Què va ser primer: l’ou o els captorhínids?

Fa uns 260 milions d’anys les Balears estaven enganxades a la península Ibèrica actual, que en aquella època en realitat no era una península sinó que estava envoltada per Europa, Àfrica i Nord-amèrica formant part d’una enorme massa de terra emergida coneguda com el supercontinent Pangea. Des de Mallorca es podia anar caminant fins a la zona que ara ocupen Barcelona al nord o el Marroc al sud, ja que el Mediterrani no s’havia format ni hi havia hagut cap transgressió marina. Mallorca i les Balears ocupaven la zona equatorial de Pangea, que estava a punt de començar a fragmentar-se. A conseqüència de la intensa activitat volcànica que afectava tot el planeta, el clima era bastant àrid i s’acostava una extinció en massa, la del Permià-Triàsic, que afectaria més del 90% de les espècies marines i un 70% dels vertebrats terrestres. Fou l’extinció més important i devastadora de la història i va succeir en un període geològicament curt.

Enmig d’aquest ambient extrem, però, els captorhínids eren bastant abundants i havien triomfat evolutivament. Eren uns dels rèptils més antics que existien i també van ser dels primers que van començar a pondre ous. Eren capaços de fugir del medi aquàtic (aigua dolça) i moure’s amb relativa comoditat per una àmplia zona que anava des del que ara coneixem com el nord d’Àfrica fins al nord d’Europa, però també a Àsia i a Amèrica del Nord. Les barreres geogràfiques eren les muntanyes i no el mar. Els captorhínids tenien unes proporcions un poc estranyes, amb un crani enorme en comparació amb les mides globals del cos, que podia superar els dos metres. Eren animals principalment herbívors, tot i que també es podien alimentar d’insectes. Els captorhínids no estaven sols; en aquella època hi havia, entre d’altres, els diplocaulus, un tipus d’amfibi que vivia en aigua dolça amb un cap que tenia forma de bumerang, o els contundents gorgonòpsids -també reben el nom de rèptils mamiferoides -, que eren uns dels principals carnívors de l’època i es podien menjar qualsevol cosa que se’ls posàs al davant, per exemple els captorhínids.

Josep Fortuny és investigador postdoctoral al Museu Nacional d’Història Natural de París i a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i s’ha especialitzat en l’estudi del Permià i del Triàsic. Des de fa poques setmanes el seu nom, conjuntament amb els d’altres investigadors catalans i alemanys, ha figurat en diverses publicacions paleontològiques d’abast mundial. La més important és la revista Journal of Vertebrate Paleontology, en què mitjançant un article científic ha descrit, per primer cop, la presència de captorhínids al sud d’Europa gràcies a una troballa fortuïta localitzada a Cala Gata, una platja de Port del Canonge (Mallorca).

Trobat un fòssil de fa 260 milions d’anys a la serra de TramuntanaTot i que l’impacte d’una publicació científica no s’acaba de mesurar fins que no han transcorregut alguns anys amb el debat científic que es pugui produir, el cert és que la comunitat científica ja ha mostrat molt d’interès, explica Fortuny, si s’ha de jutjar pel volum de descàrregues que ha tingut arreu del món, per l’article signat pels investigadors catalans Àngel Galobart i Josep Fortuny de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i els investigadors alemanys Torsten Liebrecht, Johannes Müller i Martin Sander del Museum für Naturkunde de Berlín, el Steinmann-Institut für Geologie, Mineralogie und Paläontologie de Bonn i la Universitat de Bonn.

“Aquest descobriment ens ha fet veure l’immens potencial que tenim a la península i a les Illes Balears -argumenta Fortuny-, amb un sediment molt ampli de roques del Permià i del Triàsic i un gran aflorament a Mallorca i Menorca. El que passa és que fins ara no havia aparegut cap resta òssia, tot i que havíem trobat algunes icnites (petjades) a Catalunya. Amb les restes descobertes a Port del Canonge entram a una nova dimensió i s’obre la possibilitat que aparegui més material en els propers anys si es prospecten aquestes àrees, cosa que seria molt desitjable des del punt de vista científic. Estic convençut que, si continuam explorant, aquestes roques de Mallorca ens aportaran moltes més sorpreses”, insisteix el paleontòleg de l’IPC.

La troballa ha estat un poc atípica i casual: a un dels seus passejos habituals per Cala Gata, una ciutadana alemanya jubilada i resident a Mallorca, Lieselotte Hannen, va trobar una “pedra estranya” l’any 2002. Llavors tenia el costum d’anar a aquesta platja, agafar pedres i llançar-les a l’aigua. Aquell dia, en observar-la detalladament, va descobrir diverses fileres de dents en la superfície de la pedra i se la va endur a casa seva perquè la va trobar curiosa. “Segurament era una roca que es va desprendre del penya-segat, que després degué passar per dintre de l’aigua i finalment va acabar a la platja pels efectes de les onades que la van posar al descobert”, explica Fortuny. L’any 2007, la família Hannen va lliurar la pedra en qüestió a l’Institut Steinmann de Geologia, Mineralogia i Paleontologia de Bonn. Sander, un paleontòleg de vertebrats de la Universitat de Bonn, va veure de seguida que es tractava d’un fòssil que va identificar com una resta d’un captorhínid i va contactar amb els investigadors de l’ICP i també amb els alemanys per començar a estudiar-la.

“La peça es va haver de preparar i restaurar molt perquè era difícil distingir-hi res”, recorda Fortuny. Finalment, els investigadors van certificar que es tractava d’un fragment del crani d’un captorhínid de fa uns 260 milions d’anys, amb un maxil·lar d’uns 10 centímetres de llargada. La troballa representa la primera evidència directa al sud d’Europa d’aquests animals, que corresponien a una espècie del grup dels moradisaurins, una família de captorhínids de talla gran, amb possibilitat de relacions africanes o europees. Aquesta família es caracteritzava per la presència de diverses fileres de dents al maxil·lar i a la mandíbula, a l’altura de la galta. Es creu que la funció d’aquestes bateries de dents era triturar aliments durs.

Els captorhínids van viure des de fa uns 300 milions d’anys fins a finals del Permià, uns 250 milions d’anys enrere. “Un dels grans reptes i debats que obre la troballa és tractar d’esbrinar si les restes de Mallorca s’han d’emparentar amb els captorhínids del centre d’Europa o amb els de nord d’Àfrica”, diu Fortuny. Actualment el fòssil és a Berlín, però d’aquí a poques setmanes quedarà en dipòsit definitiu al Museu Balear de Ciències Naturals de Sóller, ara que ja se n’ha finalitzat l’estudi. Respecte de la transcendència científica, el paleontòleg català creu que “per fi sabrem com eren els ecosistemes a l’equador de Pangea, una zona que es corresponia amb el sud d’Europa i on pràcticament no es coneixia cap registre fòssil de just abans de la gran extinció. Ara almenys ja ens podem començar a preguntar si primer van ser els ous, i després els captorhínids, o si va ser a l’inrevés”, conclou Fortuny.

EL MUSEU BALEAR DE CIÈNCIES NATURALS ES PREPARA PER EXHIBIR LA PEÇA

Gràcies al treball de diversos equips d’investigadors, com el del zoòleg i paleontòleg de l’Imedea Josep Antoni Alcover, avui disposam de molta informació d’espècies que vivien a les Balears, avui extintes, com la ‘Myotragus balearicus’, desapareguda fa uns 5.000 anys i de la qual s’han trobat centenars de restes, la ‘Hypnomys morpheus’ (rata cellarda gegant) o la ‘Nesiotites Hidalgo’ (musaranya gegant). Però... què sabem d’altres espècies que van habitar les Balears fa milions d’anys? N’hi haurà cap que acabarà algun dia essent tan emblemàtica com la famosa cabra-rata? Al llarg de la història hi ha hagut cinc grans extincions, la més mediàtica la que va eliminar els dinosaures, fa uns 65 o 67 milions d’anys. Ara bé, aquesta no va ser la més important, ni de bon tros. A l’extinció de finals del Permià, fa uns 250 milions d’anys, “no va quedar ni l’apuntador”, puntualitza Josep Fortuny de manera molt gràfica. Sigui com sigui, el fòssil descobert a Port del Canonge ha tornat a posar en relleu la ‘passió’ per la paleontologia.

Per Guillem Mateu, director científic del Museu Balear de Ciències Naturals, la troballa és “de gran importància científica, tenint en compte la seva singularitat i que representa l’evidència més antiga de vertebrats trobada a Mallorca i la prova més antiga de l’existència d’aquest grup de rèptils ancestrals en el que avui és el sud d’Europa”. Per això, hi afegeix Mateu, en el museu “ens sentim molt orgullosos que ens hagin escollit per dipositar-hi aquesta peça única, de la qual tindrem cura i esment com es fa amb les altres col·leccions que custodiam tan aviat com ens arribi”. De fet, Carolina Constantino, gerent del museu, té entre els seus plans d’actuació més immediats exhibir aquesta peça en un lloc preeminent i acompanyar-la amb un plafó explicatiu que doni compte del que significa. Aquests dies s’està discutint la data del trasllat del fòssil a Mallorca, que en tot cas serà al llarg del primer trimestre d’enguany. De moment la peça ja té l’acrònim i el seu número. Només cal exhibir-la i que comenci a rebre visites.