Josep Maria Antó: “Hem fracassat cercant els factors que propicien l’asma”

PalmaJosep M. Antó Boqué és llicenciat i doctor en Medicina. Des de l’any 1988 forma part de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM-IMAS), on ha estat coordinador de la Unitat de Recerca Respiratòria i Ambiental. La seva principal àrea d’investigació és l’epidemiologia de l’asma i la malaltia pulmonar obstructiva crònica dirigida a identificar les causes ambientals i la seva prevenció. Aquesta setmana ha estat a Palma per impartir una conferència en el marc de les Sessions Científiques organitzades per l’Hospital Universitari de Son Espases i l’Institut d’Investigació Sanitària de les Illes Balears (IdISBa).

Heu vingut a Palma a explicar, en bona part, la història d’un fracàs.

Sí, la història del fracàs de la recerca en la identificació de les causes ambientals prevenibles de l’asma. En els darrers 20 o 25 anys, hem investigat molt i l’abast de la malaltia ha augmentat moltíssim. Avui dia, però, encara no hem descobert clarament quines causes estan produint aquest augment de manera que puguem prevenir-les.

Imagín que en ciència, però, parlar de fracàs no és el mateix que parlar de ‘temps perdut’.

No, jo parl d’un fracàs en els objectius. En aquest mateix període de temps, en canvi, hem descobert que una part molt important, la gran majoria, del càncer de pulmó és deguda al tabac. Per tant, hem pogut reduir el nombre de càncers de pulmó conscienciant sobre els efectes nocius del tabac. Amb l’asma, però, no hem pogut trobar el seu ‘cigarret’. I sí, ha estat un fracàs.

Sempre havia pensat que l’asma estava relacionada amb els nivells de contaminació...

No. Aquesta era una teoria que va prevaler durant els anys 80, però fa molts anys que es va demostrar que no és així. Durant la reunificació d’Alemanya, es van fer un parell d’estudis molt importants que intentaven comparar la incidència de l’asma a l’est (molt més contaminat, amb més indústria pesada, cotxes més antics i, per tant, més contaminants) i a l’oest. El resultat fou l’invers. Se’n van detectar molts més casos a l’oest. És obvi que la contaminació atmosfèrica pot empitjorar la malaltia, però no és un factor de risc causal.

I les al·lèrgies hi tenen res a veure?

És el mateix cas. Durant anys, es va associar l’asma als al·lèrgens: al pol·len, als àcars, a tot això. Novament, però, l’evidència diu que no, que aquest tampoc no és un factor causant sinó agreujant. Si tens asma i ets al·lèrgic, és molt més probable que tinguis crisis asmàtiques. Ara bé, això no vol dir que l’asma te l’hagi provocada aquella substància.

I quines teories circulen actualment?

En els darrers anys hi ha hagut un canvi d’estratègia, que és el que he vingut a explicar aquí. Són teories més complexes que abandonen els models reduccionistes que, tot i que són molt importants, en ciència tenen les seves limitacions i, en aquest cas, probablement ens han duit fins a un carreró sense sortida.

I en què consisteix exactament aquesta nova estratègia?

Els darrers anys, he cocoordinat, conjuntament amb el doctor Jean Bousquet, el projecte MeDALL (Mecanisme de Desenvolupament de l’Al·lèrgia). Es tracta d’un projecte molt gran en què han participat 21 institucions i uns 50 grups de recerca. Parlam de centenars de persones, que hem estudiat dades de 30.000 nins de 20 països diferents.

Sona una mica a big data...

S’hi acosta, però no ho és, encara. Amb aquests estudis, el que costa més és harmonitzar les dades que han estat recollides amb instruments diferents i emmagatzemades amb formats diferents. Per a analitzar-ho tot, més que l’estratègia del big data, el que hem necessitat és un nou tipus de tecnologia, la bioinformàtica. Aquesta és una eina molt potent, que ens permet integrar bases de dades d’origen biològic molt divers.

I, d’aquesta manera, quines conclusions n’extreis?

A mi el que més m’interessa és identificar factors ambientals que influeixen en l’inici de l’al·lèrgia. Per això, la recerca ja no se centra només en una malaltia. Per exemple, podem anar a les bases de dades disponibles i veure quants gens s’han associat amb l’asma; d’aquests gens, podem saber quines proteïnes disposen, com interactuen. Tens dades de 30.000 nins, cada nin té 30 símptomes diferents (alguns d’asma, alguns d’èczema, d’altres de rinitis). Hem començat dient que la contaminació pot empijorar l’asma, però ara mirem què passa amb els individus que tenen asma i rinitis al·lèrgica. Per què hi ha individus que desenvolupen les dues malalties, de tipus al·lèrgic? Evolucionen de manera diferent dels que només en tenen una?

Confiau a trobar respostes aviat?

En ciència cada estudi dona respostes i aquí allò important és no esperar mai respostes màgiques, sinó propostes proporcionals a les preguntes que t’has fet. En aquest sentit, ja estam obtenint respostes.

Per exemple...

Una de les coses de les quals estic més content és que MeDALL ha contribuït molt a generar un interès per la comorbiditat, la concurrència en un sol pacient de dues o més patologies. Aquest és un problema sanitari molt gran que, fins ara, no s’havia abordat.

I per què és tan important?

A mesura que fas més anys, acumules malalties. I el sistema sanitari està pensat per tractar-les de manera individual. A cada malaltia, un especialista diferent. Sempre hem pensat que per al malalt és un desastre tenir 4 especialistes perquè aquestes malalties moltes vegades van juntes i necessiten que s’entenguin juntes, quins són els mecanismes que les imbriquen. Tu t’estàs tractant una malaltia del pulmó i potser n’estàs empitjorant una altra perquè els mecanismes biològics que les relacionen no estan ben definits.

I fins on creis que podem arribar?

És un tema molt interessant. Hem passat de tenir asma en un 3% de la població fins a un 10%, actualment, de mitjana. Per què hi ha malalties que augmenten, com l’Alzheimer, i n’hi ha que disminueixen? El perquè és molt difícil de saber, segurament perquè són moltes causes barrejades i difuses en el temps. Moltes coses que passen en els nins en néixer o quan tenen 2 o 3 anysa i s’està formant el seu aparell respiratori es implicaran malalties quan tinguin 30, 40 o 50 anys. Per tant, el que avui està augmentant potser és per coses que han passat despús-d’ahir i, per tant, la resposta, l’hem d’anar a cercar a l’inrevés. Quan coneixes totes les causes d’una malaltia, llavors sí que pots explicar per què puja i per què baixa. Si moltes no les coneixes, allò més probable és que no ho sàpigues mai.