“He tingut molta sort: fa set anys que sé d’ell I ja l’he trobat”

Pollença"El 3 de juny del 36 va néixer ma mare. El 19 de juliol del 36 el seu pare ja estava empresonat a la bodega del vaixell Jaume I al port de Palma”. Montserrat Losa Castro ara té 81 anys. L’any 32, la seva mare, Teresa, es va casar amb el pollencí Joan Losa. Havia anat a Barcelona a estudiar mecànic dentista. Es va allotjar al barri de Gràcia, una barriada de carrerons estrets on, a segons a quins indrets, les balconades quasi es topen, i es va enamorar de l’al·lota que vivia just davant. “Es veien pel balcó, ma mare m’ho explicava, em feia molta gràcia. Guard la participació de boda i la partida de naixement de l’avi, i també la demanda oficial que va presentar la meva àvia l’any 45 davant el Jutjat de Pollença perquè el declarassin mort, però li van dir que no, que teòricament li havien donat ordre de llibertat. Ara sabem que, quan els alliberaven, els esperaven els feixistes i els portaven a assassinar”, explica Maite Blázquez Losa, la neta de Joan Losa Campomar, una de les víctimes de desaparició forçosa. “L’individu 4 de la fosa 2 de Porreres és el meu avi”. No hi ha dubtes, ho corroboren les proves d’ADN.

Varen tenir dos fills que es varen morir de mort prematura i, a principi del 35, varen venir cap a Mallorca, on va néixer la mare de Maite. Vivien al passeig Anglada Camarassa del Port de Pollença. Joan Losa fa fundar el consell d’Esquerra Republicana a Pollença i el va presidir durant nou mesos.

La primera carta que rebé Teresa era del 5 d’agost. Encara estava reclòs en el vaixell, després se l’emportaren a la presó de Can Mir. “Semblava com si no estigués adreçada a la meva àvia. “Digau a na Teresa que estic bé. Donau records a la nina”. Eren cartes molt simples, no deien gaire cosa i algunes no tenen data”.

La padrina de Maite no parlava mai del seu marit, tampoc de la seva mare. El que sí que tenia Teresa era una foto ben grossa de la boda dins la seva cambra. Quan tenia uns 14 o 15 anys, la nina va començar a demanar pel seu padrí, on era? “I la mare -recorda- es posava molt nerviosa quan ho demanava”. Franco era viu. A poc a poc es va anar assabentant que vivien a Pollença quan va esclatar el cop d’estat i que un dia el padrí es va escapar i que mai més se’n va saber res.

Maite va descobrir que el seu padrí va ser assassinat fent una constel·lació familiar, un mètode terapèutic per configurar sistemes familiars amb l’ajuda de persones que representen els membres de la família. Ella va estudiar psicologia clínica, però va acabar fent feina com a psicòloga pel Departament d’Educació de la Generalitat. “En el moment en què la terapeuta anomena el meu avi, la persona que el representa s’aixeca i cau en terra, i és aquí quan la terapeuta s’adona que és mort i parla del cop d’estat, dels secrets de família, de morts violentes, i és quan començo a cercar per internet”. L’any 2010 descobreix que és un desaparegut forçós.

“LOSA, Joan. Pollença. Treballava de mecànic dentista i pertanyia a Esquerra Republicana. Empresonat a Can Mir, un vespre li anuncien a ell i a en Cosme Llobera, també pollencí, que serien posat en llibertat. No s’ha tornat a saber res més d’ells. Possiblement moriren a Porreres”, llegeix en el Diccionari Vermell de Llorenç Capellà.

L’agost d’aquell any va viatjar fins a l’illa amb la seva mare i el seu germà i els fills d’ambdós per anar el cementeri de Porreres. Era la primera vegada. Els va acompanyar Tomeu Garí, l’historiador i fundador de Memòria de Mallorca. “Ma mare li demana: ‘Tu creus que pots trobar el meu pare’. Jo li assegur que és aquí baix, li va contestar, rotund”.

El novembre del 2011, varen visitar el mur de la Memòria, al cementeri de Palma, amb la seva mare, el germà i els cosins acompanyats de Maria Antònia Oliver, a qui aprecia especialment. No varen poder anar-hi el dia de la inauguració. “I aquí sí que vaig veure ma mare afectada, portava un ram de flors, petit, i es va ajupir per posar-lo allà. ‘Ara sé que mon pare no és un fantasma’. Ho va dir. Després m’ho va negar, però ho va dir”. Maite es queda en silenci.

El setembre del 2016, va declarar al jutjat d’Esplugues a partir de l’exhort que la jutgessa argentina Servini de Cubria envià a l’estat espanyol per recollir el seu testimoni oral, per la querella interposada a l’Argentina respecte del segrest, retenció il·legal i assassinat del seu padrí. Quan el novembre es va obrir la fossa, Maite es va instal·lar uns deu dies al poble i després va partir cap a Barcelona. “Cada dia hi anava, l’equip Aranzadi ens donava una explicació del que havien fet i la nostra gent de la Memòria de Mallorca coordinava la intendència, atenia les famílies i recollia informació”. Era a Mallorca quan li varen dir que havien identificat el seu padrí.“Ara m’adono que he tingut molta sort, només fa set anys que sé d’ell i ja l’han identificat. Tinc clar que només és el principi. La meva família tancarà un cercle, però jo continuaré treballant amb totes les associacions de memòria per exigir veritat, justícia i reparació, i fins que això no passi aquest país no aixecarà el cap”.

Joan Losa