Eleccions 26-J: Rajoy ressuscita i el PSOE enceta la seva pitjor crisi

Palma“Aquest és el discurs més difícil de la meva vida”. Mig content, mig irònic, Mariano Rajoy celebrava el 26-J la victòria -sense majoria absoluta- d’unes segones eleccions en poc més de sis mesos que pretenien substituir el fracàs electoral del 20-D. Aquell desembre de 2015 es van dur a terme uns comicis orfes de president. I en aquesta frase de Rajoy després de repetir eleccions, envoltat dels seus a Génova, s’amaga la caricatura del que seria tot un llarg procés difícil de bloqueig. Amb situacions difícils al PSOE. Amb dimissions difícils. Amb altres discursos, també, difícils. I amb uns resultats que, ara per ara, encara no es poden qualificar de fàcils. Perquè la maquinària tot just ha tornat a engegar-se. Les eleccions del 26-J van ser, tan sols, un capítol més d’un escenari rocambolesc. Anem per parts.

2016: Un any de canvi i convulsió

Primer, una dada important: 314. No és el nombre d’escons al Congrés (350), sinó el nombre de dies que el Partit Popular va exercir un mandat en funcions. Des del 20-D, quan van tenir lloc uns comicis plens d’incertesa, fins al 29 d’octubre de 2016. I, durant aquests dies, l’agitació del còctel polític espanyol ha viscut anades i vingudes. El PP passava dels 123 escons guanyats el 2015 als 137 del 26-J -alerta: spoiler del que succeiria al govern estatal. El PSOE obtindria el 2015, amb 90 escons, el pitjor resultat de la seva història. Una marca que aconseguí batre el 2016, quan en va treure cinc menys (85) -alerta: spoiler del que ocorreria durant els mesos següents.

El 26-J va suposar el començament d’un silenci a Podem, que decidí presentar-se als comicis amb Esquerra Unida. Hi havia d’haver sorpasso i va haver-hi sorpresa. El PSOE, després que Pedro Sánchez fos rebutjat com a president els dies 2 i 4 de març de 2016, estava abocat al fracàs. I Podem aspirava a ocupar el seu lloc, després que el PSOE no l’acceptàs com a soci per un motiu concret: Catalunya i el referèndum. Va haver-hi acostament, però no va ser tan dràstic el resultat. Després de Sánchez, el rei Felip VI no va trobar un candidat a aspirar a la presidència. Dia 3 de maig, dos mesos després de la primera fallida de Sánchez, es dissolien les Corts i es convocaven aquests nous comicis per a dia 26 de juny.

Ciutadans va mantenir actitud. Els resultats del 2016 van ser pitjors que els del 20-D (va perdre vuit diputats, de 40 a 32), però el seu paper es mantenia intacte: assegurar govern, fos quin fos el seu color. De la mateixa manera que va donar suport el març a Sánchez, el 31 d’agost faria costat a Rajoy. En ambdós casos, insuficient per tenir president.

Qui jugava el paper clau després d’aquestes segones eleccions era el PSOE. La clau per obrir una capsa de Pandora en el si del partit i la clau per desencallar la situació de governabilitat. Les cartes eren damunt la taula i el duel del bloqueig a Espanya, entre PP i PSOE, es traslladava ara a Ferraz. Dos actors: Sánchez, ferm en el ‘no’, i un sector que no ho veu tan clar i s’allunya del partit per apropar-se a Rajoy. Susana Díaz entra en acció assegurant saber prendre la via necessària: toca abstenir-se i facilitar la investidura de Rajoy.

Crisi al PSOE

Quan Rubalcaba va treure 110 escons -59 menys que el 2008-, el PSOE no imaginava que aquesta xifra baixaria als 85 el 2016. Però el que menys imaginaven era la crisi interna que els vindria a sobre. De fet, la disputa era clara: o ‘no’ a Rajoy o fer-lo president (abstenció).

Després que el 2 de setembre, en la segona sessió per investir president, Rajoy repetís resultats -180 vots en contra i 170 a favor (PP, C’s i Coalició Canària)-, s’encetava l’època més fosca dels socialistes. “Seré clar i directe. El PSOE votarà en contra de la seva candidatura. I ho farem amb absoluta convicció, per coherència amb l’ideari, per compromís amb els votants i pel bé del nostre país”, avançava el líder socialista al Congrés. Però les pressions des del sector de Susana Díaz durant el setembre perquè Sánchez apostàs per l’abstenció en una futura investidura anaven creixent. El 28 del mateix mes s’evidenciava: dimiteix la meitat de l’executiva del PSOE, 17 membres en total.

El sector crític dels socialistes va fer aquesta jugada per fer fora Sánchez. Primera advertència. Tot i així, Sánchez no es va tòrcer i convocà un comitè federal extraordinari perquè aquest convocàs un congrés per triar un nou secretari general. És a dir: no volia dimitir ni designar una gestora, sinó que es va limitar a engegar el procés per ser substituït. Dia 1 d’octubre es va dur a terme el comitè federal. Però dia 1 d’octubre, finalment, Sánchez va haver de tombar. Van ser més de deu hores de debat. De recessos per aclarir jugades. I decisions. La votació inicial va ser la de realitzar un congrés extraordinari, uns vots que s’acabarien convertint en plebiscit sobre el seu futur. Abans, però, els crítics van amenaçar amb una moció de censura i posaren en evidència que tenien el suport suficient per fer fora Sánchez. Per 25 vots perdia. Per 25 vots dimitia com a secretari general del partit.

Una gestora duria ara el maneig del PSOE, amb poques persones properes a Sánchez a dins -un dels que li feia costat era l’expresident balear Francesc Antich-. Dia 23 d’octubre va tenir lloc un altre comitè federal. En aquest cas, per decidir què votar a la investidura de Rajoy, a final de mes. El resultat fou contundent: 139 suports per abstenir-se en la segona votació d’investidura, 96 en contra i dues abstencions. Dia 29 d’octubre s’escenificava la decisió: el PSOE feia president Rajoy. Abans, Sánchez deixava el seu lloc al Congrés dels Diputats.

El paper del PSIB

La líder socialista balear, Francina Armengol, ho tenia clar: “He votat en consciència”, afirmà en sortir del comitè. Els diputats del PSIB al Congrés farien el mateix. ‘No’ a Rajoy. Tant Pere Joan Pons com Sofía Hernanz se sumaven als altres 13 diputats díscols i no es van abstenir. El partit els castigà amb una multa. Els líders més afins a Sánchez continuen reclamant que es dugui a terme un congrés extraordinari per triar líder. De moment no hi ha notícies que s’acosti. L’escenari continua incert. El PP governa sense majoria. I tot es va fent difícil.e