Que la gent se senti atreta per masses que beuen combinats vestides a conjunt és quelcom que no ens interessa gaire en aquesta secció i que donaria per a debats, possiblement estèrils, sobre per què la gent va allà on va gent. En tot cas, si repassam els titulars dels mitjans de comunicació, veurem com la Mucada de Sineu és epidèrmicament explicada. Allò que en transcendeix és que hi ha ‘milers de persones bevent alcohol, amuntegades i vestides de rosa’. Un macrovespreig que s’inicia devers les cinc de l’horabaixa i en el qual passen ‘coses freaks’. Centenars de cotxes aparcats al rostoll, amb els maleters oberts i gent que hi fa botellada. I poca cosa més. Com que de tot això ja se n’ocupen Instagram i els titulars, parlarem de la Mucada. La de veres.
Univers mucal
La Mucada acaba quan la baixada de la plaça del Fossar s’omple. Els dies abans i les hores prèvies, Sineu viu una autèntica revolució urbana. Carrers engalanats, actes mucòfils, cartells i banderoles a cases i balcons, diversitat d’anuncis a internet; desplegament de l’univers mucal a les totes esferes i atmosferes possibles. La generació de continguts i personatges i l’adaptabilitat i flexibilitat per part de l’organització són algunes de les claus per entendre el perquè del fenomen a Sineu.
Perquè, sens dubte, és molt més interessant allò que la Mucada ha generat al poble que qualsevol imatge de les que traspuen de portes a fora. Darrere de la iniciativa hi ha una gent polititzada i gran coneixedora de la nostra cultura popular. Un còctel que, indirectament, suposaria una sèrie de canvis socials, polítics i econòmics a la capital del Pla.
Durant les hores que dura la festa, hi ha un desplegament constant de figures i apel·lacions a tota una imatgeria de la tradició que, de manera paròdica, es mesclen amb la nostra cultura popular recent. Que ningú dubti que Son Goku és tan nostre com el ball de bot. Sincretisme normalitzat i normalitzant gràcies a l’enginy i al desplegament en l’espai físic. La topografia de la festa s’impregna de la convivència perfecta d’elements d’aquí i d’allà lligats amb un sentit de l’humor finíssim. Aquest enginy no és tan fruit de l’arbitrarietat mental o d’un esperit frikidadaista dels impulsors de la Mucada sinó, com he dit, del bagatge d’anys acumulats trescant per la cultura popular dels Països Catalans. Perquè la Mucada no és una festa de rosa, sinó la festa de la unitat popular de Sineu. Vegem com es desenvolupa la cerimònia.
Invocació constant
La Mucada és una crida ininterrompuda de formes provocadores basades en tota casta de símbols, personatges i fites que ens són propers. Abans de l’inici dels actes del programa oficial, té lloc la Much Herriko Taberna, un berenar proteínic, com no pot faltar a cap festa, amb pintxos i 'zuritos'. A les deu hi ha convocada la concentració davant l’institut per partir “en romeria i recolliment” cap al puig de Reig. Dotzenes de vehicles de tota casta, decorats amb motius rosa, aniran fins al lloc on s’ha d’invocar l’ésser que dona nom a la festa: el Much, una “cèlebre bèstia bovina” sorgida després d’haver llegit la rondalla del bou del Puig de Reig. És de justícia citar l’article ‘Festa i creació: Lo Much de Reig de Sineu’, del sempre atent Felip Munar. Hi trobarem més detalls sobre els orígens d’aquesta celebració.
Un pic arribats a una esplanada del puig, es farà el pertinent ritual perquè aparegui la bèstia. Es canten els ‘goigs al Much’. Es fa el joc d’estirar corda amb la boca plena d’oli verge –això darrer apareix a la rondalla–. Primera aclucada d’ull: hi haurà dos bàndols, moros i cristians. Llavors es fa el concurs internacional de llançament d’ous de guàtlera; qui el guanyi sonarà el corn, que farà, a la fi, aparèixer el bou 'freak'. Primer victorejat i aixecat i després ja sota el pal·li –Cosso 'style'–, serà traslladat a Sineu.
Moments com el del puig o d’altres són aquells en què l’organització ha d’estar més a l’aguait i d’advertir de les normes de ‘muquistència’. Per si de cas, la policia ‘muquicipal’ fa acte de presència. Devers les dotze, la placeta de l’Ajuntament ja bull amb la Much Xaranga’s band. Hi ha senyeres i cartells temàtics plens d’inventiva. Comencen a sonar himnes que es repeteixen cada any. Res de radiofórmula. Confeti –com el d’Arran–, pilotes i animals inflables sobrevolen els concentrats. El pregoner, sempre “una autoritat civil, religiosa, militar o acadèmica de renom intercomarcal”, fa la seva aparició amb tots els honors. Des d’una finestra del Consistori, es dirigirà a les masses i donarà pas al Much. La seu del poder polític sineuer queda copada, envaïda per rituals estrambòtics, 'ikurriñes' i altra simbologia filosubversiva.
L’arribada del dimoni bou és també molt aclamada. L’acompanyen els exmuchs i exmuques que, brillants i dansaires, obren pas al quadricicle turístic, damunt el qual va, dret, el protagonista. El Much diu unes paraules i és proclamat ídol de les masses comarcals. És un dimoni que parla, fa tuits, que fuma i demana respecte per les dones. En aquest sentit, cal potser establir un paral·lelisme amb el dimoni de la Revolta de Vilafranca, nascut de manera gairebé simultània, per la dotació de personalitat del personatge.
Acabada la intervenció, sona l’himne dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 i el Much dispara una fletxa a l’altra banda de la plaça perquè el ‘corb biònic’ Rasputín –un ninot de l’ànec Lucas– es llanci en tirolina fins a foradar un globus. Això és una paròdia de la davallada del campanar del corb de Mancor de la Vall. De nou es produeix una combinació esbojarrada d’elements locals i internacionals. Per finalitzar el sarau, a la placeta hi ha l’Encérvol. La basquitis reapareix amb l’Obreria de Sant Mukin i aquesta recreació d’un 'encierro pamplonica' protagonitzat per un gros peluix amb les banyes del mamífer remugant que roda sobre un carro de bebè.
Així conclouen els “actes i funcions del matí”. Les dones s’arrepleguen i fan un dinar. Elles han tingut un paper clau en la dinamització i expansió de la festa. La Germandat de meravelles i macarrudes acompanyen l’altra gran protagonista del dia: la Muca. Cap a les cinc de l’horabaixa, amb la rampa del Fossar omplint-se de gent, té lloc l’esperada Porfessó [sic] de l’Enqüentro. Allà es veu l’esplendor de tots els grups que formen la Mucada. Al so de cornetes i tambors, talment un pas de Setmana Santa, es fa el seguici, en el qual apareixen totes les figures. La imponderable Àguila Imperial de Pol·lèntia –una mescla entre en Barragán i un estruç, empeltada de transvestisme de carnaval brasiler–, el caixer Freddy –vestit amb l’equipació de l’USAP– amb Mobylette, l’home me i la resta de comparsa onejant 'ikurriñes' acompanyen el Much. Mentre descendeixen, arriba des de la Quartera la comitiva transfeminista. Les eugues fufes –paròdia dels 'caballos fufos' canaris–, la versió partforanista de Conchita Wurst i els legionaris amb 'shorts', a més de les meravelles i les macarrudes, acompanyen l’alliberada Muca, qui mostra un poc els mugrons de fibra de vidre. Transgressió 'gayfriendly' amb patriotisme de senyeres i banderes de Sabino Arana. Much i Muca es troben i simulen l’acte sexual davant, ara ja, milers de persones. Entrada al bar Can Castell per fer el 'jaleo' amb Mobylette, ritual anterior al naixement de la Mucada. Descontrol màxim, polítics d’arreu de l’illa com si fos Sant Joan de Ciutadella, les caixes dels bars a ple rendiment. I aquí podríem dir que acaba la Mucada i comença un ‘vespreig’ customitzat i massificat, apèndix o peritonitis de la festa. Amb excepció que a les nou del vespre es repartiran bengales i sonarà Frank Sinatra.
Muquització de Sineu
El que començà com un dinar d’amics ha esdevingut l’epicentre de les festes i el souvenir gràfic més preuat de Sineu. Més enllà del factor cridaner i fins a un cert punt transgressor del color rosa, cal advertir el lector que aquest fet és fruit de la casualitat. En una de les primeres edicions, les camisetes d’aquest color eren les que més abundaven a l’empresa de serigrafia.
Com he dit abans, la festa ha generat moltes dinàmiques al poble. La Muchal Foundation –comissió organitzadora– ha inserit dins la festa diversos grups d’amics a través d’un sedàs folk i amb un clar mecanisme carnavalesc. És plena de referències a comitives i grups de personatges com els ‘damos de honor’, els xeremiers, els ‘mucorristes’, els ‘legionarios LGTBIQ+’, la brigada mucal, The old band of cornetes, tambors i timbals de l’Escola Graduada, l’Obreria de Sant Mukin, la Confraria dels donants de suc... Tot contribueix a aquest univers mucal però, sobretot, a la muquització de Sineu.
Això, a través de la participació. Tothom es pot fer seva la festa, disfressant-se, engalanant la casa, customitzant el seu cotxe, etc. Més enllà d’aquesta transcendència social i de l’impacte econòmic, hi ha una part política important. Poders com l’Estat i la corona espanyola, l’Església catòlica, l’exèrcit o certes idees retrògrades són objectiu de crítica i atacats amb les armes que té i vol aquest poble nostre: humor, banderes de tots colors i molta intel·ligència. Més enllà, m’arriscaré a dir que els resultats electorals municipals del 2015 s’entenen, en part, gràcies a la consciència identitària que ha generat la Mucada i a la demostració de capacitat organitzativa. Amb això no vull dir que hi hagi sineuers que hagin votat Gent x Sineu (candidatura popular, sobiranista i transformadora) perquè hi hagi una relació entre les persones implicades a una banda i una altra. Però que hi ha certs aspectes, de vegades imponderables, que han pogut fer que, a través de tot allò que traspua la festa –sàtira política, religiositat popular–, es generin condicions per pensar en un ‘nou Sineu’. I aquest estaria representat per l’esmentada candidatura.
En tot cas, la Mucada és ara mateix la gran icona de les festes populars de creació contemporània, més per demostració de creativitat i picaresca i desplegament del seu univers que no per la massificació.
Muchnitat popular
El Much és tot allò que els externs no veim. És assolir l’objectiu de la millor de les festes –populars– en un poble que no en tenia. És la transgressió que emancipa nacionalment Sineu, la prova que l’autogestió funciona i és imprescindible perquè la festa sigui popular. És els mesos de preparació i els capets que pensen (God bless Monara), és l’ordre fet anomia absoluta. És la demostració que no es pot ser conservador en certs àmbits; que la festa no s’ha de respectar ni deixar de fer-ho, que la festa –la que es vol popular– no n’entén, d’ingerències, que absorbeix i assimila tot allò necessari. El Much és més que un club.
La festa de rosa és tot allò que vulguin els sineuers i tot allò que puguin els externs. Tanmateix, serà percebut per molts –aquells que dia 14 posaran el GPS per arribar a Sineu– com un bullit, un puré, una amalgama de moixor i friquisme. La Muchal Foundation és el subjecte protocol·lari i revolucionari més efectiu de Sineu. Ordre i reivindicació. La 'ikurriña' oneja, les tradicions més casposes són burlades, l’espai públic recupera el seu nom vertader: carrer. El rosa s’ho menja tot, perfecte tsunami incontestable per a la casta, el de Marivent i els horabaixes ociosos a Festival Park.
El Much és la República del Sineu Comunitari i Sobirà. ‘Que ho sàpiguen els senyors!’. Una persona ara amb responsabilitats de govern al poble em digué fa un any quelcom similar a això: el Much és unitat popular. Des dels municipis, construïm els Països Mucals! La revolta mallorquina, verda, rosa… tant se val. El Much és aquesta illa que volem. Aquella que se sap riure d’ella mateixa sense recórrer al provincianisme. La que crea els símbols que tant necessitam per completar un mapa que coixeja. La de la posada en comú i l’organització local i amistosa. La que no renega d’allò que ens pot fer únics sense ostentar el folklorisme ranci. El Much és una petita revolució al cor de Mallorca que ens diu qui som i, sobretot, què volem ser de grans. Necessitarem tots els colors. Que el rosa impregni de sexe desenfrenat el Much i la Muca, que tinguin molts muquets i que infectin l’illa de mucalitat, que bona falta fa.
Publicat a 'Díngola' l’11 d’agost de 2015