Maria Antònia Oliver París: “A Porreres s’ha trencat la llosa del silenci”

PorreresL’arxivista Maria Antònia Oliver París (Inca, 1957), especialitzada en drets humans i també investigadora, presideix Memòria de Mallorca. Es tracta d’un col·lectiu del qual formen part familiars de desapareguts durant la Guerra Civil, víctimes de la repressió franquista, historiadors i persones compromeses a aixecar els telons de l’oblit rere els quals, durant 80 anys, s’ha amagat la part més obscura de la història d’Espanya. Memòria de Mallorca, en empar de la Llei de fosses del Parlament balear, promou la recerca dels cossos de persones pertanyents -o sospitoses de pertànyer- a partits o entitats defensores d’un estat democràtic, a les quals es robà la vida i a qui es volgué esborrar tot rastre sobre el fatídic destí final que els tocà viure.

Maria Antònia Oliver és néta d’Andreu París Martorell, darrer president del sindicat obrer de sabaters d’Inca, La Justícia, i també fundador de l’Agrupació Socialista d’Inca (1936), de la qual fou vicepresident. La seva filla, Antònia París Llompart, de 92 anys, igual que molts altres fills, néts, i familiars de desapareguts espera trobar les restes del seu pare, que se suposa que està amuntegat dins una fossa comuna del cementeri de Porreres, igual que les de centenars de persones assassinades que, posteriorment, es van fer desaparèixer. D’Andreu París se sap que fou empresonat a Can Mir, a Palma; i, des del març de 1937, no se’n sabé mai més res. Investigacions d’historiadors el situen al cementeri de Porreres, on un sanguinari escamot falangista s’acarnissà amb els republicans.

Des que el 2 de novembre la Sociedad de Ciencias Aranzadi començà les excavacions i les exhumacions de les fosses trobades a Porreres, Maria Antònia es passa moltes hores al cementeri. Viu els dies amb una tensa espera i desitja que es puguin identificar el màxim nombre de cossos trobats. Amb aquest propòsit, col·labora i atén familiars de víctimes que també cerquen els seus parents desapareguts durant la guerra, i als quals demanen que es practiqui la prova de l’ADN.

Què suposa l’obertura de la fossa de Porreres, on es calcula que hi ha un centenar llarg de desapareguts?

És la constatació d’un enorme treball d’investigació, de recollir testimonis de moltes víctimes de la repressió. És una lliçó de lluita molt solitària. Quan mires els cossos amuntegats sents com si t’escopissin la veritat. Tot això passa en un estat d’immensa emoció, des del primer dia que se’n trobaren les primeres restes. És un dret i un deure recuperar-los.

Quin paper han tingut els investigadors i historiadors en aquest punt de partida que suposa obrir la fossa de Porreres?

Un paper clau, tenint en compte que vivim en un Estat on les víctimes, i em referesc als familiars, no han pogut anar als tribunals espanyols a demanar auxili. Les famílies han ajudat els historiadors i molts familiars s’han acabat fent historiadors. Però cal recordar que hem avançat gràcies a un Parlament que ha legislat sobre les fosses i també gràcies al Govern, que ha aplicat la llei. Aquí no hi ha vingut ni un jutge ni un fiscal per acompanyar els familiars, ni a títol particular.

Quina documentació o informació ha estat determinant per arribar aquí on som, amb desenes de cossos ja recuperats?

Sobretot la informació de testimonis, de familiars que et deien que els falangistes de Porreres els havien matat i enterrat el cementeri. Gent que assenyalava el punt on foren enterrats i també la feinada d’investigació de Bartomeu Garí, amb una base de dades de tretes que es feien a Palma, estudis dels registres de presoners... que es deia que havien estat posats en llibertat però dels quals no s’ ha trobat mai cap registre de defunció. Molta gent sentí i ha anat recordant els impactes de bales. Era una evidència que no es va poder amagar mai.

L’equip científic que hi treballa està actuant amb una transparència informativa que sorprèn.

Mira, a Sant Joan vingué un equip molt professional de Barcelona, però ens digueren que no podrien treballar a Porreres a causa de l’abast de la fossa comuna. Llavors contactàrem amb Aranzadi. N’estam molt satisfets. El doctor Francisco Etxeberria -que dirigeix les tasques- és una persona molt experimentada i compromesa amb els drets humans, i cal tenir en compte que el grup de voluntaris són llicenciats i doctorats que treballen en diversos camps relacionats amb la feina d’exhumació i que demostren un enorme grau d’implicació. L’arqueòloga Lourdes Herraski, que durant dies ha anat explicant els treballs amb una claredat absoluta, ens deixa astorats. Treballa tant que de vegades es queda sense dinar. Parlam d’un meravellós equip científic amb una gran qualitat humana.

Com valorau la reacció del poble de Porreres?

Hem d’agrair la gran col·laboració de l’Ajuntament, l’atenció del poble en general i la seva comprensió pel fet d’haver envaït la seva tranquil·litat. Molts veïns tenen les seves víctimes a Manacor o a Palma. Alguns han perdut la por i diuen que s’hauria d’haver fet l’exhumació molt abans. Altres han expressat un sentiment de culpa del qual evidentment se’ls ha d’alliberar, perquè no podem assumir les errades dels nostres avantpassats. Entenen que som aquí per fer un acte de justícia.

Estam davant un moment històric?

Sí, sense cap mena de dubte. I ho reflecteix el nivell d’expectació a tot l’Estat i arreu del món sobre els treballs que es duen a terme. L’equip científic està sorprès de la quantitat de gent que visita la zona d’exhumació, del suport institucional. Ho diu gent experta, que ha treballat en centenars d’exhumacions a la resta de l’Estat i que no havien vist, fins ara, una reacció social com la que s’està vivint a Porreres.

Creieu que obrint la fossa més grossa de les Balears s’ha trencat definitivament la llosa de l’oblit?

Més que de l’oblit, el que s’ha trencat és la llosa del silenci. S’ha trencat el “tanmateix”. Ara es pot parlar amb normalitat. La gent t’entén quan els dius què se cerca; i per a molts potser és una alliberació, perquè sentien contar coses tràgiques i ara, tot i que molt tard, en veuen la constatació.

El fet que hi hagi construccions mortuòries damunt la fossa, ara per ara, impossibilita completar l’excavació de tot l’espai on apareixen compartiments amb un nombre irregular de víctimes. Això podria angoixar els mateixos familiars que pensen que tal volta el seu avantpassat assassinat està sota aquestes edificacions. És a dir, de l’esperança podrien passar a la frustració. Ho dic perquè hi ha fills, com la seva mare, i gent d’altres pobles que vénen aquí amb l’esperança de trobar-hi familiars.

Aquest escenari és possible. Es pot donar i es donarà. Tenim una psicòloga que ajuda en aquest sentit i explica les possibilitats a les víctimes. Molts néts diuen: “Qualsevol podria ser el meu padrí; però, si no el trob, estaré content per la gent que l’ha trobat”. Són conscients que haver trobat l’evidència és una passa important.I sabem que hi ha gent propietària de tombes pròximes a l’excavació que passa pena, igual que els titulars dels nínxols que estan sobre la gran fossa comuna. Per ara, s’excavarà allò que es pugui. Però està comprovat que hi ha

restes atrapades davall els fonaments. Actuam i actuarem amb tot el respecte i sense provocar-hi desperfectes. Respectam els morts de damunt la fossa comuna, però també mereixen respecte els de davall, que foren assassinats per defensar uns valors. Sabem que el trasllat de nínxols és un fet bastant habitual. En qualsevol cas, si s’hi fes res, seria amb el consentiment dels afectats. No es descarta que hi hagi una segona fase.

Si es troben cossos de persones mortes violentament i que no es poden recuperar per un impediment físic, hi ha d’haver alguna solució judicial per extreure’n les restes. Qualsevol ciutadà pot denunciar la situació davant la Justícia.

Sí. Això pot passar i, arribat el cas, hauria de passar perquè la família d’un desaparegut té uns drets i s’ haurien de respectar, ja que no es varen perseguir els assassins. Avui ningú nega que els familiars de les persones mortes per ETA en siguin víctimes, també. Partint d’aquí, els assassinats durant la Guerra Civil també ho són.

“El morts saben esperar i els ossos trobats aquí parlen”

Porreres és la segona localització on treballau. A Sant Joan, on es féu la primera exhumació, s’hi trobaren tres cossos. Després, on pensa intervenir Memòria de Mallorca?

Tal vegada a Eivissa i a Formentera. Però necessitam que el Govern balear doti de més pressupost. Porreres està resultant una escola per a molts voluntaris. Cal tenir en compte que al conjunt de les illes tenim 47 fosses. La de Sant Joan fou la primera que es va excavar, en sabíem el punt exacte. Llavors encara no s’havia aprovat la Llei de fosses, per això cal agrair la valentia de la batlessa Catalina Gayà.

Quants familiars de víctimes han demanat fer-se la prova de l’ADN?

Ara mateix (dijous passat horabaixa), unes 40. Se’ls hi explica i entenen que la prova genètica no és cosa de dos dies. Els ossos es troben en bon estat de conservació. Aranzadi té molta feina per fer, després, al seu laboratori del País Basc.

Està sorprès per la quantitat de gent que diàriament visita la zona?

Evidentment, de la mateixa manera que ho està l’equip científic. Diumenge vingueren molts familiars que ens contaven la desaparició d’avantpassats seus. Gent de Sant Joan explicava la seva experiència després d’obrir la seva fossa. Vénen veïns de Porreres, d’altres pobles que ens conten les seves vivències. Estam davant d’una experiència humana increïble. Això és una catarsi social, que permet una actuació totalment transparent. Hem d’intentar que el patiment que va sofrir la gent que fa tants d’anys que és enterrada aquí serveixi per netejar moltes ferides, perquè curar-les és mes difícil. Hi ha d’haver el compromís que el fets tràgics que passaren aquí, i a molts altres indrets, no tornin a repetir-se. Com diu Lourdes Herraski, els morts saben esperar i els ossos trobats aquí parlen.