FESTA I REVOLTA

Festes d’autoestima

Un nou relat de Mallorca es gesta a través de les pràctiques festives

La bascofília ‘simpàtica’ és una manera de mostrar desafecció a l’estat espanyol.
Marcel Pich I Esteve
24/09/2017
7 min

La festa és un fet excepcional, perquè és un punt d’acabament i d’inici en el nostre calendari, perquè és un reminiscència d’un temps cíclic que ens allunya de la historicitat lineal. La festa és un mecanisme subversiu, perquè la fesomia del poble i el comportament de molts dels que hi viuen canvia, es destarota, perquè les distàncies interpersonals s’escurcen i ens preocupa menys la nostra imatge social. La festa és política, perquè hi ha reivindicació i sàtira, perquè sacseja el poble –o ciutat– i se superposa a accions i discursos del poder. La festa és un metallenguatge, perquè té un discurs propi, perquè crea relat, perquè activa elements folk.

La voluntat d’aquesta secció era divisar un fenomen: el d’un seguit de festes populars mallorquines de creació més o menys recent i que actualment viuen un auge. I, com a fenomen, contagiós. Hem visitat un seguit de convocatòries per molts pobles que, a primera vista, semblen allunyades. Segurament és difícil cercar les semblances entre la festa del motoret de Llubí i la batalla de Can Amunt i Can Avall de Palma, o entre el recent nat bou de Talapi i la Correguda en roba interior de Bunyola. Però la veritat és que, més enllà de l’estètica particular de cadascuna d’aquestes cites, tot allò que traspuen i com s’organitzen serva moltes semblances.

Model de festa

S’ha anomenat neofestes el fenomen que tractam. No obstant això, molts dels entrevistats no se senten identificats amb aquesta idea ni tampoc amb la de formar part d’una mateixa cosa. I tot i que és evident que les narratives són importants, en el pla teòric sí que hi veurem les similituds. Hi ha un fet imponderable, implícit i no del tot inconscient: això només passa aquí. Mallorca ens diu qualque cosa, com deia en el primer article. A molts pobles sorgeix, per part de gent jove, la necessitat de tenir una festa pròpia. Algunes són fruit de l’espontaneïtat i d’altres s’inspiren en les primeres que sorgiren. No parlam de còpia, sinó de referencialitat. En general, es tracta de festes diürnes i, tot i que sol ser festiu local aquell dia, la deslocalització econòmica fa que molta gent treballi fora del municipi. Això les dota d’un caràcter eminentment juvenil. Hi ha jocositat, moments de catarsi col·lectiva, alliberament, cossos que xoquen i s’embruten... Trobam festes brutes o passades per aigua tot bevent d’una llarga tradició gimcanística del país. En tot cas, el model que les aglutina de manera més general és que són molt participatives. Participatives vol dir que tothom se les pot fer seves, aportar-hi, fer-les créixer. Tot i que, com he dit, la majoria de participants són joves, abracen un ampli espectre d’edats: des d’infants fins a la cinquantena llarga. També tenen en comú que són festes que arrelen i que no es poden desvincular del seu context local, car s’entenen en el si d’aquest. Unir el poble, sensibilitats i edats són objectius presents en els discursos dels organitzadors. Tot això ens allunya molt de la idea d’una festa ‘buida’ i on l’alcohol és el principal protagonista.

Organització

Darrere cada festa hi ha una comissió de gent altruista que la impulsa. Hi ha, per tant, persones amb noms i llinatges que prenen la iniciativa, que dediquen hores i hi posen enginy, bagatge i ideologia. ‘El poble’ és sols una idea si no sabem veure que hi ha subjectes concrets que ‘fan coses’. Els mallorquins fan coses, que diria aquell. Ens movem en un terreny de grups d’afinitat que, dit d’una manera col·loquial, són ‘els joves que són per enmig’ al poble. He detectat que hi ha un buit generacional curiós: hi ha molt poca o nul·la presència de gent nascuda entre final dels 80 i principi dels 90. És important recalcar que la gran majoria de festes tenen una organització de base, autogestionària i amb un caràcter democràtic marcat. Moltes comissions han hagut de formalitzar-se com a associació per les exigències dels ajuntaments, alguns no gaire receptius amb les noves festes. Es detecta un increment de la preocupació per la seguretat que potser sols és un mecanisme a mode de trava legal.

L’edició de marxandatge és també un factor comú. Camisetes, especialment, però també capells, mocadors i, fins i tot, protectors per al mòbil serveixen no sols per a la gestió econòmica de la festa, sinó per dotar-la de corporativisme. Allò físic imprimeix serietat i genera comunitat. Així mateix, tot i una tendència creixent a evitar la propaganda més enllà del poble, la presència a les xarxes socials és notòria. També s’ha de dir que la transmissió i difusió que fan els mitjans de comunicació i especialment la televisió té uns efectes que hauran de ser analitzats en detall. No sols contribueixen a la massificació, sinó que generen un relat totalment epidèrmic. ‘TV kills parties’. La massificació és una altra de les estrelles dels titulars i, si bé és veritat que trobam una reflexió i preocupació sobre aquesta en les comissions organitzadores, s’activen –i ho anirem veient els propers anys– mecanismes contra la massificació.

Hi ha dues premisses que sorgeixen en moltes narratives: la voluntat de no complicar-se, de fer-ho senzill i la de gestar quelcom arrelat, que remeti a la idea de tradició. Això genera una cultura ‘Do it yourself’ on s’aboquen tones d’inventiva i de picaresca combinant idees i elements amb resultats sincrètics molt interessants; això és el folk, vaja.

Elements i protocol

L’enginy, la saviesa popular, la sàtira i la provocació són ítems cabdals per entendre la festa. El folk és crítica, enginy. L’única puresa del folk és el sincretisme. L’única essència, la manejabilitat. Com diu l’amic Joan Munar, la Mucada “és el punt verd de la cultura popular”. El cantautor Roger Mas digué una cosa així com que la cultura popular és un riu d’on tots bevem i on tots abocam aigua. Com he dit al llarg d’aquest serial, el folk també pot remetre’ns a la manera com ocupam el carrer i com ens comportam. En tot cas, les festes visitades fan una crida a tot tipus d’elements que ens remeten a allò que anomenam tradició. És molt destacable la presència de xeremiers a moltes de les cites. També de tòtems –en forma de caparrot o altres figures– que representen dimonis o animals. Som el país de la fibra de vidre. Sobre els animals de carn i ossos s’ha de dir que també apareixen en algunes festes, sobretot mules o someres estirant carros. Podem dir que, en general, són éssers admirats i que també ens remeten a la ruralitat. Aquesta apel·lació al món de pagès i a fora vila és present en moltes de les festes. Així mateix, les referències a la tradició judeocristiana es fan sobretot paleses en l’afany de fer processons –aquí atees, clar–. Els crits clànics i càntics contra els externs i exaltant la localitat hi són també molt presents. I com que som nacionalistes per gastronomia, els berenars i els dinars no fallen en molts protocols festius.

El protocol és quelcom indispensable per a qualsevol festa. Es necessita per atorgar-li rigor i per dispensar els necessaris moments àlgids. També per determinar les fases; per exemple, s’observa en moltes de les cites que hi ha un moment en què abunden més els locals i que després es nega d’externs. En tot cas, com parlam de festes amb inputs nous edició rere edició, on els canvis interanuals són una constant, el protocol està obert a noves incorporacions i modificacions atenent a les necessitats conjunturals.

Política i context local

Hi ha un context molt clar a l’hora de demarcar aquest entramat de festes en auge: el Pla de Mallorca. Pobles d’interior amb un passat –i un present!– agrícola marcat. Hi ha excepcions, és clar, però un menor impacte turístic i un escàs desenvolupament industrial són dos factors que cal tenir presents. A molts dels indrets que hem vist, la festa sorgeix de la demanda d’un segment –un grup de joves, normalment– de tenir una festa pròpia i per a la gent de la seva edat. I no tan sols ha acabat sent això, sinó que moltes s’han convertit en la fita central del programa de festes patronals. És més, han esdevingut una icona per al poble, un símbol de la –nova– manera de viure la festa. El sant patró ha quedat desplaçat, s’ha laïcitzat el programa. Com que algunes fa un bon grapat d’anys que se celebren, la gent més jove ja ha crescut amb allò. I, des del moment en què hi ha una generació que hi ha conviscut sempre, han esdevingut una tradició.

La festa pot ser un dispositiu de consens, de trobada. Un mecanisme catàrtic que suplanta tensions per un dia. O les eleva. Perquè la festa és una interpretació, en el sentit dramàtic, d’un ordre social i polític. Per això veiem caricaturitzar poders com l’Església, l’Exèrcit o la Guàrdia Civil. I també, evidentment, hi ha una crítica a allò que passa al poble i als representants polítics; aquesta es materialitza especialment en el pregó. Hi ha unes sinergies entre la festa i allò polític. De fet, en alguns casos, la festa contribueix a la generació d’un nou marc mental, d’un relat per al poble. Això té conseqüències en el terreny polític. A més, com s’ha anat veient, és normalment gent ideologitzada la que impulsa la festa. Són, majoritàriament, persones amb una sensibilitat nacional i d’esquerres.

La tensió dialèctica també hi és present des d’una òptica de gènere. Sol haver-hi divisió sexual de tasques i rols. En general, però, les dones han agafat un gran protagonisme i són, en alguns casos, les que més aporten a la festa amb diferència. No obstant això, encara hi ha molta feina a fer especialment en termes simbòlics. La creació de més figures femenines o que hi hagi més pregoneres són dos exemples concrets.

Festa sí, Mallorca també

Aquests mesos algunes persones m’han demanat el perquè d’aquest fenomen. Lluny de respostes essencialistes, diria simplement que la gent té ganes de festa, d’una festa diferent i pròpia. I si parlam de pròpia, la resposta adopta un caràcter tàcitament polític. Si la festa és destarotar l’ordre, potser esbrinarem allò que plantejava a l’article inicial: allò que ens diu Mallorca. Que es vol nova, unida, participativa i orgullosa de si mateixa. Per això són festes d’autoestima.

stats