L’esperit maleït del Palma Arena

PalmaTé el dubtós honor d’haver donat nom a un dels casos de corrupció més greu, mediàtic i polièdric de la història recent de l’estat espanyol. Del cas Palma Arena es deriven múltiples peces que tenen Jaume Matas com a principal protagonista i també és l’origen del cas Nóos. En el darrer any, però, el velòdrom amb conselleria incorporada ha estat l’epicentre de les dues crisis de govern que ha hagut d’afrontar Francina Armengol en la present legislatura. Just fa un any, dimití Esperança Camps com a titular de Transparència, Participació i Cultura. Enfrontada amb tots els seus directors generals i qüestionada pels seus companys d’Executiu, la periodista i escriptora -que durant els primers mesos de legislatura va tenir el suport i la protecció dels dirigents de MÉS per Menorca- s’acomiadà atacant el seu equip i la premsa. La seva substituta va ser Ruth Mateu, fins aleshores secretària general de la Conselleria. El nomenament de Mateu va calmar els ànims. La consellera i els directors generals formaven una pinya visible en nombrosos actes públics, en els quals era habitual la presència de gran part de l’equip. Amb el lideratge de Mateu es van desbloquejar projectes i es va fer més visible una feina que costa de ‘vendre’ a la societat i als mitjans. La Direcció General d’Esports i Joventut i l’Institut d’Estudis Baleàrics, ara Illenc, es feien un espai a l’agenda pública, però allò que va situar la Conselleria a les portades i al debat públic va ser l’oberturta de la fossa de Porreres. Mateu va saber capitalitzar la fita. Altres iniciatives continuaven sense arrencar i, en aquest sentit, l’Oficina Anticorrupció seria el paradigma de les assignatures pendents.

Gairebé dotze mesos després de prometre el càrrec, Mateu havia posat velocitat de creuer. El que no sospitava és que, una vegada més, la bomba que faria botar pels aires el càrrec que ostentava s’estava preparant molt a prop d’ella. Una sèrie de contractes menors signats amb les conselleries de MÉS -també la seva- amb l’empresa de l’excap de campanya de la coalició Jaume Garau havien de cavar la seva tomba política. La legalitat dels contractes no impedia que fossin difícilment compatibles amb l’estètica i l’ètica que propugnen els ecosobiranistes des de la seva fundació. Les publicacions de Diario de Mallorca sobre aquest tema activaven les alarmes dins la mateixa formació. De tot d’una es demanaren explicacions, al Consolat aparegueren els nervis i les explicacions del vicepresident del Govern, Biel Barceló, al Parlament resultaven insuficients.

Ahir dematí, es precipitaven els esdeveniments. Armengol demanava responsabilitats polítiques al més alt nivell i Ruth Mateu decidia sacrificar-se. Una roda de premsa fúnebre més al Palma, llàgrimes i la segona dimissió en un any. L’edifici continua maleït. El despatx de la discòrdia espera un nou llogater. Serà el tercer, no sabem si serà el darrer.