L’operació Biquini

PalmaÉs primavera i, com cada any, comença el compte enrere per a l’estiu recordant-nos que aviat serà l’època de portar shorts, anar a la platja i lluir banyador. S’acosta l’estiu, sí, de la mà de la ja clàssica operació Biquini: dues paraules que resumeixen la manera com bona part de la població -especialment femenina, tot i que cada vegada s’hi afegeixen més homes- decideix adaptar els seus hàbits alimentaris per encarar l’arribada de la calor i, amb ella, la inevitable reducció de peces de roba amb què tapem el nostre cos.

Parem atenció a la publicitat. Cada any, l’operació Biquini deixa al descobert un gran mercat potencial de consum que no passa desapercebut a ulls de moltes indústries i laboratoris. Si bé per Nadal predominen els anuncis televisius de colònies i perfums, ara és el període de l’any en què proliferen els espots relacionats directament o indirectament amb la pèrdua de pes, acompanyats d’eslògans del tot ambigus i models que ‘suposadament’ representen els cànons de bellesa actuals (i dic suposadament perquè aquí és quan entren en joc els programes de retoc d’imatges). Anuncis que, des del meu punt de vista, van més enllà de simples productes, ja que contenen una càrrega ideològica important: la perfecció, l’acceptació social, l’èxit… i, el que és més preocupant, mostren una imatge de normalitat on no n’hi ha.

Davant aquest bombardeig d’estímuls, són moltes les persones que, amb cert dogmatisme, tendeixen a creure que és possible perdre pes de manera fàcil i ràpida, i s’obliden que allò important és alimentar-se correctament SEMPRE -i no només quan veiem l’amenaça de l’estiu-, respectant l’ordre dels àpats i les proporcions recomanades de cada aliment, sense excloure’n cap i sense arribar a passar gana.

En el marc de l’operació Biquini, s’incrementa la comercialització de diürètics, cremagreixos i substitutius alimentaris que es posen a l’abast de tothom en comerços com farmàcies, supermercats i grans magatzems. És precisament l’augment de la presència d’aquest tipus de productes a les farmàcies el que trobo alarmant. Si a la publicitat enganyosa de què parlàvem abans, hi afegim que alguns d’aquests productes es venen en farmàcies, això els atorga un cert prestigi -des del meu punt de vista, infundat-, perquè associem farmàcia amb salut. No sóc ni metgessa ni nutricionista, per tant, no disposo de coneixements suficients com per posar en dubte la composició o l’eficàcia d’aquests productes; la meva crítica va més enllà d’això.

He patit anorèxia nerviosa, una malaltia difícil de vèncer, contra la qual encara ara continuo lluitant. L’altra tarda vaig anar a una farmàcia a buscar la medicació psiquiàtrica que tinc receptada. El primer que trobo: un aparador ple de ‘productes miracle’ per aprimar-se; n’hi havia de tots colors i, tot sigui dit, les models que representaven la imatge de cada marca no tenien ni cel·lulitis, ni pell de taronja, ni necessitaven perdre pes. Arribo al taulell i descobreixo que, al costat de caixa, on a l’hivern hi ha caramels per a la gola i bàlsams labials, ara hi ha barretes substitutives, pots de L-carnitina -un compost que estimula la lipòlisi- i unes pastilles que prometien accelerar el metabolisme de la persona -amb la consegüent pèrdua de pes-. Per postres, el farmacèutic m’entrega les capses de medicaments dins una bossa de paper que anuncia una seductora dieta d’aprimament, ràpida i senzilla.

És a dir, que fins i tot les farmàcies han perdut el rol tradicional que tenien per convertir-se en proveïdors de productes com els esmentats anteriorment, a més de promotors de nombroses ‘dietes miracle’. Només queda dir als farmacèutics que no perdin de vista que, com a professionals de la salut, juguen un paper clau a l’hora de vendre o no aquests productes, ja que són conscients que molts trastorns de la conducta alimentària s’inicien ara, en aquesta època de l’any, i que cada vegada afecten una franja d’edat més àmplia, i no només adolescents.

No podem negar que existeix aquesta pressió social per estar prims a tota costa; jo n’he estat víctima, i començaria a ser hora que ens plantegéssim fins a quina categoria hem elevat la imatge corporal, i quina importància donem -de manera conscient o inconscient- al fet d’estar prims. No defenso ni el sobrepès ni l’obesitat; defenso un estil de vida saludable en tots els aspectes, i crec que val la pena ser crítics amb tots aquells missatges que atempten contra la nostra salut física i -no menys important- la nostra salut mental.