“Hi ha casos que queden en la memòria, el cor te’ls recorda”

PalmaEnrique Pérez Guerra és educador a Fiscalia de Menors. La llei estableix que tot menor d’entre 14 i 18 anys que presumptament ha comès una infracció ha de ser atès per un educador, abans d’iniciar el seu procediment, i aquesta és la seva tasca. Moltes vegades són menors en els quals mai s’ha detectat que estiguessin sent víctimes, però en el moment que cometen una infracció, s’encén la llum vermella: davant de l’Estat, aquell al·lot o al·lota passa a existir.

Quins casos us heu trobat en la vostra experiència professional?

Hi ha casos molt nous: al·lots de 15 o 16 anys que no han tingut cap element de risc, però la pobresa assoleix la seva família i es passen els capvespres esperant que arribi la furgoneta del supermercat, per veure si es deixa la porta oberta i poden robar pa de motle, galetes, per dur-ho a casa. Són al·lots que no s’atreveixen a mirar-te, els fa vergonya. Són fills de la crisi. Record també el cas d’un al·lot que tenia una discapacitat intel·lectual. Totes les colles del barri en feien befa i en varen abusar sexualment. Amb el temps, va compondre la seva autoestima fent robatoris i explicant-ho als petits del barri. La darrera vegada que el vaig veure ja era major d’edat i havia estat quatre vegades a la presó. Quan jo el vaig conèixer tenia només 14 anys.

Què es fa quan es detecta un cas de desprotecció en un menor que arriba per haver comès una infracció?

Justícia Juvenil els tracta com a infractors i la llei obliga que les mesures siguin tan educatives com sigui possible, mirant el bé jurídic del menor. En alguns casos, els menors passen a protecció, però n’hi ha que posen dificultats a una intervenció d’aquesta mena.

Com ara?

Per exemple, el cas d’al·lotes de 14 i 15 anys que són víctimes de prostitució. Veuen que tenen doblers, la prostitució no perjudica la seva autoestima perquè la seva història sexual és encara més ultratjant que la relació amb el client, que, en realitat, és un abusador. Tenen amics que moltes vegades són els seus captadors. Aquestes al·lotes, les portes a un centre de protecció, en el qual els dius “ara tornes a ser una nina, tens la teva edat biològica”, amb els límits propis de la seva edat pel que fa a entrades i sortides, ha de explicar la seva història... L’al·lota no es deixa, és difícil que vegi el benefici d’aquesta mesura.

I què passa amb elles?

Acaben tocant fons. Pot ser com una pilota que arriba en terra i rebota, a través de la resiliència, sobretot si tenen suport familiar, o pot ser que toquin fons com un ou que es tira en terra i s’esclafa.

Hi ha casos de víctimes d’abusos sexuals que es converteixen en abusadors?

Hi ha casos d’al·lots abusats, generalment en les pròpies famílies o per persones molt properes, als quals socialment s’ha transmès el missatge de “no vares saber dir que no a l’abús”. En un moment concret, aquest al·lot, a 14 anys, abusa d’una germana o d’una cosina. Aleshores el seu entorn s’oblida que l’al·lot també va ser víctima i se’l considera un canalla. Per a l’al·lot això pot ser més reconfortant que viure amb l’altre estigma. Tot i així, que una persona hagi estat víctima d’abusos no vol dir que hagi de ser un abusador.

Com tractau amb aquests menors?

En el meu cas, com a tècnic i com a educador social, per mi són persones de la seva edat, no he de donar prioritat al mal que hagin fet. No hem d’emmarcar-los ni per la vexació de la qual varen ser víctimes ni per aquella de la qual varen ser autors.

Trobau molts casos de violència?

Hi ha tres formes de violència que cada vegada es donen més: el bullying, la violència de gènere i la violència contra els pares, sobretot contra les mares. Se n’està produint un increment real, sobretot en el cas de la violència ascendent; les famílies se senten molt culpables. En el cas de la violència de gènere, hi pot haver un increment de les denúncies per la conscienciació de la violència de parelles adultes. Això ofereix un model per a l’al·lota adolescent que ja passa pel mateix.

Com creis que hem de millorar socialment per donar-hi una resposta més adient, tant en prevenció com a posteriori?

Pel que fa a prevenció primària, no hi hauria d’haver factors de risc. En prevenció secundària és molt important l’àmbit educatiu. El problema és que de vegades no s’actua per pusil·lanimitat, o per por que si s’actua serà pitjor, o perquè es pensa que la resposta de les institucions no serà diligent.

Com hauria de repondre la societat davant aquestes situacions?

Tota la societat hauria de ser diferent. Tots tenim la necessitat de ser actius en el nostre entorn, però el que se’ns transmet és que això s’ha d’assolir ràpidament i de manera unidireccional. Aquesta manera de ser col·lectiva propicia, a parer meu, la violència a edats molts primerenques. Evidentment estam obligats a fer el que puguem, però anam contracorrent.