La gran passarel·la de la corrupció

PalmaEl cas Nóos arriba fidel a la seva cita amb els resums de l’any com és habitual des de l’inici de la investigació, el 2010. El 2011 fou el de la imputació d’Iñaki Urdangarin i el 2012, el duc de Palma convertia en icona pop la rampa dels jutjats de l’avinguda d’Alemanya. El 2013 i el 2014 van centrar el focus en la infanta Cristina, imputada, desimputada i imputada de nou, i qui el 2015 va conèixer que definitivament seuria a la banqueta. El 2017 serà l’any de la sentència i, per tant, el 2016 passarà a la història com l’any en què es va jutjar una de les trames de presumpta corrupció més ‘glamuroses’ de la història, el cas que va canviar la percepció generalitzada que es tenia de la monarquia.

2016: Un any de canvi i convulsió

La filla de Joan Carles I va ser l’estrella absoluta en la primera jornada del judici, dedicada a les qüestions prèvies i duita a terme dia 11 de gener. No només per ser el primer membre de la família reial que seu a la banqueta dels acusats, sinó perquè, en aquella jornada inaugural, el debat es va centrar en la conveniència o no d’aplicar-li l’anomenada doctrina Botín i alliberar-la, d’aquesta manera, de l’escarni d’haver d’assistir a les declaracions dels 17 processats. Les tres magistrades no ho van considerar oportú i el judici va començar, dia 9 de febrer, amb la germana del rei asseguda a la darrera de les tres files que es van habilitar per als acusats.

Cristina de Borbó va tenir l’ocasió de demostrar, durant tot el mes de febrer, els efectes d’una educació exquisida que li van permetre ser el focus de totes les càmeres sense moure, amb prou feines, un sol múscul facial. Finalment, dia 3 de març, li va arribar el torn de prestar declaració. Abans, però, encara va haver d’aguantar una darrera humiliació: assistir, de nou impàvida, a la lectura de les preguntes de l’advocada del sindicat d’ultradreta Manos Limpias, que s’havia negat a contestar, un tràmit que va durar més, fins i tot, que la mateixa declaració.

La declaració de la infanta va durar poc més de 20 minuts. Les respostes, ben preparades, foren dites amb professionalitat d’acte oficial, tot i que la filla mitjana de Joan Carles I no va poder evitar un lapsus quan se li va demanar en qui confiava. “En qui confii o en qui confiava?”, va respondre, nerviosa. Va ser l’únic moment incòmode en una declaració en què es va desentendre dels negocis del seu marit, encara que va assegurar que confia en la innocència del seu marit. Cristina de Borbó es va retratar com una mare abnegada i devota esposa que no demanava mai pels negocis al seu marit perquè no li interessava i, fins i tot, perquè no tenia coneixements d’economia, ni tan sols domèstica, malgrat que fa feina a l’Obra Social de la Caixa.

Urdangarin i Torres

En l’ordre de successió reial, la segona intervenció més esperada era la d’Iñaki Urdangarin. El cunyat de Felip VI, qui es va haver d’enfrontar a un interrogatori poc amable per part del fiscal Pedro Horrach, va sorprendre utilitzant unes cridaneres ulleres de color groc i una estratègia basada en el desconeixement absolut del funcionament de les seves empreses i l’apel·lació constant a la supervisió de la Casa Reial a totes les seves activitats. Va negar haver fet feina, mai com a comissionista, tal com va revelar l’expresident Jaume Matas durant la seva declaració. Respecte de la suposada contractació irregular de treballadors, va descarregar tota la responsabilitat en l’exsecretari de l’Instituto Nóos, Miguel Tejeiro, qui a darrera hora es va salvar d’estar entre els desset acusats per una maniobra de Manos Limpias, que li va retirar l’acusació.

Amb tot, la declaració estrella del judici la va protagonitzar l’exsoci d’Urdangarin. Diego Torres, l’home dels mil mails, va declarar un total de 27 hores seguides repartides en 4 dies. El seu domini dels milers de documents que integren el sumari va arribar a desesperar les acusacions, especialment Horrach: “Ha dit tot el dia que no té ni idea de res i després dóna explicacions detallades de tot!”, li va arribar a retreure. “He tingut cinc anys per estudiar el sumari i contrastar tots els documents!”, va replicar l’exprofessor d’ESADE.

Torres va començar molt segur l’interrogatori i, fins i tot, es va permetre el luxe de disparar amb bala contra la Casa Reial involucrant-hi l’amiga íntima del rei Joan Carles, Corinna zu Wittgenstein, qui, segons va explicar, li va proposar la creació d’una societat opaca a Londres per amagar els honoraris que havien de cobrar per un treball fet per a la fundació en la qual ella feia feina. Horrach no va fer cas d’aquestes revelacions i va continuar “estrenyent” el suposat cervell de la trama, qui, tot serpentejant, va sortir viu de l’interrogatori. En aquest sentit, un dels moments culminants es va produir quan va justificar un post-it trobat a ca seva amb la inscripció “pagar en b” assegurant que es referia a l’entitat financera Barclay’s.

Després de sobreviure a Horrach, es va anar enfonsant progressivament davant de tres dones. A l’advocada de l’Estat, Dolores Ripoll, li va voler recomanar llibres sobre direcció de projectes, però, finalment, es va veure obligat a reconèixer, capcot i molest, que li semblava “excessiu” que les seves empreses s’haguessin creuat 425 factures per un valor de 8 milions d’euros.

De l’interrogatori amb l’advocada de la Comunitat, María Ángeles Berrocal, ja en va sortir malferit. I finalment l’advocada de Manos Limpias el va noquejar en detectar-li contradiccions respecte del que va declarar durant la instrucció sobre el que sabia la infanta de la trama. “Ha arribat a algun pacte?”, va ser la pregunta que el va desmuntar. Torres, visiblement confós per primera vegada, va dir que no podia dir “amb seguretat” el que coneix una altra persona.

Manos Limpias

L’advocada de Manos Limpas, Virginia López-Negrete, va ser una de les grans animadores del judici sense desmerèixer l’heterodoxa manera d’actuar de l’advocat de Torres, Manuel González-Peeters. Dia 18 d’abril, però, semblava contra les cordes quan va esclatar l’escàndol sobre les extorsions del sindicat d’ultradreta, que va suposar la detenció del secretari general, Miguel Bernard. La defensa de Torres va intentar expulsar-la del judici, però la presidenta del Tribunal s’hi va negar. La magistrada Samantha Romero va anar prenent un protagonisme creixent a mesura que augmentaven les seves intervencions per recriminar a les parts que no s’atenien a les regles que havia imposat, especialmente la de no introduir dades que els interrogats poguessin utilizar en benefici propi, un mantra que va repetir fins a l’obsessió. Especialment sonades van ser les topades amb González-Peeters i amb Horrach.

Amb la primera fase del judici, en què declararen tots els acusats, va acabar l’atenció mediàtica, atès que els desset acusats (diguem-ho clar, la infanta) van deixar d’estar obligats a asistir al judici. Només tres d’ells hi van continuar assistint freqüentment: l’exdirector general d’Esports Jose Luis Pepote Ballester; l’exassessor legal d’Ibatur Miguel Ángel Bonet (qui estava complint condemna per un altre cas de corrupció i, per tant, disposava així de l’oportunitat de sortir de la presó) i el mateix Torres, qui va acabar seient al costat del seu advocat durant la fase pericial quan Romero es va afartar de demanar-los que no s’enviassin whatsapps dins la sala.

Només la presència esporàdica d’algun testimoni amb pedigrí va animar l’interès en el judici. Van arribar a desfilar-hi l’exbatlessa de València Rita Barberá; l’expresident de Bankia Rodrigo Rato; l’expresident valencià Francisco Camps i l’exbatle de Madrid Alberto Ruiz-Gallardón, entre d’altres. En total, 363 testimonis i més de 76.000 folis en el sumari per jutjar una suposada trama liderada per un membre de la Casa Reial que s’hauria aprofitat de la condició per fer negocis amb doblers públics. El reflex d’una Espanya d’una altra època que, tot i semblar ja llunyana, continuarà apareixent en els resums de l’any, almanco fins l’any que estam a punt de començar.