Esperança Bosch: “Si matassin futbolistes en lloc de dones, hi hauria estat d’alarma”

PalmaFa anys que adverteix de la remuntada del masclisme entre les parelles joves. Esperança Bosch, doctora en psicologia, professora de la Universitat de les Illes Balears, directora del Grup d’Investigació d’Estudis de Gènere i del màster de polítiques d’igualtat i prevenció de la violència de gènere, confessa que arriben al departament “pares i mares escandalitzats perquè els fills tenen reaccions masclistes que no han pogut veure a ca seva”. Ella, que a final del 2015 va rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Palma, amb Victòria Ferrer, per la tasca a favor de la igualtat i la prevenció de la violència masclista, sap que precisament el que ha mancat en els darrers anys són polítiques de prevenció i informació, sense les quals, afirma, “no hi pot haver sensibilitat”.

Diríeu que pel que fa a igualtat de gènere estam millor ara que fa...?

Que fa vuit anys o que en fa 30? En general, sí que estam millor que fa 30 anys, però pitjor que el 2007. Ara bé, tot depèn d’on centrem la mirada, perquè no podem observar només el nostre redol. L’auge dels integrismes ha tornat a imposar a les dones cortines com a vestits. Es torna a amputar el clítoris en societats que pràcticament ho havien eradicat. Al campus hi ha al·lotes que van amb el mocador al cap... És innegable que, respecte del 2008, estam pitjor també al nostre país.

Un parèntesi per demanar-vos si prohibiríeu el mocador al cap a llocs com el campus universitari?

Aquest és un tema delicat, de difícil resolució. Es tracta de saber si el duen lliurament o si és perquè t’has cregut que hi ha una part del teu cos que és pecaminosa. Si és així, ens trobam davant un fet que no es pot consentir perquè ve de la consideració de les dones com a éssers inferiors i amb un cos fruit del pecat.

I aquí, en quin sentit estam pitjor?

Amb la crisi s’han eliminat els programes de prevenció i informació en l’àmbit educatiu, cosa que ha contribuït a la remuntada de les actituds masclistes en les parelles més joves. Sublimen la idea de l’amor romàntic, l’entrega a l’altre. Vivim en una societat tan patriarcal que als homes els costa massa amollar el poder. Uns s’hi aferren de la manera més animal, com és el cas dels integrismes islàmics, i d’altres recorrent als elogis. Aquesta mala interpretació de l’amor romàntic pot conduir a la violència de gènere, física o psicològica, i moltes vegades aquestes al·lotes joves, o no tant, els justifiquen. És molt perillós.

Deis que a Espanya la situació és pitjor que abans de la crisi. Què passa amb les lleis d’igualtat i contra la violència de gènere?

Formalment, les lleis persegueixen i condemnen la violència de gènere. Fins i tot s’ha de dir que a Espanya la llei contra la violència de gènere, del 2004, és molt potent, però la part de formació i prevenció està poc desenvolupada. Fa una setmana, a l’ Ara Diumenge hi havia un reportatge sobre la violència masclista, i demostrava que a les baules de la cadena, policies, advocats, treballadors, fiscals o jutges, els falta formació. Quan es considera que si la víctima no denuncia és perquè ja li va bé és perquè no entenen res.

També hi ha una remuntada de la violència de gènere en l’àmbit domèstic des del 2008. La pèrdua de llocs de treball s’apunta com un dels principals motius.

I la pèrdua d’independència econòmica per part de les dones, i altres raons. En tot cas, tornam al mateix: falta sensibilització. Ens ho hem de creure, que el de la violència contra les dones és un autèntic drama, i els primers que s’ho han de creure són els representants públics. No és dogmatisme dir que si matassin futbolistes o capellans en lloc de dones hi hauria un autèntic estat d’alarma.

Quines haurien de ser les polítiques d’igualtat que apunta?

Com deia, s’hi ha d’invertir, hi ha d’haver una aposta també econòmica. Les campanyes no es poden fer una setmana a l’any, ni ser ocasionals. Han de ser constants, com un degoteig, i se n’han d’avaluar els resultats. També s’ha de creure que el principi d’igualtat assegura que s’aprofiten totes les intel·ligències, d’un gènere i de l’altre.

La matriculació a la facultat de Medicina demostra el creixement de l’accés de les dones als estudis.

En aquests moments, entre l’alumnat de la UIB hi ha més o menys el mateix nombre de dones que d’homes. El que passa és que hi ha estudis molt feminitzats i altres molt masculinitzats. I el cert és que, en general, les dones obtenen millors resultats, quan després no ocupen el lloc de feina que els correspon.

La prostitució és un dels grans temes pendents. Què defensau, la regulació o l’abolició?

Al marge de la urgència d’afrontar el tema de la prostitució, és clamorós que s’hagi deixat pendent o absolutament de banda el debat sobre els prostituïdors. En tot cas, entre la regulació o l’abolició, no totes les feministes hi estam d’acord. Defens que s’aboleixi la prostitució, que es lluiti contra el tràfic de dones i que els que acudeixen a les prostitutes es replantegin la seva sexualitat.

A més dels esmentats, quins són els nous reptes del feminisme?

Ens preocupa la maternitat subrogada. Els ventres de lloguer són una manera més de mercantilitzar el cos de les dones. Si no és per necessitat, no hi ha cap dona que no se senti malament en haver d’entregar un nadó després d’haver-lo duit nou mesos al ventre.

Els mitjans podem fer una feina important a favor de la igualtat de gèneres. Pensau que queda molt per canviar en el tractament que se’n fa? Quines qüestions serien les prioritàries a canviar?

Un diari seriós no pot tenir una plana que informa d’una notícia sobre violència de gènere i, a una altra plana, anuncis de prostitució. D’altra banda, sovint es fa un tractament morbós de les qüestions de violència de gènere. A més d’aquestes qüestions, em dol que l’esport femení sigui pràcticament invisible.

Si parlam de qüestions lingüístiques, a la universitat no hi ha acord entre els estudis de gènere i el departament de Filologia pel que fa el masculí normatiu. Com aconsellau vós aquest tractament?

No, no hi ha acord. És lamentable que en aquesta universitat encara no s’ha pogut posar en marxa un protocol de llenguatge inclusiu, com ha fet la majoria de les universitats catalanes. A la UIB, tenim un pla d’igualtat que funciona i un protocol contra l’assetjament sexual, i ens queda tractar aquest tema. El llenguatge ha de ser inclusiu. És mentida que el masculí normatiu inclogui les dones. El llenguatge s’ha de normalitzar d’una manera raonable, intentar fer servir paraules que no excloguin ningú i feminitzar molts termes que no ho estan. La llei d’igualtat de 2007 diu que les dones han d’estar representades en el llenguatge. Es tracta d’aplicar-ho, de voler-ho aplicar.