Miquel Ramis: “Venem els molins com a part del paisatge; hem de fer-los rendibles per mantenir-los”

PalmaÉs la tercera generació de la família que es dedica a l’ofici de moliner. Miquel Ramis Bordoy (Palma, 1974) és un dels pocs artesans que a Mallorca encara es dediquen a la restauració de molins. Té el seu taller a l’epicentre del Pla de Sant Jordi, el que en temps passats es va conèixer com el rebost de Palma. Va aconseguir superar el temps de crisi amb dificultats i ara veu amb un poc d’optimisme el futur més proper. De totes maneres, no és la primera vegada que ha sentit a parlar de posar en valor i recuperar els molins. Uns molins que formen part impresincible del paisatge del qual vivim a les Illes.

Per a un dels pocs moliners que hi queden a Mallorca deu ser una bona notícia l’anunci per part de les institucions que volen recuperar l’esplendor dels molins del Pla de Sant Jordi?

Sí. Després dels anys de crisi sembla que ara la cosa torna a remuntar. De molins n’hi ha de blaus, de verds, de vermells, com de colors polítics. El que passa, com en d’altres sectors, és que s’ha d’aconseguir mantenir una línia política coherent entre els diferents governs que la gent tria. Una cosa molt complicada.

Els molins que restaurau poden funcionar de manera normal. Tots els que restaurau continuen funcionant?

Els que funcionen són els que hi ha als hotels i agroturismes, que treuen benefici d’una banda i poden invertir-hi per una altra o finques en les quals l’amo té una entrada de doblers per i pot presumir de tenir el xaletet guapo amb el molí. El molí sempre acompanya alguna cosa, mai és el protagonista. Sempre és amb ajuda.

Idò així hi ha propietaris als quals no els compensa arreglar els molins…

És complicat. Potser hi ha gent que diu que el voldria arreglar perquè la finca també guanyaria valor. Tenir el molí arreglat o que caigui canvia molt la fesomia de la finca. Després hi ha una part sentimental i molts propietaris volen veure el seu molí arreglat.

En aquest sentit, el Pla de Sant Jordi és una de les primeres estampes que els milers de turistes veuen quan aterren a Son Sant Joan per la part del centre de l’Illa. Una estampa que actualment és bastant fantasmagòrica amb la majoria de molins esbucats…

No som tan vell, però he vist la majoria de molins funcionant. Estic trobant fotos de fa quinze anys només, en què s’aprecia la diferència de veure el prat amb els molins a veure’l ara. Una diferència abismal. I ja no parlam de 50 o 60 anys, que tot funcionava...

Per mantenir-los només hi ha l’opció de destinar-los al turisme? Perquè la pagesia al Pla de Sant Jordi està en procés de desaparició…

L’única opció que hi ha per mantenir-los és donar-los una utilitat. Ja sigui readaptant-los per poder acollir turisme, transformant-los perquè puguin fer energia o el que sigui. El que passa és que no tenen utilitat, perquè estan fets per treure aigua i no ho fan. S’han canalitzat els regadius i amb la depuradora és molt fàcil amollar una vàlvula per tenir aigua. A més, s’hi afegeix el problema del nivell freàtic de l’aigua. No treim aigua amb els molins i com a conseqüència tenim problemes de moscards, no podem sembrar perquè està anegat… Una altra cosa molt important és el manteniment. Un temps, el pagès s’encuidava...

La utilitat que dieu passa per l’ajuda de les institucions per poder trnasformar-los?

Si sempre hem d’esperar que el Govern o el Consell hagin de posar doblers anam arreglats. Hem de trobar la manera de fer-los rendibles sense oblidar que s’hi ha de fer una inversió. La gent se n’aprofita del paisatge… No és que em vulgui ficar amb els hotelers, però tenen un benefici damunt el paisatge. Si estassin arreglats, en treurien profit també. Ho dic perquè a totes les fires turístiques que anam sempre hi ha una foto dels molins, els venem com el nostre paisatge. Conec els molins i segons quines fotos han estat retocades amb Photoshop. Parlam de més de 3.000 molins aquí, a Mallorca: són molts de molins. En el Pla de Sant Jordi n’hi havia més de 1.000. Vivim del turisme. Per què venien? Perquè era molt guapo: la platja, la muntanya i el camp. Ara s’han equilibrat els preus i perdem la bellesa que ens va distingir. No sé què farem d’aquí 10 o 20 anys, però és un tema de difícil solució.