L’odissea del català de l’Estatut

PalmaA partir del segle XVIII, amb la implantació dels decrets de Nova Planta a les Balears, el nom de la llengua passà a designar-se amb el gentilici de cada illa, és a dir, mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. Al segle XIX, els renaixentistes illencs acceptaren, sense gaires reserves, el nom de català per a la llengua del nostre arxipèlag. El 1906 seria un mallorquí, mossèn Antoni M. Alcover, qui presidí a Barcelona el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

A pesar de les disputes que mantingué amb l’Institut d’Estudis Catalans, el de Manacor tenia clar que “la llengua catalana no és just lo que es parla a Barcelona, sinó lo que es parla dins tots els territoris de nissaga catalana no contagiats ni tarats de castellanismes [...]”. El 1908 l’impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear reivindicava així la seva identitat nacional: “Mos poran esser més o menys simpàtics, els catalans; però parents nostres ben propines ho són i ho seran, per més que estúpidament ens empenyem a negar-ho. De Catalunya sortim, d’allà vengueren els nostres majors. No volem res amb ells? Idò som uns renegats: renegarem la nostra sang. Desgraciat del poble que en renega! Quin lloc més ignominiós li reservarà la història? [...]

Normes ortogràfiques

La codificació de la llengua catalana s’iniciaria el 1913 amb les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. La seva adaptació a les peculiaritats lingüístiques de les Balears seria a càrrec de Francesc de B. Moll -Sanchís Guarner féu el mateix al País Valencià. Durant la Transició foren constants les polèmiques a la premsa illenca sobre el nom de la llengua. Els defensors del mallorquí sovint eren gent conservadora, anticatalanista, que escrivia les seves cartes en castellà. La publicació el 1978 de l’opuscle de Moll Llengua o dialecte? Català o mallorquí? anava en la direcció de formar l’opinió pública sobre un tema en què imperaven més les raons ideològiques, amarades de franquisme sociològic, que no pas filològiques.

La polèmica terminològica sobre el català de les Illes tornaria a sorgir el 1983 arran de l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia. Mentre que l’esquerra defensà el nom científic de català, la dreta d’Alianza Popular no ho veia gens clar. Tanmateix, un factor que jugà a favor de la seva implementació fou la geografia. Tractant-se d’una comunitat de quatres illes amb una personalitat pròpia, no es podia posar a l’Estatut que hi havia quatre llengües diferents. Al País Valencià, on la dreta aconseguí que estatutàriament el nom de la llengua fos valencià i no català, aquest factor no existí atesa la continuïtat geogràfica de tot el territori. Així doncs, l’article 3 de l’Estatut d’Autonomia quedaria redactat de la manera següent: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. Les propostes secessionistes havien fracassat i el nom de la llengua quedava clar. Ara, però, tornen els fantasmes del passat.