Llorenç Huguet: “No es pot dir que el Minerval és un placebo”

PalmaLa Universitat de les Illes Balears (UIB) es troba, les darreres setmanes, en el centre de l’atenció mediàtica, però per motius que ningú no desitja. El rector, Llorenç Huguet, ha decidit trencar el silenci que va mantenir els dies posteriors a l’esclat del ‘cas Minerval’ després de constatar com perilla la imatge de la institució.

El relat oficial del paper de la UIB en l’anomenat ‘cas Minerval’, exposat en la roda de premsa de dia 11 d’abril, s’inicià amb la carta, del juliol del 2015, que hi va adreçar la cap d’Oncologia de Son Espases, que va provocar la visita a un testimoni que, finalment, es va retractar. En canvi, van obviar la carta de dues investigadores que, el maig del 2014, ja posaven en dubte les dades d’una patent d’Escribá, en aquest cas, relacionada amb l’Alzheimer. Per què no en van xerrar en aquella compareixença i per què no van actuar el 2014?

Sí que vam actuar, el que passa és que, quan va esclatar el cas, volíem separar les dues coses. Una cosa és la suposada estafa relacionada amb el Minerval i una altra és una carta que, efectivament, va rebre el vicerector d’Investigació, Jaume Carot, signada per dues investigadores que volien sortir d’una patent del doctor Pablo Escribá, no la del Minerval, però. Elles no acusen de falsedat de dades, el que diuen és que el que s’ha publicat no es correspon amb les seves dades experimentals. El doctor Carot ho va investigar.

Carot va consultar-ho amb Escribá?

Sí, se’l va consultar i ell va dir que eren resultats d’altres centres d’experimentació, fins i tot un de Londres, amb els quals es va contactar per verificar la informació. El doctor Carot va aconseguir treure aquestes dues persones de la patent i val a dir que això no és fàcil, perquè s’havia de comunicar a l’àmbit estatal i a l’europeu, però es va fer. Si durant tot aquest procés hi hagués hagut certesa d’alguna anomalia, altra gent segurament hauria estat disposada a sortir-ne o, fins i tot, la patent s’hauria anul·lat. Però no fou així, elles van poder sortir-ne, es va donar coneixement internacional de la situació i el procediment es va donar per finalitzat.

És habitual que un científic demani sortir d’una patent?

No, no és gaire corrent, però de vegades passa que persones que no se senten identificades per una patent en surten per allò que pugui passar. Però no, no és habitual, perquè avui en dia et valoren pel tema de la recerca, la docència i, també, la innovació.

En cas que s’hagués decidit obrir una investigació sobre aquestes dades, quant hauria costat?

El doctor Carot em comentà que ell mateix va parlar amb un especialista que li va dir que reproduir tots els experiments suposaria una feina de molts anys. No hi havia denúncia, sinó que les investigadores, simplement, alertaven que aquelles dades no eren seves però que podien ser reals i es va verificar amb els altres centres que les dades eren seves. A partir d’un dubte, fer tota aquesta feina no era fàcil.

El juliol del 2014, un mes i mig després d’aquest episodi, la UIB va emetre un nota en què destacava que una revista científica havia publicat un dossier especial sobre la investigació del grup d’Escribá en el camp de l’Alzheimer. Aquella nota afirmava: “En l’actualitat les empreses PharmaConcept i Praxis Pharmaceuticals, sota llicència de l’empresa Lipopharma, realitzen assaigs en humans per avaluar l’efectivitat d’aquesta molècula”. D’aquests assajos no hi ha rastre. D’on tragueren la informació?

Nosaltres sempre hem estat bastant curosos respecte de la informació perquè som conscients que el tema de l’experimentació humana té uns protocols que s’han de seguir molt clarament. No record aquesta nota de premsa, però si es parlava d’un medicament segurament era un error i , vist des de la perspectiva actual, un error massa important.

Arran d’aquesta nota, es va crear molt rebombori mediàtic i, fins i tot, la reina emèrita Sofia va demanar fer una visita privada al laboratori d’Escribá. Vós hi éreu, però en aquesta ocasió no es va fer menció dels assajos en humans. Es va donar alguna instrucció a Escribá perquè obviàs aquest tema?

En aquella visita, qui va fer una mica de portaveu va ser, precisament, el doctor Carot per separar molt bé el que era la part d’investigació de la part farmacològica, perquè amb això s’havia de ser molt, molt, molt conscient. Vam fer visitar el laboratori i es van veure les dades del progrés en ratolins. En cap cas es va parlar d’experimentació humana i, a més a més, es va remarcar molt que això no era un element curatiu, que en tot cas era un element que podria tenir propietats curatives, que això era un tema de temps, perquè jo crec que, a vegades, amb un abús de llenguatge, quan deim “això cura el càncer” ens estam enganant a nosaltres mateixos. Per tant, es va ser bastant curós amb la informació. Posteriorment, en un context de molta demanda d’informació, vam intentar minimitzar tota aquesta informació per no crear-ne d’altra que pogués tendir a pensar que realment hi podia haver un producte que podria tenir aquestes característiques.

D’alguna manera, se’l va intentar contenir...

Sí....

Éreu conscients que el senyor Escribá tendia a proporcionar titulars grandiloqüents...

Sí. Això se li ha repetit moltes vegades, que, d’alguna manera, no pots generar unes expectatives perquè, si tu dius “tenc això”, una persona que està en un procés amb un familiar, en un estat terminal crític, s’aferra a qualsevol element d’esperança. Respecte a això, vam ser bastant rigorosos i no donàrem falses esperances. El que passa és que tampoc no s’acaba controlant-ho tot. Si, finalment, algun mitjà vol fer una entrevista al doctor Escribá, ell té tota la llibertat d’explicar-se.

La patent del Minerval, que es pot obtenir a través de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques, recull els resultats d’un assaig en humans de l’any 2000. No us crida això l’atenció?

No en tenia notícia. Això forma part, en qualsevol cas, de la propaganda de Lipopharma, que és l’empresa que té la patent llicenciada, però, si es va fer experimentació humana, segurament no hi havia permís. Per tant, jo no en tenia coneixement, que fos així.

Però l’any 2000 Lipopharma no existia i el titular de la patent és la UIB... [ li mostram la patent ]

Però això ho diu Lipopharma o ho diu la universitat?

El titular és la UIB i es va registrar l’octubre del 2002...

Però això ho publica...

Això és la patent.

Idò, si és la patent, segurament ho hauran verificat...

Jo vaig telefonar a l’Oficina de Marques i Patents i em diuen que ells no tenen la responsabilitat de verificar...

Ah, no? I com patenten? Doncs ha estat el primer coneixement d’això i em sembla bastant fort, si no tenien l’autorització per fer aquesta investigació en éssers humans... [Llegeix] Aquí queda claríssim que ell ho argumenta com un element patentable.

En una patent, quan la UB n’és titular, quines responsabilitats té? Bé... La UIB n’és titular perquè paga als investigadors. Els resultats de la investigació acaben formant part d’una patent i acaben sent de la universitat. El que passa sempre és que la propietat intel·lectual acaba sent de l’investigador. Per això, quan aquesta patent es llicencia i es cobren unes royalties, una part va a la universitat i una altra part als investigadors. La universitat, sobre la patent, no hi té més responsabilitat. Contra aquesta patent, tampoc no hi ha ningú que ho hagi rebatut.Des del meu desconeixement, no sé si això es pot fer o no es pot fer. M’estranyaria molt que, això, ho posi sobre un element de patent. Encara que no ho controlin, sí que revisen si això té visos d’originalitat o que no s’hagin detectat, però la veritat és que no puc contestar. En els laboratoris de la universitat, no es podrien fer aquests experiments en persones humanes. Això, el doctor Escribá ho explicarà algun dia perquè, si això realment és així, hi ha una manifestació explícita que ell feia experimentació, feia ús en humans per un tema experimental. I no ho poden fer. Això, ho saben. Per exemple, el mateix codi ètic de la universitat, el mateix codi de bioètica de la comunitat autònoma, això, seria impossible que ho autoritzi.

Teníeu coneixement que el 2012 el Govern va instar Lipopharma a retirar la publicitat enganyosa sobre el Minerval?

D’això, en vaig tenir notícia quan van ser cridats els vicerectors, precisament, per parlar del tema de Lipopharma i allà els van comunicar, no sé si va ser el 2012, que els havien dit que en traguessin però que també la mateixa conselleria els va dir que des que van rebre aquesta informació havien tret la propaganda enganyosa. Això era el que teníem.

La cap d’Oncologia de Son Espases, la primera persona que va denunciar els fets, s’ha reafirmat, després de declarar davant el jutge, que el Minerval és poc més que “oli i aigua”. Quina valoració feis d’aquestes declaracions?

Jo diria que ho contrastàs amb la cap d’Oncologia de Vall d’Hebron, que és la que pot fer realment el contrapunt. Si ella troba que això és poc més que el que diu, també m’estranya que un hospital de referència com Vall d’Hebron hi dediqui el temps i l’esforç de fer aquests assajos clínics. Per tant, no la puc contradir ni la puc afavorir. Pens que no es pot dir que això és un placebo.

Vós estau insistint molt en el fet que ningú no ha refusat les dades ni els articles dels doctors Escribá i Busquets, però heu rebut, aquests dies, algun suport explícit als dos catedràtics?

Sí, però no puc revelar qui. Més d’una persona molt important que investiga a l’àmbit espanyol ens ha arribat a dir que hauríem d’haver sortit amb mes vehemència a defensar l’activitat científica dels doctors. Hem fet bandera de la presumpció d’innocència, però tampoc no podem fer d’adalils d’un tema del qual no tenim prou coneixement. També m’han arribat missatges del tipus “t’ha tocat a tu”, en el sentit que això no és que sigui un cas paradigmàtic. No passa gaire sovint, però passa de tant de tant que hi ha persones que es poden aprofitar, aquí presumptament, d’una institució com la universitat.

Heu pogut parlar amb víctimes?

No. L’única suposada víctima amb qui he tingut l’oportunitat de xerrar és el testimoni que, finalment, es va retractar, l’estiu del 2015. I jo li puc assegurar que des del primer moment que hem tingut evidències que hi ha hagut aquesta transacció ho duim a la Fiscalia. Pensàvem que obràvem bé i finalment tenim un retorn com si realment no ho haguéssim fet en temps i forma. Vull reivindicar que la presidenta del Consell Social hi va anar en el mateix moment que hi va haver evidències. I això va ser l’abril del 2016. A partir de llavors, la següent notícia que tenim és el comunicat de la policia que anunciava les detencions.

No vau mantenir cap contacte amb la policia durant aquest any?

No. I ens sorprèn que la policia no ens hagi demanat més informació, sinó que només ha anat a la síndica de greuges, una figura autònoma respecte dels òrgans de direcció.

Li van demanar un altre document famós, un registre de fets sobre les presumptes irregularitats d’Escribá que algú va entregar l’any 2011...

Així és. La síndica no tenia per què comunicar-nos aquesta petició de documentació que nosaltres no teníem perquè és un registre de fets. Això queda dins aquesta discreció i confidencialitat de la mateixa sindicatura.

La Sindicatura manté alguna còpia d’aquest registre de fets?

Imagín que n’ha quedat una còpia.

I permeteu-me el desconeixement, però vós com a rector no podeu anar a demanar una còpia com a consulta?

Teòricament, no ho puc fer perquè aquesta és la separació de poders. La síndica rep molta gent i, quan ella ho creu convenient, ens envia l’informe. Tinc curiositat per saber el contingut d’aquest registre de fets.

Quan va ser la darrera vegada que vau xerrar amb Escribá?

No record si va ser l’11 o el 12 d’abril, quan va esclatar això. I d’ell vaig rebre la comunicació ferma que demostraria que no hi havia hagut estafa ni lucre personal. I això va ser la darrera vegada que hi he pogut xerrar. Ell em deia repetidament que estiguéssim tranquils.

Li vau demanar explicacions pel fet que no comunicassin la detenció?

Ells, això, ho van marcar dins l’esfera personal i d’alguna manera van pensar que no infringien cap tipus de codi deontològic. Jo els vaig dir que, en cas d’haver-ho sabut, a la roda de premsa de dia 11 hauríem tingut més informació i no hauríem actuat amb aquella espontaneïtat. És recriminable? Hauria estat positiu per a ells i per a la institució que ho haguessin comunicat, perquè amb el que m’haurien pogut contar del que havien declarat hauríem pogut sortir amb una informació molt més matisada.

Ja que feis referència a aquella roda de premsa, el doctor Carot va ser qui va dur la veu cantant. Vós vau quedar en segon pla. Ara, sembla que vós heu pres definitivament la comunicació de la gestió de la crisi. Podem fer alguna interpretació maliciosa?

M’alegra que m’ho demani. I, això, ho hem volgut explicar. Aquella roda de premsa... si és que ens vam arribar a canviar el lloc! Això des del punt de vista d’imatge no s’acabava d’entendre. Vejam... Nosaltres ens n’assabentam per la nota de la policia, dimarts dia 11, tenim tota la pressió mediàtica per sortir ràpidament. Jo vaig telefonar a la presidenta del Consell Social per intentar fer una cosa conjunta i finalment, devers les 11, vam decidir que allò important era poder sortir amb un missatge únic i qui coneixia més coses era el doctor Carot, com a vicerector d’Investigació. I jo li vull agrair que acceptàs l’envit i tot l’esforç que ha fet. Se’ l critica com si no hagués fet res i el doctor Carot el que sí ha fet és el que no van fer els altres, aconseguir que aquesta patent pogués ser modificada en el sentit de les dues persones que volien sortir-ne, el 2014. Això no se li ha reconegut.