PalmaFrancesca Salvà és professora titular del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació de la UIB. Està especialitzada en abandonament escolar primerenc i retorn a l’educació, formació i inserció sociolaboral de joves amb baix nivell educatiu; itineraris formatius i laborals de la població jove; aprenentatge al llarg de la vida i poblacions en vulnerabilitat i en gènere, treball i formació.
Què són el fracàs i l’abandonament escolar primerenc? Tenim ben definits aquests termes?
Són termes molt complexos i que tenen diferents significats. Per exemple, en aquests moments, es parla molt d’abandonament escolar. En altres països, l’expressió es va introduir abans que la Unió Europea l’introduís com a indicador. Aquí la gent en parla i moltes vegades no sap exactament de què parla. Però el concepte engloba situacions molt diverses. A més, les estadístiques que hi ha s’obtenen a partir de l’enquesta de població activa. La dada representa el percentatge de població entre 18 i 24 anys que té com a màxim el títol de secundària obligatòria i que no ha continuat estudiant. És un indicador que ens dóna pocs elements per actuar, encara que assenyali la urgència d’actuar, perquè estam molt mal posicionats. Hauríem de tenir dades molt més específiques.
I no les tenim, aquestes dades?
En ocasions, algunes les tenim per centres educatius, però l’accés i explotació no és públic i, a més, les estadístiques que se’n fan són molt aproximades.
I què fa l’Institut d’Avaluació i Qualitat del Sistema Educatiu?
Aquest institut té algunes dades, però estan molt poc actualitzades. A més, estam en un procés de retrocés. Durant una època anava millorant. Cada vegada hi ha menys dades estadístiques rellevants per conèixer la realitat de les Illes i per millorar-la. Sabem que la situació és greu, però necessitam més elements per poder corregir el problema. És com si vas al metge una vegada i una altra i es limita dir-te: “Estàs groc, deus tenir qualque cosa al fetge”, sense fer més analítiques. No
tenim dades que reflecteixin la realitat dels fluxos d’abandonament. No sabem què succeeix amb els que abandonen, quin recorregut tenen. Els al·lots i al·lotes que no tenen resultats acadèmics tipus per poder anar a batxiller o cicles formatius de grau mitjà no tenen un itinerari que els permeti anar avançant. S’enfronten a un caos amb un sistema d’informació que no entén ningú. Tornem a les dades: les de fracàs escolar es calculen a partir de la taxa bruta de graduats en educació secundària obligatòria; és a dir, ens diuen el percentatge de població que s’ha graduat en relació a la població total de l’edat teòrica de graduació. A les Balears, segons aquest indicador, tenim entre un 32 i un 33% de persones en aquesta situació. A Espanya, està al voltant d’un 25%. Això es manté d’una manera bastant estable des de l’any 2000. Què oferim a aquest 30% de la població sense títol d’ESO? No li donam prou oferta que li permeti avançar. Abans de la crisi, almanco podien trobar feina i personalment era menys frustrant. Ara, els que deixen els estudis i suspenen no tenen ni això. Els ‘ni-ni’ no ho són perquè volen.
Quins són els factors que incideixen en el fracàs i l’abandonament?
Són fenòmens multidimensionals i que tenen un caràcter de procés. Hi ha tres tipus de factors: macrosocials, mesosocials i microsocials.En l’àmbit macro tenim les característiques dels sistema educatiu, l’economia, la relació entre feina i nivell educatiu, etc. A les Balears destacaríem la gran oferta de llocs de feina amb poca qualificació que ha existit fins ara, però també hi ha una qüestió de valors, el valor dels doblers, de la immediatesa. A més, la relació entre educació i món del treball està molt poc regulada. Es pot fer d’administratiu sense tenir un cicle formatiu de grau mitjà. No es pot regular tot, però en altres països això està molt més regulat. D’altra banda, tenim un sistema que no permet combinar feina i estudis. També hi influeix molt el nivell educatiu de la població d’un país, i aquí tenim una herència que arrossegam. A escala mesosocial, hi incideixen la família, les amistats, la comunitat. Aquí és veu la influència del que fan els amics, del que valora la comunitat immediata. Una persona que viu en un entorn on moltes persones deixen els estudis té més probabilitats d’abandonar-los. La família és també molt important, perquè l’estructura familiar ha canviat molt. Massa vegades no saben què fer amb els fills ni amb l’escola. Pel que fa al factor microsocial, hi incideixen les actituds de cadascun. Normalment, quan es parla d’aquests problemes, el professorat reacciona a la defensiva, com dient que tot respon a factors externs i que ells fan el que poden. Per part de determinats partits, hi ha la tendència inversa a culpar de tot els mestres o els plans educatius.
La qüestió és que no s’acaba fent res. Què es podria fer?
Una de les coses que no ens deixa avançar és precisament com s’entén i com s’aborda el problema. Com que tothom analitza i conclou que la culpa la tenen els altres, així anam. No és una qüestió de culpes, sinó d’aportacions de cada part. És obvi que el professorat podria millorar molt i fer les coses millor, però també és obvi que el sistema educatiu està bombardejat per part de l’organisme que és responsable que vagi bé. En altres èpoques, no. És cert que en l’època de les vaques grasses era molt fàcil culpabilitzar-ne el mercat de treball i deixar-ho tot com estava. El professorat pot millorar, però hi ha d’haver una bona política educativa. Sense un lideratge clar quant a les accions que s’han de fer i les línies d’actuació, tindrem experiències aïllades de bones pràctiques de professors i equips directius molt voluntariosos, però no es produirà una millora global. Aquí pareix que l’administració treballa per donar rendiment a una altra empresa educativa diferent de la pública.
Què s’ha fet en altres bandes per millorar?
Una de les coses més xocants quan vas a reunions internacionals és que en veure els indicadors desastrosos que tenim a les Balears i a Espanya, ens demanen ‘què feis?’. A França, al Quebec, a Bèlgica, a Suïssa, etc., amb indicadors infinitament millors que els nostres, fan moltes coses per lluitar contra el fracàs i l’abandonament escolar. Tenen moltes actuacions, plans de feina molt seriosos, fan activitats experimentals i pilot molt monitoritzades per veure’n els resultats. Els nostres indicadors queden explicats per la manca de programes d’actuació. Al Quebec, tenen un servei que es diu SARCA per localitzar els joves que abandonen el sistema educatiu sense títol per fer-los una oferta de formació i que puguin participar en programes d’ocupació. Aquí sembla que és un problema seu. Basta veure les declaracions de la ministra amb els programes de garantia juvenil. Hi ha una doblerada de la Unió Europea i ella diu que els joves vinguin i s’hi inscriguin. Hi ha gent que necessita ajuda i informació. Estam parlant de joves d’entre 15 i 25 anys, en una edat molt complicada. Pareix com si els ministres d’aquest país no tinguessin fills, ni nebots, ni que es passegin pel carrer. Un adolescent és una persona que està passant per una fase molt especial de la seva vida i que, si ha tingut fracassos en l’escolarització, difícilment s’enganxarà a segons què. Qui és que s’apunta a una cosa que l’ha conduït al fracàs? Tenim un deure com a societat de donar suport als nostres joves.
Pareix que el fracàs escolar fa vergonya als governants com una qüestió estètica, que fa lleig, però que no el perceben com un problema real.
Això és obvi. Si tot el discurs que es fa fos sincer, el problema estaria abordat des de fa anys. Què passa? La gent que no té estudis, la gent que no té feina, etc., són considerades com al marge, a part, per part de determinades opcions polítiques. El poder polític actua com si el fracàs i l’abandonament escolar fossin temes estrictament personals. Només té en compte els factors microsocials, com si fos un problema d’actituds, de voluntat. ‘Si no estudii, no faig feina ni menj és perquè no vull i no aprofit les oportunitats’. Aquest és el pensament subjacent a aquest discurs pel qual estan molt preocupats. Si no, haurien actuat. Quan la ministra ha fet declaracions sobre el programa de garantia juvenil, ja fa càlculs que sobraran doblers i les empreses els podran utilitzar per contractar persones majors, però només per a contractes, no per a contractes amb formació.
Tenim un problema també amb la formació del professorat?
A Espanya la formació del professorat és molt deficient. A Primària és millorable, però és encara molt més greu a Secundària. Fer feina en secundària obligatòria és molt complex i complicat, perquè la població ha canviat molt. Hi ha molta informació pertot i abans l’escola era el lloc on hi havia la informació i el professor era el transmissor de la informació. El sistema educatiu s’ha d’adaptar a aquesta nova realitat. La formació i les pràctiques del professorat de Secundària han de ser de molta més qualitat. Fer d’ensenyant és una professió diferent de la d’un físic o d’un historiador. La formació per a aquesta professió és molt feble. Hi hauria d’haver un acompanyament al professorat novell. Hauria de ser un sistema en què els formadors d’aquest professorat hagin estat en el sistema educatiu. De tota manera, encara que sigui trist dir-ho, amb un professorat millor format ara com ara no avançaríem gaire. Tenim al capdavant del sistema educatiu persones que no en saben res. I així és impossible. No pot ser que l’únic mèrit per dirigir el sistema sigui tenir el carnet del partit. El poder polític ha abandonat els al·lots que abandonen l’escola, com ha abandonat la població amb més dificultats a tots els nivells. Tot va lligat: els desnonaments, etc. Les polítiques públiques s’utilitzen per afavorir els que estan en millor situació. Mentre diuen que sobren universitats i universitaris, sorgeixen pertot arreu universitats privades, algunes en terrenys públics pagats a molt baix preu. Hi ha polítiques públiques al servei dels que tenen més, de la privatització, dels sectors més religiosos.
Què més es podria fer per millorar la formació del professorat?
Més enllà del tema de l’estructuració dels estudis per exercir la docència, allò important és prendre’s seriosament la qüestió de les reformes, perquè se’n fan una darrere l’altra. Ens hauríem de plantejar qui accedeix al professorat. A Finlàndia, es demanen notes molt bones. S’ha parlat de sistemes d’accés tipus el MIR dels metges. És vera que la gent millor no és necessàriament la que treu millors notes, però treure bones notes vol dir capacitat d’esforç, ganes de superar-se, interès, ganes
d’aprendre. Això no és l’únic requisit per ser un bon mestre, però n’és un. També els continguts de la formació del professorat s’han de vincular més amb la realitat dels centres. Hi ha d’haver molt més lligam entre teoria i pràctica.
Com es fa això?
També s’ha de revisar el sistema d’accés del professorat universitari. Només té en compte els títols acadèmics i les publicacions, però no hi ha una exigència professional i, per formar professors, a més de bon acadèmic, s’ha de ser bon professional. Han de fer estades en els centres educatius i que els professors de les escoles facin classes a la universitat. S’ha de construir un sistema que faciliti això, perquè en aquest moment es fan cosetes, però tot és per voluntarisme, i això crema perquè et canses de lluitar contra el sistema. En aquest país, no necessitam canviar les lleis, necessitam canviar les pràctiques educatives. Com a criteri general, aquest ha estat el problema, com també el fet de no haver donat importància real a l’educació. Hi hauria d’haver un gran pacte social per l’educació. En la darrera època del ministre Gabilondo començàvem a estar ben encaminats. Això es va tallar amb el canvi de govern i totes les dades empíriques demostren que hem empitjorat. El Partit Popular s’ha de llevar del cap que l’educació és una cosa d’esquerres i que l’educació pública és una cosa d’esquerres. S’ha de convertir d’una vegada en un partit de dretes conservador democràtic europeu que no posa en dubte l’educació pública. Aquí, quan governa el PP, sempre hi ha un retrocés.
Té cap estratègia de lluita contra el fracàs escolar la Conselleria d’Educació?
Més enllà del discurs, la realitat pràctica de la Conselleria és que està fent més en contra de l’ensenyament que a favor. Quan s’analitzen els fets, l’únic fil conductor clar que veig és desprestigiar l’escola pública, disminuir el pes de l’escola pública i afavorir els concerts amb la privada concertada religiosa.