L’Amo i la Madona, rei i reina d’un carnaval mallorquí

Feu històric del PSM. Miquel dels Sants Oliver, Damià Pons. Això és el que em venia al cap quan pensava en Campanet, poble llarguer d’uns 2.500 habitants situat a la comarca del Raiguer. Almenys fins fa unes setmanes. Fa 13 anys, un grup de joves del poble es reuneix i organitza un sopar que ve acompanyat d’una festa en un dia en què no hi havia revetla. Així neix el carnaval d’estiu, tot cercant la marca pròpia, el ‘sentir-t’ho teu’. Uns anys després, entrada l’actual dècada, milers de persones d’arreu de Mallorca hi participen. A carretades, amb autocars, s’apropien de la vila una munió d’externs que respon a la crida de les xarxes socials. Això ens condueix a un escenari de saturació de la petita localitat i de percepció dels locals d’haver desvirtuat una festa que havia de ser, principalment, per al gaudi dels campaneters. Així, ara fa un trienni, la segona generació de joves que organitza el carnaval decideix recuperar la festa per al poble. Volen que els seus conciutadans puguin tornar a coincidir plegats sense aglomeracions de forans en un marc d’autoidentificació, amb una iconografia particular. Neixen ‘l’Amo i la Madona’, dos personatges inspirats en el truc, joc de cartes molt arrelat a la vila, i a imatge i semblança del rei i la reina del carnaval. A aquesta fórmula sincrètica s’hi suma un protocol festiu que aglutina altres elements folk i que, tot i la seva recent creació, arrela amb força al poble.

La colla, la festa

Són les 14.00 h del primer dissabte de juliol. Una desena de joves campaneters d’entre 20 i 30 anys se citen al restaurant de la piscina municipal. Són els membres de la junta de l’associació Sa llengua bona en sacrosant dinar de preparació psicològica del que succeirà l’horabaixa. Són ells els que interpretaran els personatges protagonistes de la festa. Riuen, es conten anècdotes locals i emeten uns peculiars sons guturals similars als d’un sebel·lí. No ho entenc gaire fins a la tercera cervesa. M’expliquen que aquests crits aguts són en homenatge a qui, segons Viquipèdia, és un dels “màxims exponents del folklore campaneter”. Deixarem que el lector ho investigui. Devers les 16.00 h tothom escampa. N’hi ha que s’han de dutxar i fer gestions prèvies a la festa. Una d’elles, la col·locació d’una catifa a plaça, davant la porta del consistori, per on caminaran l’Amo i la Madona. L’estora no és tal cosa, sinó que es tracta de tres o quatre rotlles d’hule de paper, color fúcsia. A les 17.00 h s’han citat a un soterrani particular –l’antre– on solen fer les reunions i activitats de la colla d’amics. Allà fan unes cerveses, es vesteixen i preparen la cançó que acompanyarà el pregó. La festa es comença a sentir, hi ha nervis i ja puc esbossar amb més claredat de què va això. Sis homes vestits amb americana, camisa i corbata. Dispositiu auditiu, raybans i tutú i crocs rosa. Són els guardaespatlles. Tot homes, però amb convocatòria oberta a incloure-hi dones. (“La madona hauria de poder ser un home; és carnaval!”, exclama algú). N’hi ha un que comandarà, membre de la junta de l’associació. Uns altres tres també ho eren fins enguany, que s’ha obert la selecció a membres de tot el col·lectiu. Els dos restants han estat triats pels protagonistes de la festa: l’Amo i la Madona. Això, per tal d’aquests sentir-se “més acompanyats”, per tenir algú de confiança devora. La figura de guardaespatlles fou creada per “guiar la festa” i, en tot cas, es tracta d’una paròdia del porter amateur de discoteca. Una paròdia que és folk ja que, sens dubte, és una figura que forma part de la nostra imatgeria col·lectiva; com el fet de riure-se’n. Més enllà de l’actitud d’aquests personatges, el tutú rosa fúcsia és allò que els ridiculitza però, alhora, i igual que al Much, pot ajudar a transgredir en termes de gènere. Homes vestits de rosa, sense gens de vergonya, amb ganes de gresca i de combatre estereotips.

Necessitat d’un moment liminar

Poc abans de les 18.00 h surten, sense frissar, del soterrani. Defora els espera una ‘cabreta’ –un Citroën 4L, 2CV– descapotable amb dos xofers. Servirà per dur l’Amo i la Madona cap a plaça. Però abans hi haurà les fotos reglamentàries, petards i una aturada tècnica a una perruqueria amb una pancarta que diu Barberfest. D’aquí en surt gent amb tassons plens de cervesa, especialment l’estol de xeremiers –imprescindibles perquè la festa ‘nostregi’– que, disfressats de biermann, acompanyaran la comitiva. Riure’s de l’Oktoberfest i dels guiris en general és un recurs molt popular en celebracions com les que tractam. Folk. A poc a poc, sota la mirada perplexa de qualque padrina i a mode de cercavila, arriben a la plaça, on s’han congregat centenars de persones, totes degudament armades amb telèfons mòbils alçats tot esperant aconseguir la millor fotografia. Diverses patrulles de policies locals de pobles del voltant són presents al municipi, però qui obre pas són els guardaespatlles del tutú. El poder mal vestit, el poder ridiculitzat.

Gairebé tothom va disfressat. Gent de totes les edats clama per l’Amo i la Madona quan aquests surten al balcó de l’Ajuntament per dirigir-se a les masses sota la mirada d’alguns estrangers que seuen a les terrasses dels bars. Poc abans de comparèixer, dins el Consistori, la televisió autonòmica els entrevista. La recerca de qualque moment clau, el de –potser– la connexió en directe, és crucial per als companys periodistes. “Quina sort haver dinat amb la colla i haver vist com ho preparen tot”, pens. Des de l’antropologia diríem que aquests minuts i els posteriors, just abans del pregó, són liminars. L’interstici necessari per donar el sus; aquell espai de no-temps efímer, de “gallina de piel”, que succeirà crits victoriosos i ‘visques’ a Campanet. El moment de màxim auge de la comunió entre generacions, ideologies i esperances. Sens dubte, tenir una festa pròpia, amb una combinació d’elements que no hi són ni al poble de devora ni a la resta del món, és catarsi pura. La gent present necessita encarnar Campanet, posar-li cara, sentir com parla. I l’Amo i la Madona són això, una representació d’un Campanet actual, festiu, agermanat. Amén.

El pregó és un altre dels elements folk de què vaig parlar en l’article introductori d’aquesta secció. Forma part del protocol festiu i és on es pot verbalitzar crítica social, de ‘dir la festa’. És present, amb un format o un altre, a totes les festes populars que anirem veient. Entenc que s’associa, a més, a la idea de protocol festiu, a donar un punt cerimoniós i formal –malgrat la informalitat amb què es pugui desplegar en algunes ocasions– a tot plegat; d’oferir certa serietat al conjunt d’esdeveniments que es poden anar succeint. Això, sumat a la cercavila amb xeremiers i la gent a plaça, és també una fita particular en les nostres festes populars; aquella manera nostrada d’apropiar-nos l’espai públic per convertir-lo en carrer.

Després del pregó i els txupinazos –que ens agraden de molt, als mallorquins, els santfermins–, el poble inicia una marxa amb aturades tècniques a alguns bars. Molts aprofitaran per fer-se selfies i fotos amb l’Amo i la Madona. Cap a les 19.00 h s’arriba a la plaça de Son Bordoi, on els espera un vespre i nit de concerts. A partir de llavors, arribaran centenars d’externs fent mutar la festa.

Retorn als inicis

“A Campanet ens agrada molt la festa, però no en teníem una de representativa”. La creació de l’Amo i la Madona i la seva actuació sorgeix de la necessitat de tenir un espai de temps del carnaval d’estiu centrat en els campaneters. Per tant, la festa s’havia d’allargar i, necessàriament, fer-ho durant l’horabaixa. La festa de dia és quelcom compartit amb altres festes populars que descobrirem. Aconseguir fer una celebració no massificada, intergeneracional i pròpia eren els objectius principals del grup de joves. I la cosa arrela. N’és un exemple que ja hi ha infants a l’escoleta que juguen a ser l’Amo i la Madona. Per ser-ho, els requisits són tenir més de 16 anys i ser campaneter. I que la parella que s’hi presenti guanyi unes eleccions que, agafant la idea dels moros i cristians de Pollença, es duen a terme durant la Fira de Maig. Gràcies a això, “s’hi afegeix un component juvenil”.

I aquí cal reivindicar això per evitar romanticismes: no és ‘el poble’ en abstracte qui organitza i impulsa les festes. És un grup de gent, amb noms i llinatges, que ho fa. En aquest sentit, el subjecte ‘poble’ no existeix, s’hi afegeix. En el cas de Campanet, és aquest grup de joves més o menys ideologitzat, que ‘està per enmig’, implicat en diverses esferes socials del poble.

D’altra banda, els aspectes econòmics són importants ja que, com en el cas del Much, una part dels beneficis que genera la festa –a través de treure a concurs les barres de bar– van destinats a finalitats solidàries. Destaquen que, si bé és veritat que la festa s’ha massificat alguns anys, l’entrada de capital és imprescindible per poder dur a terme l’activitat de l’associació i per “fer les festes ben fetes”. La creació d’aquesta ha suposat, apunten, un alleujament per a l’Ajuntament, que en certes ocasions no ha actuat com a agent facilitador. Amb una dosi d’empatia, entenen que el carnaval d’estiu pot generar problemes en un municipi orogràficament i urbanísticament complicat. Veim, doncs, que el grup de joves està organitzat i sap què vol i què no vol. I, en tot cas, el que jo sí que vull és agrair-los profundament l’excel·lent tracte que he rebut i que fa que un moliner se senti un poquet seu el crit de “visca l’Amo i la Madona i visca Campanet!”.