Sis anys després, on és la indignació?

PalmaHorabaixes i nits llargues, debats encesos sota la lluna. Volien replantejar-ho tot i rompre amb el sistema en general, amb el pensament, amb una política concebuda com a buida i binòmica. Primavera desbordant al carrer i a les places, esperança sobtada que s’encomanava per l’aire i creuava fronteres a les xarxes socials: la indignació entrava per la Puerta del Sol (Madrid) i arribava a la plaça de Catalunya (Barcelona) o a Palma quasi a l’uníson. Emergia l’expressió d’una nova cultura política que circularia al llindar dels moviments socials de sempre. L’espai urbà: mirall de tot allò que es creia expropiat i que des d’aquell 15 de maig calia recuperar. Deien que la plaça d'Espanya s’ensorrava i naixia la plaça d'Islàndia.

Mesos després d’aquella mobilització, la sang continuava bullint, però aquella espontaneïtat originària va anar-se diluint en nous col·lectius i assemblees que es disposaven a organitzar la lluita en altres àmbits i a més llarg termini, tot i que bevia encara de la mateixa font. Van sorgir assemblees als barris i els pobles, van néixer la PAH, Joves Sense Futur o Democràcia Real Ja, entre moltes d’altres, lluny de la societat civil 'mainstream'. Varen aparèixer nous partits polítics que recollien una part d’aquelles reivindicacions i les volien introduir a les institucions, com Podem. Avui torna a ser 15M, sis anys després. Hi reflexionen dues veus i experiències d’aquelles mobilitzacions: Lio Bechara, una de les persones que més van prendre part en l'activitat política de les places, i Sandra Espeja, ara consellera de Medi Ambient del Consell de Mallorca.

A quines causes responia el 15M?

L: El 15M és una guspira que s'alimenta de moltes coses. El moviment contra el Pla Bolonya, per exemple. Ja hi havia tota una generació de joves que venia formada. Òbviament, estava emmarcada dins la crisi econòmica del capitalisme global. Va tenir lloc després d'una època en què s'havien succeït diverses vagues generals. També va ser com un mirall de totes les lluites provinents de les Primaveres Àrabs. I a tots aquests indrets varen ocupar-se les places.

S: Al 15M també es va sumar molta gent que no estava organitzada i que va veure un espai que coincidia amb les seves emocions, pensaments, sentiments. Ens vam adonar que no estàvem sols. Jo abans formava part d'una organització ecologista, però crec que va haver-hi molta gent que, per separat, va fer gra i gra i gra i va sumar tot un conjunt. Aquesta era una de les parts més belles i que van implicar que es generassin dinàmiques diferents de les lluites socials de sempre. Es creia que no funcionaria perquè mai no havia funcionat, però funcionava. Responia sobretot a la crisi econòmica, però també responia a aquella sensació d'impotència i frustració resultant d'expressar-se i cridar i que els teus representants t'ignorassin completament. La sensació era que feien justament el contrari del que se'ls deia. Davant d'això vam reaccionar i vam dir-nos: "Doncs ara cridarem i serem nosaltres els que marcaran el ritme".

Què ha canviat, arran del 15M? O ha quedat tot igual?

S: Jo crec que sí que ha servit molt. Al cap d'uns mesos hi havia molta gent que deia: "Això no ha servit de res". Però no és vera. El 15M tenia la vida que tenia i no havia de continuar 'ad eternum'. Aquestes mobilitzacions són el que són i òbviament no podíem estar cinc anys vivint a la plaça, encara que hauria estat bé. Jo anava d'aquí a la feina i de la feina tornava cap aquí. Era com entrar en una bombolla d'esperança i de bon rotllo.

L: El 15M va ser com una deriva psicosocial; la gent va viure-ho com un moment psicòtic dins el capitalisme urbà. Després, xerrant amb moltes persones que hi havien pres part, expressaven la mateixa idea: emocionalment, quan sortien de la plaça, deixaven la família, sortien de la llar i se sentien com estranys dins la mateixa ciutat que sempre havien transitat. Només volien tornar a la plaça per tornar a sentir-se en aquest espai.

Què donava aquest espai?

L: Et feia sentir que no estaves sol davant tota la ràbia continguda. Sobretot, feia pensar que qualsevol desig que es posava sobre la taula es podia complir. Aquesta era la força que tenia la plaça i expressava la potència col·lectiva davant tota aquesta individualitat imposada en la nostra societat.

S: Sí. I l'esperança es respirava en l'aire. Allò que el primer dia dèiem que no podria ser, va ser al segon. I allò que dèiem que no podia ser al segon, va ser al tercer. Aquest fet ens va donar una força molt gran.

Com han canviat les coses des d'aleshores?

L: S'ha produït una deriva. És interessant com ha anat evolucionant el moviment, des del punt de vista de l'activisme. Ara som en un moment de canvi de cicle. Tota la gent que sostenia aquella força no s'ha cansat, però està arribant a punts de fatiga i necessita respirar. Tampoc no ens hem cuidat físicament, ni afectivament ni col·lectivament. Ens hem cremat. Hi ha molta gent que ha donat la vida, sobretot a altres països del món. Crec que ara mateix tenim por dels desitjos que vàrem arribar a tenir, per fatiga i per manca de punts de trobada. Hi ha tota una deriva del 15M, que és la part més institucional i que intentà fer-se amb els espais de poder dins les institucions. I no només això. També hi ha hagut una deriva antiautoritària molt forta, com les fires del llibre anarquistes o les mobilitzacions dels docents. Hi ha tot un moviment educatiu i pedagògic subterrani que beu del 15M. Però ara mateix falten espais de trobada i forces. Jo mateix necessitava descansar, després de 10 anys d'invertir temps en aquella causa.

S: És que hi inverteixes la vida. A Lio, el que li va passar és que va ser un cap molt visible i en aquest cas, per molt que es vulgui fer quelcom molt col·lectiu o horitzontal, és difícil que la representació no generi coses negatives a l'àmbit personal.

També va haver-hi represàlies, per exemple.

L: És claríssim. Personalment, la repressió m'era igual i ja l'esperava. Però sí que a l'àmbit familiar i afectiu, tenint també en compte les amistats, vaig sentir molta por. El meu pare ve de la dictadura argentina i va tenir amics a la presó quinze anys. La pressió hi era. També es pot veure la repressió davant algunes lleis que han tret a posteriori, des de les institucions. Record una de les clàusules de la Llei urbana que impedia acampar a les places, per exemple.

S: Va haver-hi un contraatac molt fort, perquè el poder també tenia molta por. També ens vàrem poder organitzar dins les institucions. Crèiem que nosaltres ho podíem fer millor. Podem no s'entén sense el 15M i som molts els que venim d'aquí.

Podem ho ha fet millor que els altres?

S: Millor o pitjor es pot dir quan pots comparar, però Podem no ha estat una cosa de persones que s'ajuntaven en una plaça. Podem ha volgut ser l'eina que vehicula el crit ciutadà i l'introdueix a les institucions davant aquella frustració. Encara estam en construcció i té, com tot, molts problemes i molts avantatges. La veritat és que t'adones, per una banda, que entrant a dins, als llocs on es prenen decisions, pot provocar canvis. I, per una altra banda, t'adones que no tot ho dirigeix la política, sinó que és el sistema, el problema. Quatre persones no poden lluitar des d'una institució contra tot el sistema que té una inèrcia. En la política tens moltíssima feina i moltíssimes contradiccions. Aquesta situació és força terrible. El primer any de legislatura va ser el pitjor any de la meva vida des del punt de vista personal. L'entrada de Podem va ser molt forta. Molta gent va entrar a ocupar llocs molt difícils i sense saber on entrava. Eren els espais de l'enemic. Aleshores era inevitable plantejar-se: "Ara som jo l'enemic?". Tens por, ansietat, pressió i quedes sense vida personal, encara que t'hi vas adaptant. Ara ja estic bé. Però crec que s'ha de mantenir la força del carrer i dels companys de lluita que han quedat fora de les institucions, que són imprescindibles per a un canvi de sistema, encara que aquestes persones també s'han d'adaptar i han d'entendre que nosaltres no som l'enemic.

L: Socialment es dona molta importància a la política com si tingués el poder, però en realitat no el té. Tots els que estan a les institucions tenen certs espais de poder, però els mitjans de comunicació els duen per aquí i per allà i marquen l'agenda política. Aquest és el problema. Nosaltres, a les places, dèiem de què volíem xerrar i com i quan ho volíem fer. I aquesta és una de les forces que teníem. Marcar l'agenda política implica que, en certa manera, t'estan dirigint. Jo no em vaig ficar a les institucions perquè crec que ja s'havia intentat al llarg de tota la història i, malgrat que està bé com a espirafocs, per mi perdia la radicalitat política de la mobilització, que era quelcom de ningú i de tothom i que no tenia cap línia ideològica marcada. Les formes eren força llibertàries, però hi havia gent de tot tipus de mentalitat. Crec que necessitam organitzar la societat, des del punt de vista econòmic, social, polític i ecològic, i ens queda poc temps per fer-ho.

Aleshores, la solució què implica? Hauria de ser a escala global, si el problema també ho és?

S: Has d'actuar localment. Cap problema global, el pots abordar a l'àmbit global, sinó des de la suma del local.

L: La solució inclou assemblees de barri, creant xarxa local, entre d'altres. Aquestes, després, es coordinen. És el que va passar aquí. Internet també ha estat una de les causes del 15M perquè ha permès l'ús de noves estructures per organitzar assemblees. La solució implica organitzar. Jo crec que som a deu o quinze anys d'un caos estructural. La qüestió és si aquest caos és dirigit per quatre elits o el dirigim nosaltres i aconseguim fer front al col·lapse d'una manera organitzada. Amb el decreixement per exemple.

S: Sí, qui no parla de decreixement, des del meu punt de vista, viu en la utopia.

L: O ho feim nosaltres d'una manera organitzada o ens ho faran de manera autoritària.

S: Però també és veritat que l'organització no només ha de ser social, si bé ha de ser la més forta, sinó que també cal organització a tots els altres àmbits, a les institucions per tenir representants que tinguin aquesta sensibilitat. Si no, ens falta una pota de la taula. No pot ser una cosa o l'altra, han de ser les dues.

On és aquella indignació? S'ha transformat? Encara hi és o s'ha adormit?

S: Jo crec que encara hi és. La gent continua indignada. El problema és que ara no tenim un lloc on trobar-nos i aquest fet és clau.

L: Crec que hi ha resignació en certs sectors. Això és molt perillós perquè ens converteix en uns cínics. El cinisme, al final, és saber que tot està malament però no actuar-hi en contra. Aquest és un dels pitjors valors humans. Encara que també entenc que n'hi hagi. Després de tot, encara hi ha el Rajoy governant que tothom sap que ha cobrat de Bárcenas. Al final penses que tot això no serveix per a res, és clar.

S: El que passa és que també som força impacients. Poder canviar alguna cosa en dos anys és molt difícil, per no dir impossible. Encara falta arribar a alguns àmbits importants.

L: Amb tot, fa falta un treball pedagògic important. Fan falta documents, arxius. Nosaltres vam partir de zero i el que no m'agradaria és que la gent que comença ara comenci de zero, també. Això seria terrible, com el mite de Sísif, en què una vegada i una altra cal arrossegar la mateixa pedra cap amunt. Hem d'aprofitar i saber transmetre tot el que hem fet.