Marc Morell: “Gentrificació, per mi, vol dir reforma urbana però amb component de classe”

Marc Morell (Palma, 1973) és doctor en antropologia social i llicenciat en història per la Universitat de Barcelona (UB). Ha exercit d’investigador i de professor associat a la UIB, on actualment és membre col·laborador del grup de recerca Política, Treball i Sostenibilitat. També és membre del grup de recerca d’Antropologia del Conflicte Urbà i de l’Institut Català d’Antropologia, que depenen de la UB. El tema principal de la seva recerca és la gentrificació, el caràcter de classe de la producció de l’espai en la societat de mercat, que ha reflectit en diversos articles, però especialment en la seva tesi doctoral, titulada ‘La Flor i Mort d’un Barri: Una etnografia entorn a la gentrificació integral i la lluita de classes a la Mallorca urbana’. A l’entrevista parlam de la gentrificació urbana en el marc de la formació de les classes socials i les lluites col·lectives pel dret a l’espai urbà.

Quines són les principals lluites socials que es produeixen a les ciutats globalitzades?

Jo investig els conflictes que permeten crear espais d’igualtat i de consens dins una ciutat. El conflicte, allà on apareix, sempre ens explica coses. Ens explica que hi ha diferents grups amb interessos contraposats, que hi ha coses sobre les quals no tothom està d’acord, que hi ha problemes per resoldre. En una ciutat com Palma hi ha molts de conflictes. Òbviament, el turisme en seria un. Qui se’n beneficia, d’aquest turisme? Qui el proposa? Qui el produeix? Qui el consumeix? També podríem citar la lluita de la PAH a l’hora de defensar el dret a l’habitatge en condicions dignes. El conflicte per l’espai urbà també es percep a la plaça Major. Quina ha de ser l’ocupació d’aquesta plaça? Hi ha d’haver estàtues vivents i músics? I ha d’haver presència policial contínua? I terrasses?

Segons el filòsof i sociòleg Henri Lefebvre, un dels referents teòrics que preneu en consideració en els vostres estudis, “la lluita de classes es llegeix en l’espai”. Què ens diu l’estudi de l’ocupació de l’espai sobre la lluita de classes?

Ens diu moltíssim. A Palma hi ha una lluita per l’espai perquè hi ha una manca d’espai, no tothom té el mateix accés a l’habitatge i les pràctiques socials i culturals no són decidides pel conjunt de la població. L’estudi de la lluita per l’espai urbà em duu a estudiar el treball que produeix la ciutat i, a la vegada, a investigar les classes socials. El que m’interessa és veure quin és el teixit productiu i les relacions socials que constitueixen una ciutat, i també quins són els elements polítics que organitzen la vida pública de la ciutadania. Pel que fa a Lefebvre, estava molt interessat a estudiar la representació de l’espai que feien les classes poderoses i subalternes, i les pràctiques reals que s’hi donaven.

Un dels fenòmens que caracteritzen les ciutats capitalistes és el de la gentrificació. Què hem d’entendre per gentrificació i quines conseqüències té per a la població?

La gentrificació és la substitució, en un espai determinat, d’una classe per una altra amb un poder adquisitiu més alt. Aquest procés, abans de ser conceptualitzat com a gentrificació, per part de la sociòloga marxista Ruth Glass, es coneixia amb el nom de reforma urbana. Gentrificació per a mi vol dir reforma urbana però amb el component de classe. Això vol dir que el fenomen incideix en la formació de classes socials. De vegades, els estudis teòrics sobre la gentrificació es fixen només en la successió de classes socials en un espai determinat. En el meu cas he volgut anar més enllà per observar quina és la relació d’apropiació que es dóna a la pràctica, tot considerant que, en el fons, la classe que abandona l’espai i la que l’ocupa formen part d’un mateix procés des del punt de vista del treball, en la mesura que participen d’un treball de desvalorització i revalorització del sol urbà en benefici d’un tercer que no és mai present al lloc: els promotors, els constructors i certes elits polítiques.

L’estudi del procés de valorització i desvalorització de l’espai és la clau per entendre el conflicte per la propietat i la lluita de classes en l’entorn urbà?

Per mi, sí. Però no totes les teories posen l’accent en l’estudi dels processos de valorització i desvalorització de l’espai. Hi ha autors que defensen que l’apropiació de l’espai per part de les classes mitjanes ve donada pel consum. Segons aquests teòrics, l’apropiació ve de l’apreciació de certs valors existents al barri antic de les ciutats i de l’interès per gaudir de l’estètica del patrimoni i del seu passat històric. Hi ha altres estudiosos que es fixen més en la gentrificació com a fenomen productiu i en la intervenció de l’Estat en aquest procés. Seria el cas de Neil Smith i la seva teoria sobre el diferencial de renda, la diferència entre el desús i l’ús optimitzat. Segons aquesta teoria, el territori es pot devaluar amb tota una sèrie de projeccions, imatges estigmatitzadores, aprofitant certs canvis d’usos, per tal d’atreure gent que pensi que pot utilitzar aquell espai per poder incrementar-ne valor. No hem d’entendre aquestes teories de manera separada, perquè gran part de les teories productivistes de l’espai també s’interessen per la variable del consum.

Un dels casos de gentrificació que heu estudiat amb més deteniment és el del barri de la Gerreria de Palma. Com es produeix el conflicte social i l’expulsió dels residents d’aquest barri palmesà?

Fa tres dècades, la Gerreria es deia barri ‘chino’. El nom ens en proporciona una imatge ben interessant. El barri xinès ens remet a imatges de prostitució, drogoaddicció, edificis abandonats i en runes, manca d’electricitat i de clavegueram en condicions, propietaris absents i molta gent vivint dins un mateix pis. Quan parlam de la Gerreria ens referim, en canvi, a una imatge de gerrers, d’història i de patrimoni. La gent que vivia a la Gerreria abans de dir-se barri xinès, i que he entrevistat per a la meva tesi, es referia al seu barri pel nom del carrer, no entenia gaire bé que existís un barri més enllà del carrer. El conflicte urbà del qual parlàvem al principi de l’entrevista es veu en aquestes petites coses, en el desacord pel nom del barri. Jo preferesc els noms de barri xinès i de la Gerreria, perquè expliquen millor la teoria de desvalorització i valorització. Per canviar el nom, la fesomia urbana i el teixit social, els municipis han fet servir unes eines específiques, els plans especials de reforma interior, que vénen d’antic, de l’època de l’arquitecte Alomar. Parlam de l’any 1943. Quan Alomar va impulsar les intervencions a Jaume III, el mercat de l’Olivar, la plaça Major i l’Hort del Rei, cercava monumentalitzar la ciutat. Els plans de reforma dels barris més populars, com el del puig de Sant Pere, el Jonquet, la Calatrava i la Gerreria, no es desenvoluparen fins a l’any 1970, amb la idea de fer una ciutat més que estigués més en sintonia amb certes classes socials. Alomar ho diu molt clar l’any 1950: “Estam refent la ciutat per fer una ciutat per als senyors de Palma”. Els plans de reforma urbana no preveien inicialment l’expulsió de la població resident. De fet, fins i tot la volien mantenir, com va succeir, per exemple, al puig de Sant Pere. El cas de la Calatrava és un híbrid, perquè se n’expulsa només una part de la població. A la Gerreria s’aplica el model de transformació urbana neoliberal i es convida les empreses privades a participar en el desnonament de la població.

Existeix una aliança històrica entre els governs locals i els promotors privats amb la finalitat d’afavorir el flux de capitals i l’explotació econòmica dels barris i de les ciutats?

Jo entenc que l’Estat i l’estat local, en aquest cas els municipis, són una expressió de les lluites entre els diferents interessos, que no necessàriament han de remetre de manera directa a les classes. Això no lleva que, al llarg de les dues darreres dècades, hi hagi hagut certes aliances entre algunes empreses constructores, promotors i l’Ajuntament de Palma. És ver, també, que quan hi ha canvi de color polític canvien les aliances. La nostra política municipal està dirigida a crear condicions de creixement i expansió urbanística permanents, fins i tot dins el territori ja urbanitzat, com la Gerreria. És una inèrcia constant, més o manco favorable als interessos de la ciutadania, que hauríem de mirar de corregir.

Qui controla l’espai urbà governa les ciutats?

Sí. Però hem d’anar alerta amb la idea d’espai urbà, perquè moltes vegades només pensam amb edificis, places i carrers; però no hem d’oblidar-nos de les persones que hi habiten. Qui fa ciutat som els ciutadans i no els edificis ni les places.

L’espai té gran importància política perquè té valor econòmic o té valor econòmic gràcies a decisions polítiques? Quina relació es produeix entre política, economia i espai?

No puc entendre que es deslligui l’espai urbà de la política i l’economia. Tothom necessita metres quadrats per viure. Des de posicions neoliberals, no fa gaires anys, ens volien fer creure que hi havia una política més enllà dels teixits productius de les ciutats, que l’economia es podia deslligar de la política. Això és un engany. Perquè el model econòmic neoliberal pugui fructificar, necessita que hi hagi una desregulació, regulada constantment per part dels poders públics.

Les ocupacions d’habitatges abandonats i la socialització d’espais marginals són algunes de les formes més imp ortants de resistència política a la privatització capitalista de l’espai urbà?

Les lluites per alliberar espais són importants, no tant pel que representen numèricament, sinó perquè mostren una imatge política de la ciutat, de desconfiança envers certes polítiques que s’estan duent a terme. Posaré l’exemple dels companys de ca ses Mopis, recentment desallotjats. Ells no ocuparen un espai qualsevol de Ciutat, sinó un espai amenaçat per projectes turistitzadors. Potser no ens agrada gaire la seva manera de fer, però s’ha de reconèixer que donen visibilitat a l’apropiació econòmica de la ciutat i que són un bon termòmetre per conèixer el que hi passa

Les accions lúdiques i festives, com les neofestes, també ajuden a fer comunitat i a recuperar el dret a la ciutat?

Moltes de les festes que avui estan institucionalitzades, abans eren populars. En aquest sentit, trob que cal retre homenatge a gent com Toni Rotger, que, des de fora de les institucions, ha recuperat les festes de Sant Sebastià, Sant Antoni i el Carnestoltes. Pel que fa a les neofestes, hem de tenir present que sorgeixen com a reacció contra les festes massa institucionalitzades. Serà interessant veure com evolucionen i de quina manera l’Ajuntament provarà d’apropiar-se-les. Recuperar el dret a la ciutat és una lluita en diversos fronts. No es tracta, només, de reivindicar, sinó també de viure, d’ocupar l’espai públic i de fer propostes.