L’okupació de la Dragonera: ecologisme o barbàrie

GeògrafEnguany es compleixen quaranta anys de la ja mítica okupació de l’illot de la Dragonera (7/7/1977), la qual cosa ens serveix per a reflexionar sobre aquells fets i sobre la deriva dels conflictes socioecològics fins a l’actualitat. Convé recordar que la violenta calma social que imposà el règim feixista a l’estat espanyol fructificà amb la consolidació de les Illes Balears com un dels principals jaciments d’extracció de plusvàlues turístiques. Els beneficis turístics ompliren les butxaques d’empresaris propers al règim, capitals internacionals i membres de la classe dirigent feixista. Tot allò fou possible gràcies a una intensa explotació laboral, destrucció del litoral i repressió política.

Amb la mort del dictador, s’obriren les comportes de la contestació social, fins aleshores contingudes, i esclataren arreu de l’Estat formes d’organització social i política diverses. I una part significativa d’aquesta no només era antifranquista, sinó que també tenia un marcat component anticapitalista i ecologista. És en aquestes coordenades, doncs, que hem d’ubicar la lluita de la Dragonera. Una mobilització que fou protagonitzada per peludes i anarquistes. Encara que la memòria col·lectiva ens remet a la declaració de l’illot com a Parc Natural com a colofó de la campanya ecologista, el procés de la lluita amb els seus conflictes fou tan important o més, amb les seves contradiccions i els diferents discursos dels col·lectius que hi prengueren part.

A la mobilització contra la urbanització de la Dragonera cristal·litzà la potencialitat de dos corrents ecologistes. Un corrent de caire conservacionista que no presentava una crítica (ni una amenaça) sistèmica al capital i un altre corrent de caire llibertari amb una clara vocació antisistema o anticapitalista. Probablement, l’èxit d’aquella lluita rau en el fet que ambdós corrents acabaren confluint, encara que això no signifiqui que no hi hagués tensions. A partir de llavors, l’ecologisme a Balears ha estat encapçalat pel GOB. Mentrestant, aquelles expressions ecologistes i anticapitalistes que havien tengut anteriorment un fort ressò social pràcticament van desaparèixer.

Llavors, l’ecologisme a Mallorca es va concentrar fonamentalment en la lluita contra la urbanització turística i la demanda per a la protecció d’espais naturals. Una lluita que es feu mitjançant una organització cada cop més professionalitzada. De fet, la dècada dels noranta fou el moment daurat de les grans ONG com a forma d’expressió social, a través de les quals es canalitzava el descontentament vers les polítiques neoliberals. No obstant això, contradictòriament, aquelles ONG eren fruit també de les polítiques neoliberals i cobririen aspectes dels quals l’Estat s’anava retirant, assumint esser el ‘tercer sector’, sense suposar una amenaça a l’ statu quo.

A partir de llavors, el cicle de contestació ecologista va seguir uns moviments de flux i reflux. Durant els governs conservadors es generava un cicle movimentista de resposta a les polítiques desenvolupistes de la dreta; i durant els ‘pactes de progrés’ es produïen uns moments de reflux i recés de la mobilització, tot esperant que aquests governs emprenguessin polítiques d’esquerres i ecologistes. Cal subratllar un element contradictori de bona part de la mobilització ecologista a Balears; la simplificació de la lluita ecologista en la protecció dels espais naturals, expressada en el ‘salvem’ topònims i associada a la qüestió identitària, ha acabat beneficiant els amos del capital. Així, la conservació ha contribuït a revaloritzar els actius immobiliaris. És a dir, davant la manca d’una política d’habitatge popular i de contenció de l’especulació, les polítiques de conservació i control de l’expansió urbana es traduïren en l’augment del preu de l’habitatge i la creixent dificultat perquè les classes populars poguessin accedir a un habitatge digne. En definitiva, la desvinculació de l’ecologisme de la crítica anticapitalista acabà desembocant en la involuntària aliança entre ecologistes i classe capitalista, en comptes de l’aliança que propugnaven els okupants de la Dragonera entre ecologisme i classes populars.

En l’actualitat, l’esclat de la crisi financeroimmobiliària ha marcat un punt d’inflexió en les lògiques del capital, però també en les expressions d’organització social arran del 15-M. Els temps de les grans ONG s’han acabat i avui la mobilització social ens recorda més la dels anys setanta, caracteritzada per múltiples col·lectius enxarxats. D’altra banda, s’ha inaugurat una nova fase en què, en nom de la reactivació econòmica, s’han eliminat barreres institucionals per tal que el capital pugui extreure plusvàlues de les runes de la crisi, mentre que la contestació social és cada cop més criminalitzada i emmordassada.

Així, la confluència de diversos processos s’ha traduït en la mutació de la bombolla immobiliària vers una nova bombolla turística, protagonitzada pel lloguer turístic i megaprojectes hotelers al ja castigat litoral. Però aquest moment històric es diferencia d’altres en què políticament el ‘nou boom’ no és capitanejat per la dreta, sinó per forces d’esquerra, que ja no necessita l’extinta UM per governar. D’aquesta manera, el nou Pacte de Progrés, en comptes de definir polítiques que ens ajudin en la transició socioecològica i que impedeixin la creació de bombolles, està implementant tot un seguit de polítiques en sentit contrari. Aquest fet suposa una ruptura històrica entre els moviments ecologistes i els partits d’esquerra. Així, davant d’un escenari de final del petroli barat, canvi climàtic i crisi del capitalisme neoliberal, ens cal recuperar l’esperit dels okupants de la Dragonera, pels qui aquella lluita era un símbol per a la construcció d’una societat autònoma, justa i ecologista, aquí i ara.