“Mon pare se’n va anar amb la tristesa de no veure’l”

LlosetaLlorenç Coll no sap per què varen assassinar el seu padrí, però sí que va conèixer els falangistes que se l’emportaren: Fracesc Vallori, que va ser batle de Selva el 1933, i Antoni Solivellas, funcionari. “Tenien 18 o 19 anys quan varen anar a cercar-lo acompanyats per una parella de la Guàrdia Civil. El meu padrí en tenia 61”, conta Llorenç Coll net. Ell fa nom pel padrí i serà el darrer de la saga -diu- perquè només té una filla.

La dona de Llorenç Coll i el seu fill de 21 anys, l’únic dels tres que encara vivia a la casa pairal, no varen poder avisar-lo. El fill estava molt malalt, “semblava un cadàver que caminàs”. Aquell dia era a la finca.

Llorenç era un pagès de Selva i també feia contraban de tabac, amb un viatge guanyava prou doblers per pagar un home durant una setmana. Ell, amb Jordi Colom, va ser un dels dos selvatgins que “varen posar en llibertat” a la primera treta de Can Mir, el 15 de gener de 1937 .

“El meu pare va anar fins al cementeri de Porreres acompanyat pel seu cunyat, per veure si el trobaven allà, i el fosser els va amenaçar de donar-los pistola: ‘El que heu de fer és partir si no voleu quedar per aquí”. Per això quan varen començar l’exhumació de la fossa de Porreres es va posar en contacte amb Tomeu Garí.

Llorenç Coll es va assabentar per IB3 que el seu padrí era un dels 14 cossos identificats a la fossa de Porreres.

De tota la vida coneix els falangistes que el varen detenir. Conta que un cosí seu pegà una “bona manta” a Francesc Vallori i, un dia, ell també es va venjar d’una manera molt més pacífica, aturant el cotxe enmig de la carretera. “Anava a caçar a Biniabona i venia darrere meu. Vaig dir ‘avui no caçaràs’ i vaig autrar el cotxe allà enmig i vaig fer un embós i no, aquell dia no va caçar”.

“Mon pare se’n va anar amb la tristesa de no veure’l. Crec que, si ara fos aquí, es moriria d’un infart de cor”.

Llorenç Coll