Lina Riera: “També calia Lliurar la batalla des dels jutjats”

PalmaEls ecologistes del GOB, per mitjà de l’advocada Lina Riera, lliuraren al llarg de deu anys una lluita als tribunals. Començà als jutjats de primera instància i acabà al Tribunal Suprem. Aquest dictaminà, el febrer de 1987, la nul·litat del projecte d’urbanització derivat del Pla d’Ordenació del Territori que volia construir sobre la Dragonera més de mil habitatges de luxe, un port esportiu i altres elements que haurien canviat per sempre la fesomia d’un paisatge verge i apreciat arreu del planeta. Fins i tot el director de cinema Guy Hamilton rodà una de les seves pel·lícules, Muerte bajo el sol, a al bell illot deshabitat. Riera era la jurista del GOB, altrament coneguda pels qui seguiren la lluita com l’advocada dels ocellets. Fou la persona que encapçalà aquesta contesa.

Com va començar el desplegament de resolucions judicials per salvar la Dragonera?

A Mallorca, els poders polítics només ens donaven branca. En canvi, des del govern central ens obriren més les portes. Un decret de 1972 declarà tota la costa nord-oest de Mallorca, que incloïa la Dragonera, “paisatge pintoresc”, sota la potestat directa del govern central. També hem de tenir en compte que el secretari general tècnic era mallorquí. A més a més, l’aleshores ministre de Turisme va voler, una mica per tal de fer-se el modern, seguir la recomanació del famós escriptor Robert Graves, que residia a Deià i que tenia una gran estima pel territori. No obstant això, aquest decret va quedar en l’oblit.

Per què no varen fer cas d’aquest decret? Què va passar a continuació?

La Comissió Provincial d’Urbanisme va elaborar els plans urbanístics de cada territori. El 8 de setembre de 1975 s’aprovà el Pla General d’Urbanització d’Andratx i van planificar diversos projectes urbanístics. S’hi va incloure l’illa de la Dragonera, però no ho podien fer, per llei, i per això vam afanyar-nos a impugnar la resolució. No ens van fer gens de cas. El pla general d’Andratx s’aprovà definitivament el 27 de juliol de 1976. Totes aquestes decisions s’aprovaven sempre durant els mesos de juliol o agost, perquè tothom estava de vacances i ningú llegia els butlletins. Per això, precisament, quan vam començar a seguir de prop tots els procediments administratius i judicials vam aprendre que era durant l’estiu quan havíem d’estar-ne més pendents.

Ho feien expressament?

I tant. Un mes i deu dies més tard que s’aprovàs definitivament el Pla General d’Urbanització d’Andratx, Pamesa, que era la propietària de la Dragonera, acordà amb l’Ajuntament d’Andratx l’aprovació inicial dels plans d’urbanització de l’illa. Aquests, però, no podien haver-se elaborat durant un mes. Segurament feia més d’un any que els preparaven, molt abans que existís la possibilitat legal d’urbanitzar. Ens va quedar molt clar que els plans d’urbanització de la Dragonera eren fruit d’una conxorxa entre l’Ajuntament i Pamesa. Avui en dia, crec que les persones que van prendre part en aquesta maniobra haurien d’haver estat jutjades i condemnades.

Com va reaccionar la societat civil davant d’aquest fet?

A partir d’això, la gent jove començà a prendre’n consciència. També s’hi uniren el Col·legi d’Arquitectes i moltes altres organitzacions. Però també calia lluirar la batalla als jutjats. Si se’ns passava el termini d’impugnar una resolució, fèiem passes enrere. Els del GOB vam ser els qui més fermament vam treballar amb aquesta qüestió i ho vam fer desinteressadament. Fins i tot la Diputació Provincial demanà al Govern que la Dragonera esdevingués un Parc Natural. Però van fer-ne cas omís. Fins i tot, en aquella època, el famós economista Ramón Tamames, del Grup Parlamentari Comunista, formulà al Congrés dels Diputats una pregunta dirigida al Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme sobre el procés d’urbanització de l’illa de la Dragonera. El ministre, en la seva contestació, va dir que calia esperar que els tribunals es pronunciassin.

El ressò d’aquest procés va traspassar de lluny les fronteres de Mallorca...

Sí, l’arquitecte Gabriel Alomar va fer arribar el litigi a les orelles del Consell d’Europa. Molta gent va venir de molts llocs del món. A Califòrnia, per exemple, hi havia unes petites illes que també corrien el mateix perill que la Dragonera. Els ecologistes californians, liderats per Jane Fonda, ens van escriure per interessar-se per nosaltres i donar-nos suport.

La gent era conscient d’aquest desplegament de resolucions judicials?

La batalla legal va ser molt llarga i difícil d’entendre. Per això em vaig fer un esquema [que ens mostra] que reflecteix totes les sentències dels diferents tribunals, els recursos i els contenciosos administratius. Pamesa mai no es va cansar de lluitar per urbanitzar l’illa. Volia fer una urbanització de luxe, amb més de mil habitatges, un port esportiu i moltes altres coses. Deien que res d’això comportaria cap dany ecològic. Cada passa que feia l’empresa, nosaltres hi havíem de recórrer en contra. La gent jove es va indignar i es va afartar de l’especulació del sòl.

Tota aquesta lluita judicial, la vàreu encapçalar vós?

Començàrem jo i el meu cosí, l’advocat Lluís Pasqual, però finalment hi vaig quedar jo continuant amb tot el procés. M’hi vaig deixar la pell. També vaig aprendre molt. I va ser una batalla llarga perquè va durar prop d’una dècada. Malgrat els esforços i les decepcions, vaig rebre una gran dosi de suport moral i una ajuda molt significativa per part de tècnics i d’arquitectes. En la defensa de la Dragonera va ser fonamental l’ajuda de l’arquitecte i eurodiputat Felipe Sánchez, que va morir recentment. Gràcies a la seva inestimable col·laboració i assessorament anònim vaig tenir l’ajuda imprescindible per il·lustrar les irregularitats tècniques de l’assumpte.

I com va culminar el procés als tribunals?

Després de deu anys d’escalada des del Jutjat d’Instància, passant pel Contenciós Administratiu, l’Audiència Provincial i la Nacional, arribàrem, finalment, al Tribunal Suprem. Aquest dictaminà el 12 de febrer de 1987 contra el recurs de Pamesa i de l’Administració de l’Estat, que havien mostrat la seva disconformitat amb les sentències de l’Audiència Nacional i el Tribunal Provincial que resolien que la Dragonera no era urbanitzable, declarant la nul·litat del pla parcial i del projecte d’urbanització derivat d’aquest.

I després va arribar la compra de l’illa per part del Consell.

Quan havíem guanyat la partida i el poble havia obtingut el reconeixement de tothom per haver treballat per salvar la Dragonera, el Consell de Mallorca va comprar l’illa a Pamesa per 280 milions de pessetes.

Com us va afectar això?

Per mi, aquest fet va ser una punyalada. Encara més tenint en compte que el Suprem havia dictaminat que no s’hi podia edificar. Per quin motiu van regalar a Pamesa aquests doblers?

Per què ho van fer?

Aquests doblers eren nostres i els va pagar a l’empresa, que havia comprat una illa taxada en 10.000 pessetes. Va ser una operació molt sospitosa. Donaren un premi a la promotora i, a més, es penjaren la medalla que havien salvat la Dragonera. Després de tota la feina que vam fer. I tenint en compte que durant tots aquells anys s’havien mantingut en silenci. Crec que va ser la decepció més gran de la meva vida.