El MACE, un museu que sempre ve de gust

Dalt Vila és una joia i també té una joia. A finals del proper mes d’abril farà cinc anys que el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE) va reobrir les portes després d’una reforma i ampliació substancial que no només no ha desdibuixat la fesomia del conjunt patrimonial (cosa que és ben d’agrair), sinó que ha servit per acostar Dalt Vila al centre de la ciutat. Aquest edifici, ni petit, ni gran, és d’una discreció meravellosa. Parla de l’Eivissa històrica i parla de la contemporaneïtat de l’arquitectura i de l’art.

Deixant de banda una trajectòria llarga i ben consolidada com a museu d’art contemporani que és un referent inqüestionable per a les Illes, en aquests darrers cinc anys el MACE s’ha convertit per a no pocs amants de l’art en aturada obligada sempre que passes per Eivissa. Qui subscriu aquestes línies, fins i tot les vegades que la gran de les Pitiüses és només l’illa de passada cap a Formentera, sempre cerca el temps per fer una visita al MACE. Les lectures constants i diverses que Elena Ruiz, la directora, fa d’una col·lecció que és testimoni del millor art que s’ha fet a Eivissa o de l’esplèndid fons d’obra gràfica i cartells provinents de les Biennals Ibizagràfic; les exposicions que programa (encara puc recórrer amb la memòria les mostres de Miró, d’Erwin Broner, de Miquel Barceló i Barry Flanagan, per esmentar-ne tres entre les dels darrers anys), les seves activitats literàries i musicals, la petita biblioteca i l’arxiu o, simplement, recórrer des de la Sala d’Armes fins a les sales de dins les murades i el nou edifici semisoterrani que mostra les restes de la ciutat feniciopúnica, qualsevol d’aquests és un motiu més que suficient per anar-te’n ben satisfeta.

Ronda Narcís Puget, Dalt Vila (Eivissa)