Fortaleses i esglésies contra pirates

Palma“Com de suggeridores són aquestes esglésies rurals eivissenques! No alberguen egrègies de cap estil, no volen monumentalitat. Tenen gairebé totes la dimensió i l’aire de les cases pageses. S’hi confondrien si en desaparegués el campanar”. Amb aquestes paraules reflectia Enrique Fajarnés en el seu mític Viatge a Eivissa (1958) l’emoció que va sentir en la visita a la capella de Santa Agnès de Corona, a Sant Antoni de Portmany. Les esglésies d’Eivissa són úniques en el món. El motiu? Els pirates. I és que van ser concebudes com fortaleses per protegir els veïns dels seus atacs. Aquest aspecte defensiu les fa peculiars i les diferencia de qualsevol altra església construïda fora de l’illa.

Aquests temples són precisos i grans exemples de senzillesa. Capelles, naus, campanars, murades i totes les parts que les componen es conjuguen per ser patrimoniu viu d’Eivissa. Totes les illes estan situades al centre de cada localitat, presidint la vida quotidiana de cada poble, ja que són el lloc de reunió de molts veïns, festes i concerts a l’aire lliure. Les esglésies formen part de l’herència cultural i original patrimoni arquitectònic dels eivissencs.

Les esglésies rurals a Eivissa es començaren a construir a començaments del s. XIV -un segle després de la conquesta catalana a l’illa-. Malgrat els llargs períodes que hi ha entre el començament de les primeres construccions i els que marquen el transcurs de les reformes i ampliacions, aquestes esglésies són un conjunt arquitectònic unitari. A l’ARA Balears feim un recorregut per alguna d’aquestes construccions a fi de pintar en aquestes planes l’arquitectura que desprenen.

Sant Antoni de Portmany

El consentiment de Tarragona la va fer possible

L’any 1305 les peticions dels veïns de Sant Antoni de Portmany van ser ateses per l’arquebisbe de Tarragona, que va donar el consentiment per a la construcció del temple. El lloc escollit va ser el port. Ha sofert importants ampliacions i se sap que l’any 1644 s’hi van fer reparacions, tot i que 30 anys més tard es va parlar de l’estat precari de l’edifici. El temple exhibeix un aire de fortalesa; en destaca la torre de planta quadrada i el pati envoltat de parets blanques. A mitjan s. XVII es va construir la casa del vicari, avui inexistent, ja que va ser demolida a finals de s. XIX. L’arxiduc Lluís Salvador la va poder representar en una de les seves litografies.

Sant Jordi de ses Salines

Les necessitats d’atenció religiosa dels veïns la crearen

Les necessitats dels treballadors dels estanys i dels saliners residents al poble després de la conquesta catalana van fer possible la creació d’aquesta església. Es creu que entre els segles XIV i XV hi va existir una capella dedicada a sant Jordi. L’aspecte més remarcable és definit pels murs mestres oblics. Aquests fan que el caràcter de fortalesa sigui subratllat, un disseny justificat per aquests atacs que patia l’illa.

Originalment, l’església disposava d’una entrada lateral, com la que tenien Sant Antoni, Balansat i Santa Eulària. Al s. XIX, l’interior del temple es va reformar notablement. El 1990 s’hi instal·là el retaule de l’altar major, configurat per fragments de diversa procedència.

Santa Eulària del Riu

L’església acompanya la Casa Museu Barrau

Un lloc ben poblat i amb presència de molins d’aigua. Allà, a Santa Eulària, s’hi aixeca una muntanya coronada per l’església, que té advocació a la santa barcelonesa que també batia el poble. El puig de Missa de Santa Eulària va ser declarat paratge pintoresc per Decret el 1952, protecció assimilada després a Bé d’Interès Cultural amb la categoria de Lloc Històric tant l’església i la torre de defensa com tot el conjunt.

L’església actual va ser inaugurada el 1568 com a vicaria dependent de la parròquia de Santa Maria. Els porxos i les capelles laterals són del s. XVII. Al costat de l’església es troba la Casa Museu Barrau, on es pot gaudir de la col·lecció de més d’un centenar d’obres de diverses tècniques que Berta Vallori -viuda del pintor Laureà Barrau- va donar al Bisbat de l’illa. També al puig de Missa es troba Can Ros, la casa pagesa que alberga el Museu d’Etnografia d’Eivissa, que conté una important col·lecció museogràfica de l’àmbit rural de les Pitiüses tradicionals.

L’any 1760 es troben allà tres capelles o altars dedicats a sant Antoni de Pàdua, la Mare de Déu de Betlem i la Santíssima Trinitat. El 1785, el primer bisbe d’Eivissa erigí l’església com a parròquia.

LES CLAUS

L’any 1305, les peticions dels veïns van fer que a Sant Antoni de Portmany s’hi construís l’església, que ha sofert diverses reparacions

Fins al 1990, al temple de Sant Jordi de ses Salines no s’instal·là el retaule de l’altar major

El 1568 l’església actual de Santa Eulària del Riu es va inaugurar com a vicaria dependent de la parròquia de Santa Maria

A ‘Viatge a Eivissa’, Enrique Fajarnés va alabar les esglésies eivissenques

Els temples eivissencs es van construir com a fortaleses per protegir els veïns dels pirates

La capella que pinta Jesús ple de flors

La primera església del quarter de Balansat era, només, una capella. A primer cop d’ull, si més no. I és que, com es pot observar avui, es tracta d’un complex arquitectònic que es va anar construint per etapes. A finals del segle XVII va ser ampliada amb dues capelles que configuren la planta cruciforme. La capella de Benirràs, conclosa el 1690, es va dedicar en un primer moment al Sant Nom de Jesús. Per això mateix, l’anagrama central conforma les sigles JHS (Jesús salvador dels homes), que té una decoració bàsicament floral. Aquesta es coneix, també, com a capella Pintada. A les pintures hi ha representats els noms dels personatges més importants d’aquells temps, com el rector Bartomeu Orvai.

Conjunt monumental

Els textos històrics recullen que el 1691 el bisbe Josep Mora va considerar la conveniència de fer una altra capella. Inicialment va ser dedicada a l’advocació de la Puríssima. El 1785 el temple va deixar de ser una vicaria i es va convertir en la parròquia de Sant Miquel Arcàngel. L’edifici destaca per la volta que cobreix la nau. Als laterals, té diverses capelles petites. La casa del rector és damunt la mateixa nau, amb accés mitjançant una escala que comença davall del porxo.

El conjunt parroquial pot considerar-se monumental, amb murs alts i oblics, d’aspecte fortificat. El pati està rodejat de construccions i pavimentat amb pedra, i s’hi accedeix des del sud per un conjunt de tres arcs. El cementeri és a l’exterior, adossat al costat de tramuntana de la nau.