Estelades, gallines que ressusciten i polítics escomesos

Una festa dins una festa. “Un estat d’ànim”. Una manera de viure Sant Agustí. “Una colla de gamberros” passejant per Felanitx de bon dematí. “Una pulsió que t’agafa quinze dies abans” de la festa patronal. Sigui el que sigui, El Cosso s’arrapa fort a dia 28 d’agost. Tant, que una immensa majoria de gent diu que va a El Cosso, tot i que en realitat vol dir que va a Sant Agustí; l’horabaixa, quan el poble s’omple ja de bauxa, concerts i música enllaunada. Un fenomen molt similar al que passa a la Mucada; la gent hi arriba quan el protocol ja s’ha extingit. A les dues del migdia, tota la parafernàlia cossera desapareix. No els cossers i simpatitzants, evidentment, que continuaran amb les seves camisetes i actituds fins gairebé l’endemà.

Felanitxisme il·lustrat

El Cosso és un fenomen essencialment felanitxer. “Un cúmul de petites coses que només tenen sentit dins una ment felanitxera”. Poble d’artistes incomptables, d’intel·lectuals com Llorenç Mostel -faedor de la idea de Quíbia-, de partits polítics com Coloms a la Sala, de patriotes com Pere Oliver Domenge i Nadal Batle, de revolucionaris com Joanot Colom i de malifetes com El Cosso. Els locals se saben coneixedors d’algun tipus de síndrome endèmica que explica aquest univers que genera genis i genialitats. Que engendra un llenguatge propi, amb vasos comunicants entre tots els fenòmens. Sens dubte, El Cosso té un estil felanitxer; només es pot entendre en el seu context.

Taurina o antitaurina, tant se val

A principi dels anys 80, les corregudes de bous són un element important en el programa de festes de Sant Agustí. Un grup de persones s’ho passa bé assistint a la plaça i divertint-se insultant el torero. Són la penya 'El Coso' [escrit amb una essa fins que se'n va normalitzar el nom]. Un any es decideix llançar una gallina a l’arena i el matador fa la seva feina. L’any següent, es decideix que l’animal ha de ressuscitar. Es crea així tot un símbol del protocol actual: la Quica. Moltes coses han canviat d’ençà de fa trenta anys. Que ja no hi ha toros, per exemple. De mica en mica, es va formant la idea de Cosso actual, convertida en una celebració amb un protocol definit però subjecte a variacions. En tot cas, allò que es manté és l’actitud subversiva, la grupalitat i el transitar pels carrers cridant l’atenció amb rituals i sorpreses. També el fet que tothom que forma part de la colla té la capacitat d’influir-hi i fer-hi canvis.

El Cosso no té la voluntat de ser un espai per a tot el poble. “No aspiram a agradar a tothom”. Per a això, ja hi ha un programa de festes. És més bé un mitjà que té un grup d’amics per passar-ho bé i viure Sant Agustí. Ara bé, la marca Cosso supera el seu propi domini i, com he dit, acaba contaminant nominalment tota la festa d’aquell dia a Felanitx. “S’aprofita la festa patronal, però no se celebra el sant”, tot i que no existeix cap objecció en el programa oficial. De fet, s’alaben i victoregen els balls de figures.

La Quica diu que no!

Si bé enguany s’ha modificat lleugerament el protocol, aquest manté de fa molts anys la Quica com a protagonista. Devers les set del matí la penya d’El Cosso es troba al bar La Punyalada. Camisetes blanques i mocadors vermells al coll, paròdia de Sant Fermí. Sigui per bascofília o per riure’s d’una festa que per molts és vista com a profundament espanyola. Els xeremiers -els mateixos des del naixement d’El Cosso- comencen a sonar i es fan les primeres rondes (rasques i altres beuratges). Es preparen, poc abans de les vuit, per dirigir-se a la font de Santa Margalida per ressuscitar la Quica.

Enguany s’havia anunciat que El Cosso es dissolia i que l’animal era mort per sempre, i això suposà que l’arribada a la plaça fos una marxa fúnebre, amb els cossers passejant un baiard amb un petit taüt a sobre. El ritual de resurrecció consistia, almenys fins ara, a invocar la Quica baixant a la font i juntant i movent moltes estelades amb pals. Llavors, la gallina -una reproducció sintètica- tornava a la vida i esclataven de nou les xeremies. Retornada a la vida, la Quica sol ser beneïda pel capellà, que surt des de la finestra de la rectoria amb el goig dels assistents, que voleien les estelades al so dels sacs de gemecs. Enguany, amb la lleugera modificació del protocol, el rector sortí a beneir el taüt. A partir de llavors, comença un recorregut pel poble per passejar la gallina de plàstic, que va alçada a un pal en sana convivència amb les banderes.

La primera aturada tècnica, per berenar, es fa a la plaça de les Palmeres. Les estelades i la Quica reposen i grups d’amics s’ajunten en taulades. Poc abans de les nou, la comitiva es torna a posar en marxa i fa una petita aturada a un altre bar de la plaça per continuar donant benzina als xeremiers. Algunes de les peces musicals més emblemàtiques que interpretaran són Mustafa -d’El Tijeritas- i Amigo Félix, en ‘honor’ del ja mort Félix Pons, que visità el poble un Sant Agustí. Com a manifestació, es marxa fins a l’Arraval. Allà hi ha més sorpreses.

La plaça sol estar ambientada per a l’ocasió per dur-hi a terme una performança temàtica. Llavors, una persona estimada -felanitxera, si és possible- diu el pregó. Després es canta l’himne de Felanitx i s’amolla una traca de petards que queda penjada arreu de la plaça. Amb els canvis d’enguany, la Quica fou ressuscitada allà, amb l’ajuda dels cossosauris, a saber, cossers ja jubilats. Havent fet alguns beures més a Sa Recreativa, lloc de culte local, se segueix el recorregut. Una altra de les fites d’aquest és el repartiment de polos davant el magatzem de l’empresa gelatera Neu d’Or. No es té gaire clar l’origen d’aquest fet. El cas és que, en aquell moment, es produeix una aglomeració de gent. Ja se sap que, si quelcom ens defineix com a poble, és que acudim en massa a llocs on donen menjar gratis. Just allà devora hi ha l’hospici. Fa uns anys, un cosser hi tenia la padrina i la penya s’hi aturava a menjar galletes i a beure moscatell. Particular homenatge a la vellesa. Ara, el lloc està tancat, però la comitiva s’hi atura recordant aquells anys passats. Un parell d’aturades més a tavernes i també a l’Ateneu que s’aprofiten per fer la xerradeta i saludar-se.

El Cosso arreplega no només felanitxers, sinó també simpatitzants d’arreu de Mallorca, la gran majoria independentistes. Apareix el pal·li -paròdia del franquisme ranci- i la comitiva enfila cap a l’acte més punk de tot el protocol: la sortida de l’ofici. Passades les dotze comencen els balls de figures davant del convent de Sant Agustí. Molta gent es congrega per veure’ls i la penya d’El Cosso aguaita la sortida de les autoritats que, devotes de les misses o no, hi assisteixen. Diverses persones subjecten pancartes, estelades i el pal·li perquè, per davall, hi desfilin polítics que seran mantejats, escridassats i/o esquitxats depenent de la simpatia que despertin. Sempre amb estima i bon humor, a pesar que el feedback no sempre sigui l’esperat. I amb la benemèrita vetllant per la seguretat d’algú. Per acabar amb el protocol, es repartiran canyes de cervesa gratuïtament i s’enfilarà cap al mercat on El Cosso haurà acabat no sense haver contaminat la festa oficial.

Festa i hegemonia simbòlica

El 2011, alguns agents de la Policia municipal decidiren ruixar els rebels amb esprai dissuasori. Això tingué conseqüències judicials en un intent de criminalitzar la festa que guanyà pes. L’any del flit hi marca un abans i un després que no ha fet més que empoderar El Cosso. El Partit Popular del llavors batle Biel Tauler -qui, presumptament de jove, fou membre del Bloc d’Estudiants Independentistes- va voler condemnar a l’espai de la dissidència quelcom que ja estava normalitzat. De fet, una de les victòries de l’enemic ha estat precisament convertir la catalanitat en reivindicació. I la victòria d’El Cosso és haver normalitzat la simbologia de la Mallorca que es vol lliure. Les estelades i la posada en escena de la penya potser no han de ser vistes com quelcom extremadament polític. Les quatre barres i l’estel s’integren perfectament en la urbanitat felanitxera, almenys aquell dia. De fet, els qui aquell dia són resistència són uns pocs individus reaccionaris que, de manera espontània i rabiosa, porten banderes espanyoles. Si bé durant el seguici pel poble el ‘modus operandi’ emuli una manifestació, no es percep gens això. Es destil·la festa, tot i que la política és arrebossant.

Alguns visitants del Principat han quedat totalment astorats en veure l’espectacle cosser. Davant gallines que ressusciten, pregoners que narren fets estranys o les autoritats del país passant sota un pal·li, hom podria parlar de friquisme. Com en moltes altres festes, si no hi ha rebosillos i castanyetes, resten fora de l’autoritat sacrosanta de la tradició i estaran sota l’empara del friquisme. Jo preferesc parlar de folklore, del de veres; de saviesa popular i crítica social. D’una actitud carnavalesca, transgressora, subversiva. D’una voluntat explícita i manifesta de passar-ho bé i fer de la festa un trencament d’esquemes, una esmena general al Felanitx quotidià.

Una festa irradiant

“Els del Much ens copien” resa un cartell. El Cosso és possiblement el big-bang del fenomen que alguns han anomenat neofestes. Potser no tant per model sinó per inspiració, per instigador. Si la Quica és Déu, el Much és el profeta. Les sinergies entre ambdues festes són identificables. La influència teòrica d’El Cosso és notòria i de vegades poc reconeguda. I poc coneguda. La gent parla d’El Cosso i ni tan sols hi ha assistit mai. El Cosso “és un sentiment” i cal contextualitzar-ho, conèixer-ne tot l’entramat, tot allò que s’amaga darrere i quines persones l’impulsen. No hi ha cap procediment per formar part de l’organització, que és formada per afinitats personals i polítiques, de generació en generació. Es transmet sempre una imatge anàrquica i clandestina, tot i que, evidentment, hi ha un sistema que funciona. S’ha de preparar atrezzo, comprar gelats, un barril de cervesa, pagar els xeremiers, adquirir la traca... en algunes ocasions, com enguany, es lloga una limusina per a la performança! Tot això se sufraga amb la venda d’un milenar de camisetes. Les que sobren se solen enviar a pobles amb pocs recursos. Però, com deia, la manera d’expressar-se públicament sempre ha estat clandestina. S’han fet salutacions i qualque cartell i en dues ocasions videocomunicats parodiant una banda armada de la qual no escriuré el nom per si de cas la Llei Mordassa... Així doncs, hi ha un ordre. L’ordre perfecte de l’anarquia.