PRESENT I FUTUR D’UN SÍMBOL
Balears13/08/2016

Un far, una vida

Tres faroners s’encarreguen del manteniment dels sets fars que hi ha repartits per tot Menorca

Ivan Martín
i Ivan Martín

MaóEls fars s’han convertit amb el pas dels anys en monuments d’ubicació privilegiada, estèticament atractius i que simbolitzen el mirador a la mar. El final de la terra o el principi de la llibertat. Però no sempre ha estat així. Actualment a Menorca hi ha tres faroners que s’encarreguen del manteniment dels sets fars que hi ha repartits per tota l’illa. Un d’ells, Sebastià Pons, es jubila aquest mes de desembre, i ho fa “orgullós de la feina”, però “decebut perquè la professió es perd a passes agegantades”.

Sebastià Pons parla amb nosaltres des d’una tanca a prop del Mercadal. Aquest faroner incansable recorda amb nostàlgia “tot el procés i l’evolució dels fars. Des del principi i fins a l’automatització d’avui dia, que simplifica un ofici que ha passat de pares a fills”. Sebastià va ser el faroner de les Illes Sisargas, a la costa da Morte gallega. “Va ser com una lluna de mel”, afegeix amb un somriure el faroner que, a més a més, relaciona l’experiència en terres gallegues amb el naixement de la seva primera filla, Ester.

Cargando
No hay anuncios

Vincles familiars

Després de les Illes Sisargas va ser el torn del far de Botafoc, a Eivissa. “Hi vam ser 5 anys i ens hi vam adaptar fàcilment perquè estàvem acostumats al clima, com el que tenim a Menorca”, diu Sebastià Pons que, curiosament, fa referència a la seva segona filla, Sílvia. Diu aquest experimentat faroner que “el far ha estat la nostra vida. També hem conegut molta gent, tant a Galícia com a Eivissa, i fins i tot a vegades ens reunim. Tenc companys amb més de 90 anys que encara viuen”. En el cas de Sebastià, com en el de la majoria de faroners, els vincles familiars amb la professió són clau. El seu cunyat, Bernat Coll, va ser el faroner de Cavalleria durant 40 anys. El seu cosí, Sebastià Fuxà Carreras, també fou faroner.

Cargando
No hay anuncios

“Sempre he estat en contacte amb la professió, des de petit. Es va fer una convocatòria en l’àmbit nacional i en vaig fer les oposicions. Les places s’adjudicaven per antiguitat i per això trobar-ne una era complicat. A més, havies de partir cap allà a on et deien”, recorda Sebastià.