La línia del fracàs
Un dels secrets més ben guardats davant del resultat electoral és el sentiment de fracàs. Intentam escatir les zones abismals dels principals actors d’aquestes eleccions.
Ni en els somnis més delirants dels dirigents populars -tret, potser, en els del conseller Gómez- es repeteix la majoria absoluta al Parlament. El candidat Bauzá va fer el seu brindis al Sol confessant una enquesta interna que els donava entre 24 i 26 diputats, el resultat més baix de la història del PP. La línia del fracàs no la traçarien aquests escons, sinó la possibilitat d’assolir una majoria absoluta pactant amb un sol partit. El favorit -pel posicionaments polítics del president en funcions i del seu entorn- és Ciutadans. La hipòtesi de sumar amb Proposta per les Illes -a més d’incompatible amb una entesa a tres amb la formació de Pericay- exigeix de manera immediata el cap de Bauzá. Si el PP sumàs majoria amb El Pi no podríem parlar de fracàs popular. Seria un fracàs de les tesis, les accions i la manera d’exercir del president.
El PSIB ho tendria, a priori, fàcil per no fracassar. Els darrers comicis, al govern, en plena crisi econòmica i amb el líder a Madrid caigut en desgràcia -i governant en aquell moment- va aconseguir 19 escons. Tot el que el situï per davall d’aquesta fita, tot i que un pacte d’esquerres sigui possible, el deixa a contrapeu. Un fracàs.
Amb els 5 escons que el PSM va aconseguir en les passades eleccions, MÉS per Mallorca té un cert marge per créixer, a costa de la renovació de la imatge i dels posicionaments d’esquerra alternativa, ecologista i autòctona. Mantenir-los deixaria un gust agredolç, però la reducció d’aquesta representació -molt estable les darreres legislatures- seria, sí, el fracàs de la proposta.
Pel que fa a les forces que encara no tenen representació, l’exigència és més laxa. Cap d’elles llegiria com a derrota no entrar en el Parlament, tot i que potser la candidatura encapçalada per Alberto Jarabo és la que té més pressió. Sobretot per les expectatives que aixeca Podem aquí i a la resta de l’Estat. L’èxit rotund seria tenir prou escons com per formar grup propi.
Pel que fa a El Pi, l’èxit somiat seria poder sumar amb PP, la qual cosa obligaria els conservadors a replantejar-se la deriva extremista que ha marcat aquests darrers quatre anys. I, com hem apuntat més amunt, el cap del líder. Amb o sense pacte.
