Francina Armengol: “No vàrem entendre el 20-D i l’executàrem malament”

PalmaFrancina Armengol té la rialla fàcil. Riu, i molt, quan li dic baronessa; un poc menys quan reflexiona sobre una tercera convocatòria electoral a Espanya; i gens ni mica quan pos en qüestió algunes de les iniciatives del seu Govern. Es mostra propera i relaxada, però no afluixa: mena i mana ella. Sempre ho ha fet; investida d’una alegria que s’encomana, no deixa guanyar ni un mil·límetre del seu terreny a l’entrevistador. Sap què ha de contestar, què vol transmetre. I, quan no vol rematar una contesta, quan sap que no ho ha de fer, riu a la recerca de la complicitat de qui sortirà del seu despatx convençut de no poder transmetre al lector que se sent més poderosa, més sol·licitada que mai. La complicada conjuntura li permet sortir al camp a les dues lligues, la balear i l’espanyola, i rendibilitzar tants anys de banqueta. Potser aquest miratge no durarà gaire i els representants de Balears tornaran a ser transparents a la premsa espanyola. Però, ara, riu.

Ha arribat el moment que Podem entri en el Govern?

[Riu] Aquest és un tema molt mediàtic però és molt irreal. Ni en el procés de negociació del pacte ni al llarg d’aquest any, Podem no ha volgut fer part del Govern. El meu partit, igual que MÉS, inicialment vàrem intentar que es corresponsabilitzàs més i entràs a l’Executiu, perquè creim que és una actitud de més compromís, però no volgueren i ara ja és un tema tancat per nosaltres.

Amb un any rècord de turistes, hi ha treballadors que no tenen lloc on dormir. Com ho veu el Govern?, què hi pot fer?

Aquestes són les greus desigualtats que tenim. Jo ho explic molt quan vaig a Madrid a demanar millor finançament, un finançament adequat, perquè nosaltres som un Govern pobre. Feim tot un conjunt de coses perquè el 4% de creixement que tindrem el 2016 es reparteixi entre el milió cent mil ciutadans que vivim a Balears, i això és el que no succeeix ara. Per tant, continuam amb els plantejaments de lluita contra l’explotació laboral, perseguint l’empresari que no ho fa bé, intentant garantir llocs de feina adequats, talment férem la temporada passada quan aconseguírem que 4.000 treballadors que tenien contractes temporals mal fets passassin a indefinits, com pertoca per llei. Tot el plantejament de retornar drets socials, tornar serveis públics, sempre ajuda la classe mitjana, que ara està empobrida. El meu plantejament clar és que ha arribat l’hora d’apujar els salaris als treballadors. Això ho dic sempre als empresaris. No és possible assolir condicions de vida digna sense revaloritzar els salaris i, a partir d’aquí, redistribuir des de la nostra capacitat fiscal. Hem apujat els imposts als que més tenen i demanam al govern d’Espanya que també ho faci.

Hi ha la percepció, alimentada per l’actitud de Podem, que mentre es culpa Cristóbal Montoro de no afluixar tots els doblers que havien d’incrementar el pressupost d’Educació, es crea una facultat de medicina que no estava prevista en els pactes.

Primera cosa: no és veritat que no estiguem dedicant a Educació tots els doblers prevists. A l’inrevés, estam apujant molt més els pressuposts en aquest àmbit. L’any passat augmentàrem 400 professors i 160 més per a substitucions. Amb els pressuposts de 2017 tornarem a augmentar-los. Primera cosa que no és certa. Segona qüestió: el cost de la facultat de medicina no és comparable als 114 milions d’euros d’increment compromesos. I això que no estigués prevista en els pactes, he de recordar que la filosofia d’aquests especifica que hem d’invertir en innovació, en formació i en educació; i crear aquests nous estudis universitaris reuneix les tres característiques. Ara bé, si la gran discussió d’aquest primer any de govern és si la facultat de medicina és una bona iniciativa o no ho és, això vol dir que anam bé.

A les eleccions generals passades, els pronòstics eren terribles per al PSIB i els resultats no ho foren tant, malgrat ser dels pitjors que heu fet mai. Heu salvat els mobles?

La veritat és que les eleccions varen ser molt complicades per al PSOE. Hi havia una sensació, convenientment alimentada per molta gent, que ens havíem d’enfonsar a escala estatal i que aquí ningú no ens donava més d’un diputat. Hem hagut de fer una campanya remant a la contra. Tot i augmentar els resultats esperats, no cal amagar que, evidentment, són dolents, que el PSOE no es conforma i que volem optar a ser el partit majoritari. El Partit Socialista té una sensació ni freda ni calenta. Per una banda, no és el resultat que tu voldries i, per l’altra, sobre el pronosticat sorpasso, malgrat tot hem aguantat. Però quan veig que el PP augmenta 22.000 vots a les Balears i a Espanya assoleix 137 escons, evidentment estic preocupada, perquè representen un model polític absolutament alternatiu al meu i no m’agrada. Des de la tranquil·litat, però també des de la responsabilitat, hem de canviar coses perquè això no passi.

El fet de fer pinya amb els governs del País Valencià i de Catalunya té res a veure amb un moviment de Països Catalans?

Primer de tot, una obvietat: amb els veïns sempre és millor dur-te bé. No té gaire sentit treballar d’esquena segons qui governa aquests territoris. A més, tenim qüestions econòmicament vitals per nosaltres, com el corredor mediterrani. Ens hi jugam molt. Però també hi ha la qüestió cultural: compartim llengua, tradicions, història i moltíssimes coses més que crec que hem de posar en valor i hem de saber treballar conjuntament. A més, amb Catalunya, com que som molt similars en termes econòmics, hem decidit treballar junts en aquest espai que ens ajudi a tirar endavant la reivindicació que cal fer.

Guillem López Casasnovas presideix una mesa tècnica per millorar el finançament de Catalunya i Balears a la recerca del que vós heu definit com a federalisme fiscal, una meta, mentre que pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, és només una etapa.

Ell té les seves metes, que jo no compartesc. Jo defens quedar a Espanya i convertir-la en un estat federal de veritat, amb una reforma constitucional. A mi m’agradaria que Catalunya se sumàs a això, amb un plantejament de finançament autonòmic diferent del que tenim. Per això posam sobre la taula qüestions que ara ens interessen, com l’ordinalitat i el federalisme fiscal. En aquests moments, ambdós governs no acceptam la idea de fiscalitat i finançament del govern d’Espanya. Però malgrat que el Govern català sigui clarament independentista i nosaltres no, estam d’acord que, mentre la situació sigui l’actual, hem de treballar junts perquè ens vagi millor. És molt positiu posar en valor aquesta unió.

Creis que ara és el moment d’anar a cercar les complicitats ‘territorials’ que el PSOE no volgué arran dels resultats del 20 de desembre, deixar de banda les línies vermelles i parlar amb aquells que només demanen poder votar?

Ho he dit a Pedro Sánchez i a l’executiva, sempre he defensat el mateix, després del 20-D i del 26-J. Espanya té moltes crisis, entre les quals es troba la territorial, que s’ha d’afrontar des del diàleg, s’ha de parlar. Tots els parlamentaris, també els que defensen la independència, han estat votats pels ciutadans. Per tant, hi ha d’haver capacitat de diàleg; em sembla tan bàsic que haver-ho de dir sona a ridícul. Clar que s’han de cercar aliances i hi ha d’haver diàleg, amb les forces independentistes també. Posar línies vermelles en el moment en què els ciutadans, amb el seu vot tan plural, et diuen posau-vos d’acord és no entendre el missatge.

Des d’Andalusia, i d’altres importants rebosts de vot socialista, ja han posat límits al debat i no veuen bé el diàleg amb els independentistes.

Jo pertany a un partit que és així, com Espanya, molt plural i divers. Sé que és mal d’entendre, però és així...

Però la vostra opció sempre perd, sempre està en minoria...

No, no sempre perd. Mirau, jo record quan un bon amic meu, Pasqual Maragall, venia al comitè federal i parlava que Espanya havia de ser federal. Només sentir la paraula, uf, es feia un silenci. Ara, defensam una Espanya federal. Per tant, anam avançant; lentament, però avançam. I és positiu. Això que dic de parlar amb totes les opcions polítiques, i que en el meu partit el 20-D va ser mal d’entendre i mal executat (des del meu punt de vista), Rajoy ho ha entès.

Mal executat per Pedro Sánchez?

No, per la globalitat del PSOE, quan el Comitè Federal va fer aquell plantejament. En aquest moment, Rajoy està conversant amb tothom, inclosos independentistes, i jo ho trob molt ben fet.

És evident que sou una baronessa... sou la baronessa roja del partit, la que defensa que s’han de cercar totes les possibilitats per configurar un govern que no sigui del PP?

No em sent baronessa, ni res de semblant. Però, mirau, defens sempre amb sinceritat allò que pens: som una persona d’esquerres i tenc molt clar el plantejament de com s’hauria de governar a Espanya. Però sé que no s’entén igual des de tots els llocs. Ara bé, com que el PSOE s’ha de mantenir en el no a la investidura de Rajoy, al PP li queda cercar el suport, a més de Ciutadans o de Coalició Canària, del PNB i Convergència. És capaç de sumar un espai polític a aquest nivell? Té els vots per poder-ho fer. En cas contrari, tots aquells que li han dit que no, que seran majoria, han de ser prou responsables per configurar un govern de canvi.

Liderat pel PSOE?

Clar, és la segona força política. Gairebé tots els grups polítics amb representació al Congrés han dit que no a fer president Mariano Rajoy. Per mi, és una mala notícia que el PP hagi aconseguit 137 escons, però no són suficients per governar. En un sistema parlamentari, governa qui té més escons. Per tant, qui té més capacitat de pacte? Rajoy? Jo en tenc molts dubtes, perquè en quatre anys no ho ha demostrat.

Però hauria de canviar el PSOE per intentar-ho?

És clar, hauria de canviar el PSOE, i Podem i Ciutadans... i els nacionalistes, que en aquell moment no varen entrar, ara haurien de canviar i saber jugar el seu paper. O tothom és prou responsable perquè tots juguin el seu paper a la recerca de l’espai de confluència o ho tenim molt complicat...

Unes terceres eleccions?

No en som partidària i insistesc que qui té més escons ha d’intentar configurar un espai amb els que li són ideològicament propers, on no sembla possible que hi siguin ni Podem ni el PSOE. Si aquest no ho intenta o no en sap, s’obre un altre escenari en el qual hi ha d’haver molta responsabilitat...