L’art i la consciència que “saber mirar salva”

Palma"De l’obra d’art de la vida, / l’únic que val és / la imatge que l’artista deixa de si mateix, / quan, d’ella, es pot dir i sentir / que, més profund i real que fer un miracle, / és real i fondo formar part d’un miracle”. Aquests versos, que inclou Blai Bonet al poemari El jove (1987), poden ser llegits des de diverses òptiques i, tanmateix, totes ens duen a Blai Bonet. Ens fan entendre el concepte global, més que no transversal, que l’escriptor tenia de la creativitat com a qualitat necessària i intrínseca de la vida. Ens fan veure que la creació, ja sigui a través de l’escriptura, de l’art, del cinema o fins i tot en la construcció de la vida, en cap cas té per ell una solució de continuïtat. I ens duen a constatar, una vegada més, com ens hi du la pràctica totalitat de la seva obra, que l’observació de l’altre, la mirada cap a fora és la via per a l’autocontemplació. ‘Més important que fer una obra (“un miracle”) és fer part de l’obra’ era una de les seves màximes.

Blai Bonet pintava en escriure, convertia la mirada en paraules, integrà l’art a la seva vida, va observar llargament obres i artistes, en va establir estretes relacions, va escriure tant d’art que, a partir dels anys que va viure a Catalunya, es va convertir en una autoritat en la valoració dels artistes contemporanis, fins al punt d’exercir d’assessor artístic de La Polígrafa, l’editorial de referència per als llibres d’art de l’època. Ara bé, independentment de l’artista sobre el qual escrivís, Blai Bonet aprofitava per elaborar també el seu autoretrat. No observava des de fora, ni des de lluny, la seva implicació es tradueix en els textos en el fet que, més que no descriure, pren posicionament. Tanmateix, és així en tots els casos, mirant l’art ens miram a nosaltres mateixos.

En dues direccions

Coincidint amb el vintè aniversari de la mort de Bonet, el 21 de desembre, el Consell de Mallorca, a través de la Fundació Mallorca Literària, impulsa un seguit d’exposicions que posen en valor la mirada artística de l’escriptor santanyiner, una forma d’acostar-se al seu treball que, com afirma Xavier Pla a l’edició ampliada d’ El mar (publicada fa poc per Club Editor), “desborda les fronteres tradicionals, en què la poesia és inseparable de la novel·la i la novel·la dels dietaris i tots alhora són indestriables de la seva obra com a crític d’art o com a articulista”.

Les exposicions que, comissariades per Carme Colom i Victòria Parra, s’obriran a partir del 21 de desembre a diversos indrets de l’illa van especialment en dues direccions: d’una banda, la recuperació de la mirada de l’escriptor a l’art que li era contemporani. És Blai Bonet: Saber mirar salva, que reuneix a la Misericòrdia (a la tercera planta), al museu Es Baluard i a la Fundació Miró de Palma, però també a Santanyí, Llucmajor, Pollença, Sóller i Valldemossa, obres d’artistes com Mompó, Bernareggi, Joan Miró, Gerard Matas, Toni Catany, Picasso i Juli Ramis, entre molts altres, i els textos que va escriure Blai Bonet sobre les seves obres, per a catàlegs, llibres i revistes especialitzades. En una altra direcció, Es-BlaiArt-se, des de la capella de la Misericòrdia, exhibeix per primera vegada les més de cent pintures escrites que Blai Bonet realitzà, en la segona meitat dels anys 70, per encàrrec del seu amic Jordi Bonet (el del poemari Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra? (1976).

Segons Victòria Parra, documentalista i estudiosa de les làmines que Bonet deixà pintades i escrites, “aquestes són conseqüència de la tasca de crític d’art i d’assessor de La Polígrafa, en una etapa que influirà de manera notable en la seva trajectòria posterior. Bonet adoptarà una visió artística de la vida, i tot passarà per aquesta manera de mirar”. A més de la influència sobre la seva mirada, Parra creu palès que, “amb les làmines, Bonet hauria experimentat una altra manera d’expressar-se. Ho farà a través d’obres en què només hi ha text, però un text i unes lletres pensades estèticament, com a formes o figures d’un quadre, fins al punt que algunes de les lletres adopten la forma de penis i altres elements presents a la seva literatura. I ho farà a través de pintures que, sens dubte influïdes pels artistes que admirava, sovint inclouen textos per crear una escena conjunta de paraula i imatge”.

Un vidre d’augment

“Blai Bonet era un gran defensor de la contemporaneïtat i dels artistes del seu temps”, afirma Carme Colom, qui ha estudiat i seleccionat els nombrosos escrits d’art del poeta de Santanyí. Ella, com Victòria Parra, també apunta a l’etapa de Barcelona com a decisiva en l’obertura de la seva mirada, “molt innovadora pel que era artísticament la Mallorca del moment”, remarca Carme Colom. De fet, Blai Bonet sempre va observar encuriosit l’obertura social i cultural que es manifestava a finals dels anys 50 i, sobretot, durant els anys 60. Era, precisament, el 1965, quan va escriure un dels llibres de Tàpies per a La Polígrafa: “No és que la pintura i la novel·la hagin evolucionat. El que passa és nou definitivament: la realitat a la fi és limitada a la seva presència, al que dona estrictament de si mateixa”. Blai Bonet tenia els ulls oberts a allò que era nou, i així ho valoraren galeries com la Sala Gaspar o, ja de tornada a Mallorca, una incipient Sala Pelaires a la qual en aquells primers temps l’escriptor ajudà a obrir la mirada. “L’art ha de fer olor de temps. Millor si fa olor d’entretemps”, deia Blai Bonet, qui, en defensa de la contemporaneïtat, també “sostenia que no es pot entendre l’art d’avui sense conèixer l’art del passat”, apunta Carme Colom.

Per Blai Bonet, l’art era un vidre d’augment que li feia veure més clar i veure’s millor a través d’aquest vidre. “Saber mirar salva” era una altra de les seves màximes que aplicava en qualsevol dels camps de la creació i de la vida. Per això, apuntar a la visió artística de Blai Bonet és apuntar a la totalitat del seu treball. No debades, l’estudiosa del santanyiner, Margalida Pons, subratlla al seu assaig Blai Bonet: maneres del color (1993) que ell escrivia “d’art més que sobre art, perquè [aquests escrits] són també una prolongació de l’escriptura creativa”.