El marès, cent per cent natural

PalmaEndinsar-se dins la pedrera és com entrar en un món tot de color marès, amb molt de renou i amb camions i excavadores fent feina, transportant el material d’aquí cap allà, circulant entre muntanyes de grava i picadís de la pedra amb què treballen. S’ha d’anar alerta i respectar els senyals que regulen aquest trànsit. En un immens clot, una màquina talla blocs de marès, i dos operaris, amb una petita eina que deixen caure damunt de cada tros, en comproven la qualitat segons el so que fa en rebotar. Guillem Amengual, el gerent de Cas Vilafranquer, encara es recorda d’un diumenge en què el seu pare “i l’amo en Pep van anar a la pedrera, aprofitant que era dia de descans i no hi havia ningú allà. Necessitaven silenci per comprovar si, com es pensaven, podrien trobar marès en un determinat lloc de la pedrera. Segons el so, destriaven el marès”.

Ells pertanyien a la primera generació d’aquesta empresa, i Guillem Amengual, que ara n’està al capdavant, té l’esperança que hi hagi una tercera generació de la família a Cas Vilafranquer. De feina mai no els n’ha faltat. Com diu Amengual, els grans monuments i edificis històrics de la Comunitat estan fets de marès: “Antigament, la manera de construir era amb pedra o marès, no hi havia res més. Fou cap als 60 que se substituí”. La rehabilitació de patrimoni, de cases antigues, la reforma d’agroturismes i la demanda d’elements de decoració han estat constants, però ara, a més, les cases que es construeixen amb criteris ecològics tenen el marès com un dels principals elements, ja que és “transpirable i cent per cent natural”. Tot i que ja no és habitual, fa “un temps el marès s’usava com a filtre d’aigua a les cisternes”, diu Guillem Amengual.

Situada a la finca de Son Montserrat, a Petra, ja es té constància que d’aquí va sortir la pedra per construir l’església del poble al segle XIII, tot i que va ser el 1970 quan es va obrir com a pedrera. Des del 1972 és la família Amengual la que l’explota amb el nom de Cas Vilafranquer. A la venda de marès s’afegí, anys més tard, la comercialització del picadís, produït amb el sobrant de la pedra, i també terra i arena. Això sí, l’evolució empresarial ha anat acompanyada d’un pla de reforestació i atenent-se a la normativa: “Tenim més mala fama del que realment és. Tant si és una pedrera de marès com d’argila o grava, la pedrera s’ha de fer. Tenim un pla de restauració forestal i quan tapam, plantam la mateixa vegetació que hi havia”. Durant un recorregut per Cas Vilafranquer, Amengual mostra una de les zones d’aquesta pedrera on es pot veure que la vegetació ja ha guanyat terreny al desert de color marès. Garrovers, figueres, herbes i flors tapen el clot on fa cinc anys s’abandonà l’extracció de pedra.

Actualment, Cas Vilafranquer s’ha especialitzat en la venda de marès de diferents mides i picadís de fins a quatre dimensions, des del que és com pols, el que pareix un pinyol d’oliva, l’oliva, fins a la grava que s’utilitza per decorar jardins i rotondes. I d’acord amb criteris ecològics, tot s’aprofita. En una zona de la pedrera hi ha acumulades unes pells de pedra, que és la primera capa que es talla del marès, amb superfícies irregulars, i que per la seva escassetat és molt cara. Abans, quan en aquesta zona hi havia set pedreres, era més abundant i, fins i tot, es regalaven les pells de pedra, indica Guillem Amengual. També les peces més velles es reserven per a la rehabilitació d’edificis antics, perquè no es noti la diferència de color en la restauració.

Els usos del material que surt de Cas Vilafranquer són molts més. S’hi fan elements decoratius per a les cases: arcs, portals, columnes, façanes, marcs de finestres, camins de jardí, canals i tancaments, parcel·lacions de finques. Precisament els tancaments de les finques que es varen veure afectades pel desdoblament de la carretera de Manacor provenen d’aquesta pedrera de Petra.

Amb l’actual normativa de les pedreres, obrir un nou clot implica anys de tràmits i no és fàcil prendre la decisió d’on destapar. A vegades, explica Amengual, la qualitat del marès va canviant a mesura que el clot es fa més profund: “És un poc una loteria, pot ser fluix i després, bo”. La seva feina és la de “triar i triar pedra, per arribar al bessó, al més bo”. En aquests moments són vint-i-sis les persones que fan feina de dilluns a divendres en aquest món de color arena. “Feim pols, el renou molesta i ho sabem, però, al final, tothom vol una casa amb marès... Nosaltres som com el metge, que és necessari, sí, però ningú hi vol anar”, comenta Guillem Amengual.