Lluís Quintana Murci: “Les races no existeixen des del punt de vista científic”

PalmaSer mallorquí i triomfar en la ciència no és incompatible. Fa tot just un any, Lluís Quintana Murci (Palma, 1970) va ser designat director científic de l’Institut Pasteur de París, una de les institucions més prestigioses del món. Els seus avenços en el camp de la genètica s’han convertit en una referència. Aquesta setmana ha visitat Palma, convidat per l’hospital de Son Espases, per impartir la conferència Una visió genètica de la població: la diversitat genòmica i la selecció natural.

Si ho entès bé, el que ens defineix com a espècie és la manera com responem a les malalties?

Exactament. Des que vàrem sortir de l’Àfrica, fa uns 60.000 anys, ens hem hagut d’adaptar a diferents condicions ambientals, climàtiques, nutricionals i acostumar-nos, adaptar-nos i sobreviure als patògens. Tota aquesta supervivència, la selecció natural, està escrita en els nostres gens i nosaltres el que feim és, a través de la lectura de l’ADN, saber quins són els gens que han propiciat que nosaltres hàgim pogut sobreviure als patògens. La base de la selecció natural és la resistència a les malalties infeccioses.

Ara ho anomenau ‘resistència’, però en un moment de la xerrada heu arribat a emprar el terme ‘guerra’...

Sí. També podem parlar del primer genocidi humà involuntari, quan els espanyols i els portuguesos varen dur molts gèrmens i microbis a Amèrica que varen matar moltíssims indígenes (després, en varen matar moltíssims més de manera voluntària, val a dir). Però, en un principi, molts indígenes varen morir perquè el seu sistema immunològic no estava preparat per als bacteris europeus. I això és un exemple que il·lustra molt bé el que és l’evolució: cohabitar. Alguns moren, alguns sobreviuen. I els que sobreviuen transmitiran els seus gens i, per tant, les generacions futures estaran millor preparades a resistir contra els patògens que els seus ancestres. Nosaltres no som res més que els descendents de tots els que han sobreviscut al còlera, la pesta, el grip espanyol... Tot això està escrit als nostres gens.

De fet, segons han demostrat els vostres estudis, l’ Homo sapiens es va veure obligat a mesclar-se amb l’home de neandertal per sobreviure al clima europeu.

Així és. Hem de dir, però, que ells no n’eren conscients. És curiós, però, com durant molts anys s’ha mantingut que no ens hi havíem mesclat, amb els neandertals. Hi havia, fins i tot, una voluntat científica de demostrar que no ho havíem fet, com si fos dolent. Avui, però, les proves són irrefutables. Cadascun de nosaltres du gairebé un 4% de genoma d’origen neandertal. I aquesta només és la mitjana.

Per tant, voleu dir que alguns individus tenen més ‘herència’ neandertal que d’altres ?

No xerraria d’individus, però sí, alguns poden tenir algun gen que fins al 67% sigui d’origen neandertal.

Segons heu dit, tots els humans compartim el 99,9% del genoma. A la vegada, però, aquest 0,1% suposa més de 4 milions de variables. Llavors, és cert o no allò que cada individu és un món?

Cada individu és un món i el que és molt important és que les diferències genètiques més importants que hi ha són entre dos individus, sigui quin sigui el seu grup ètnic. Les diferències no són entre grups ètnics, són entre individus.

I quina rellevància tenen, llavors, els grups ètnics o les races?

A mi no m’agrada quan algú diu que “això demostra que les races no existeixen”, tot i que és cert que no té sentit parlar de races, des d’un punt de vista genètic. Sempre record quan un periodista em va cridar, una vegada, per demanar-me sobre un estudi que determinava que gairebé no hi ha diferències genètiques entre israelians i palestins. I és vera. “Que interessant!”, em deia, “perquè això vol dir que no té sentit que facin cap guerra”. I jo li vaig dir: “No! Què vol dir? Que si hi hagués diferències genètiques, llavors podríem justificar el conflicte?”. Trob molt perillós mesclar ciència i política.

Però potser és interessant explicar que vós i jo podem ser més diferents des del punt de vista genètic que respecte d’algú de Moçambic.

Exacte. Per això, les races no existeixen des d’un punt de vista científic. La paraula ‘raça’ ja té una connotació racista. Hi ha grups ètnics que són, en gran part, construccions culturals. Què vol dir ser espanyol, més que una construcció cultural?

Però la diferència entre un blanc i un negre és notòria. I no em malinterpreteu...

No, en absolut, està bé. Però, i quina és la diferència? Just el color de la pell. Però anem a Europa. Entre una danesa i una andalusa no hi ha quasi les mateixes diferències físiques que entre un sicilià i algú de Moçambic? Ho enteneu? On poses el límit? Al nord d’Àfrica ja han perdut un poc de color; puges un poc més, i entre un espanyol del sud o un sicilià i un tunisià a vegades és molt difícil veure la diferència. I vas pujant i cada vegada va canviant. Per tant, la raça és una construcció estrictament cultural i falsa perquè algú ha decidit on va la barrera.

Els vostres estudis sobre la diversitat genètica dels individus i la seva resposta als patògens fan preveure algun tipus de ‘medicina individualitzada’ en un futur?

És un dels nostres objectius, però no ens agrada parlar de ‘medicina individualitzada’, en què cada individu rep un tractament diferent. Preferim el terme ‘medicina de precisió’, és més realista. Parlar de medicina personalitzada fa la impressió falsa que som individus, tot i que som grups d’individus amb un perfil genètic, un estil de vida i un tipus de nutrició determinats. Cadascun d’aquests grups respon de manera diferent als efectes secundaris d’un antibiòtic o pot necessitar una dosi menor d’una vacuna perquè ja té un sistema immunitari molt bo.

De totes maneres, quins riscos comporta aquesta tendència cap a la ‘medicina de precisió’?

Hi ha molta gent que creu que això serà caríssim, que no és aplicable a països on la salut pública és estatal. S’equivoquen completament. Sabeu el que la salut pública es gasta avui en dia per tractar casos de medicines que no funcionen o en teràpies no apropiades? És ben conegut que alguns dels antibiòtics més utilitzats provoquen danys en el fetge a una part de la població. Això, evidentment, no agrada a la indústria farmacèutica, que vol mantenir la doctrina ‘ one shot for everybody ’ (un glop per a cadascú). Pero nò. Hi ha d’haver quatre o cinc shots adaptats a quatre o cinc tipologies.

I és plausible pensar en un futur en què, d’alguna manera, el nostre genoma estigui integrat al nostre DNI o en el nostre historial mèdic?

En un món ideal, això haurà d’existir, ens agradi o no. I crec que nosaltres ho veurem o arribarem justet a no veure-ho, però crec que sí que ho veurem. Evidentment, hi ha gent que hi és recelosa. Recordau aquella pel·lícula, Gattacca, que parlava d’un futur en què, depenent dels gens, no podies accedir a segons quins llocs de feina? Aquesta és la cara fosca de tot això, són les lleis i la societat les que ho han d’evitar. No hem de demonitzar la genètica perquè, sense ella, als anys 30 ja hi hagué molt racisme, molta depuració i molts camps de concentració. Sense genètica, pots ser racista.

Però més enllà de la distòpia, sí que hi pot haver males aplicacions o abusos...

És clar: si totes aquestes dades genètiques estiguessin en mans de les companyies d’assegurances i les poguessin utilitzar per denegar-te una pòlissa perquè els teus gens et predeterminen a tenir més opcions de desenvolupar tal malalties. Aquest en seria un exemple. Però, hi insistesc, vivim en països civilitzats on les lleis ho han de regular. Sense genètica, ja hi ha gent dolenta.

És com responsabilitzar Darwin del racisme...

Exacte. La genètica ben utilitzada és fabulosa, però, com tot, ha de seguir un marc legal de regulació.

Si tant us interessa estudiar la diversitat humana, per què no tornau a Mallorca? Només a l’aeroport podríeu estudiar milions d’individus...

[Riu] Jo crec que Mallorca és un lloc amb una grandíssima qualitat de vida. El que falta és invertir en cultura, desenvolupament tecnològic i científic a mitjan i llarg termini. Mirau, hi ha grans grups d’investigació de talla mundial en indrets com Madison, a Wisconsin (Estats Units), o a Rostock, al nord d’Alemanya. Tenen molts doblers, però qui vol viure en un lloc així? Aquí s’hauria de jugar amb el poder de seducció que té la qualitat de vida; tothom vol venir a viure aquí. Això no obstant, cal invertir a llarg termini i implicar-hi els actors privats, que les fortunes de les Balears siguin filantropes com passa als EUA o a França. I que no es preocupin, que els doblers tornaran. Perquè això és com un peix que es menja la coa: tenir un lloc de gran atracció turística al costat d’un indret de serveis i d’investigació. Mallorca podria ser un lloc impressionant.

Totes les respostes són als gens?

No; si no, serien una presó. Tu no estàs condemnat pel teu genoma. El genoma interactua amb l’ambient i amb la teva vida. I això fa de tu el que ets.