L’olor de l’argila humida

PalmaNo vaig arribar a conèixer en profunditat el meu padrí, morí quan jo tenia deu anys i pocs records n’he pogut conservar llevat d’aquells reforçats per les anècdotes familiars, les fotografies o alguna gravació en Súper 8. Però n’hi ha un, el de l’argila humida, que em remet a ell, al seu taller d’escultor, els seus dominis: una olor que sempre em transporta anys enrere, a la infantesa.

El padrí donava forma a la pedra, l’argila o, més rarament, la fusta, i la seva obra gaudia de renom a l’illa. Poc ho sabia jo, això del renom, a la meva edat! Per a mi l’aventura eren les visites al seu taller, un lloc misteriós i caòtic en el qual la matèria informe es convertia en figures d’excepcional bellesa.

El taller era un local gran, de tres aiguavessos, i ple de figures de guix (els originals en base als quals s’havia fet la figura de bronze, pedra o fusta) que guaitaven de tots els costats. Les comoditats no eren gaires: només una butaca que mirava a l’àrea de treball i un transistor a la vora, tatxes per aguantar eines en una paret, fotografies subjectes amb xinxetes en una altra... No hi havia una pauta, quan feia falta col·locar alguna cosa la posava al lloc que més a mà tenia. Tampoc és que fes falta mirar-s’ho gaire més: allà no s’hi anava a passar el temps, sinó a treballar. Però per a mi, que desconeixia encara el significat profund d’aquest concepte, es tractava d’un un espai desordenat, fascinant, laberíntic, on el misteri i la màgia es paladejaven en l’aire. Amb els ulls d’un infant veia aquí el guix d’una marededéu, trossejat per guardar-la millor, allà un taulell ple de caps d’homes il·lustres que m’observaven amb aire absent. En un racó, un papa, una pageseta de cara dolça i un nuu femení fent rotllana; més endavant, vora la finestra del pati interior, una ballarina descansant mentre la seva companya dansava gràcil, gairebé volant. La delicadesa i l’harmonia que desprenien contrastaven amb aquell entorn caòtic i espartà.

Se’m fa difícil transmetre el batibull que hom percebia en aquell indret on s’acumulaven els caps d’autoritats, artistes, toreros, membres de famílies reials o empresaris d’èxit; on diverses marededéus de trets amables semblaven parlar del seu fill en comú, mentre un frare colossal les observava des de les altures, amb una mà sobre l’espatla d’un nin indi i l’altra enlaire, brandint la creu. Més enllà, en un relleu, dos homes grotescos torraven un tercer, que no feia cara de passar-ho gaire malament (en una ocasió el padrí em contà que era Sant Llorenç patint martiri i burlant-se dels seus botxins). Tot això formava un espai gairebé laberíntic en el qual costava moure’s, ja que dos dels aiguavessos feien de magatzem i només el de davant, la zona de treball, restava buit.

El que resulta més difícil de copsar són les emocions que allò em generava. Era com visitar un altre món d’habitants petrificats, un país on encara no s’havia dotat de l’alè de la vida totes aquelles figures que esperaven, pacients, el seu torn. En aquell lloc màgic, laboratori d’alquímia vital, s’intuïa en cada una de les peces una part de l’ànima del seu creador. Potser d’aquí venia la sensació, tan propera a la vida, de les cares tendres i serenes que t’envoltaven, la certesa inconscient que eren més que simple matèria. Gairebé semblava que t’escoltassin quan els parlaves, que assentissin amb els ulls o que les teves paraules els poguessin arrencar un somriure.

El renou de fora arribava esmorteït (o potser ja no m’hi fixava, absort en tantes meravelles), pertanyia a un altre món, exterior, llunyà. En aquell regne imperaven la quietud de les figures, el silenci, els moviments congelats en el temps... i per sobre de tot allò l’olor de l’argila fresca, que amarava l’estampa formant part de l’atmosfera del lloc; era una aroma que encara avui em transporta al passat, a unes escenes d’infantesa que ja mai no tornaran, però que tampoc podran abandonar-me.

L’argila es conservava en unes grans pasteres, tapada per tal que es mantingués humida durant dies. Me’n donava un bocí perquè hi jugàs sempre que anava al taller i jo m’entretenia amb aquella matèria màgica, imaginant que feia com ell, que captava l’essència d’una idea, d’un sentiment, i li donava forma física per poder compartir-la amb els altres. Precisament un dels records més dolorosos, per la càrrega de nostàlgia que conté, és el del padrí treballant en una de les seves obres i jo, a la vora, fent algun homenet de fang que després ell alabaria orgullós. Tots dos entretinguts en la feina, cadascú segons les seves habilitats. L’escena, gairebé una fotografia, m’evoca d’alguna manera una època de la meva vida que se’n va anar amb la seva mort.

I passaren els anys. Aquests records d’infantesa a poc a poc quedaren colgats sota d’altres de més recents. Els canvis vitals de l’adolescència, la joventut, etc. li conferiren la pàtina de nostàlgia que adquireixen les coses abans de ser oblidades. El record s’anà racionalitzant amb els anys: interès per la figura artística del padrí, anècdotes sobre ell... tot allò es va transformar en un altre tipus d’evocació, més desapassionada, més cerebral. Passejar per l’illa es convertí en un retrobament de vells coneguts: l’Espigolera, la Beateta, Pius X, l’Arxiduc, Ramon Llull... De nin els havia tingut ben presents, ja fossin els originals en guix o les seves fotografies, i ara formaven part del paisatge urbà o religiós. Record especialment haver trobat en un racó de l’antic seminari, per pura casualitat, el guix de la Maris Stella, una escultura que coneixia per fotografies i en la qual m’havia agafat de model per al crist nadó. Un vertigen sobtat obrí comportes desconegudes dins meu mentre l’enyorança em desbordava. Les cames no m’aguantaven i vaig haver d’asseure’m mentre em brotaven les llàgrimes. Aquelles emocions, desconegudes i agredolces, remogueren quelcom dins meu que creia oblidat, que em transportava anys enrere, que feia desaparèixer el temps i l’espai i em tornava a l’atmosfera onírica del taller.

Amb el temps, al local obriren un restaurant xinès i, ja de més gran, hi vaig anar un dia a dinar amb la meva al·lota. La superposició de les dues imatges, la del taller de quinze anys enrere, descolorida, plena de figures de guix blanc i pols omplint tots els racons, i aquella en la qual em trobava, plena de color, música i gent menjant tan tranquil·la, em sacsejà per dins. En el passat havia estat un lloc màgic on les figures omplien tots els racons, esperant l’espurna vital, mentre que ara tota l’escena bullia de quotidianitat i vida; allà on el silenci havia engendrat somnis, on la matèria en brut es convertia en bellesa i harmonia, sonava ara una anodina música ambiental que ningú escoltava. Les cares familiars i immòbils eren ara un seguit de desconeguts que anaven i venien. Que estrany es feia allò! Tot era diferent, i a la vegada identificava el lloc on hi havia cada cosa: aquí el sofà i el transistor, allà fra Juníper Serra amb la creu i el petit indi, més enllà els caps i busts i al fons el relleu de Sant Llorenç... Tot i això, hi havia alguna cosa que fallava.

No va ser fins a trobar-me a casa, al final del dia, quan vaig entendre el que cercava realment en aquell lloc i ja no hi podia trobar: era l’esperit de l’home que, dècades enrere, havia treballat allà, envoltat de l’aroma de l’argila humida, capaç de dotar d’ànima un bocí de pedra o de fang; un somiador al qual mai podria acabar de conèixer, però que tampoc podria oblidar.