EMBALA'T, SENCELLES

La nova festa del batre

Un elaborat protocol fa que la festa sigui un potent element d’identificació

A l’Embala’t hi ha dues bales: una per als homes i una altra per a les dones. / M. P.
Marcel Pich I Esteve
12/08/2017
6 min

Llegiu aquest article escoltant el Viatge a Ítaca. Veureu un poble que camina plegat per retrobar-se amb un passat, dispositiu per reconstruir la seva identitat. Divisareu centenars de joves marxant per fora vila el primer diumenge d’agost, amb el bater de sol de l’horabaixa. Aquest camí és el ‘leitmotiv’ inadvertit de l’Embala’t. No és res romàntic, el camí, ple d’esquitxades d’aigua i rialles. De senyeres i mobylettes. És Mallorca. Això és el nostre poble: alegria i esforç. Així és com es vol: unit i festiu.

Cooperació festiva

L’Embala’t és una festa que es duu a terme a Sencelles des del 2007. Sorgeix de les sinergies entre el nou govern municipal progressista i les curolles d’uns joves del poble. De llavors ençà, hi ha hagut tres etapes. La primera és la de l’impuls; l’Ajuntament s’hi bolca. Es vol trobar alguna cosa de la qual sentir-se orgullós de ser senceller, una fita que uneixi el poble almenys per un dia. La segona etapa és aquella en què l’Ajuntament hi continua participant però va cedint el protagonisme a la comissió de joves. Actualment, la festa s’ha independitzat i ha adoptat un caràcter més autogestionat, tot i que l’Ajuntament col·labora en tot allò necessari des del punt de vista tècnic i legal. Veiem, per tant, que el poder polític ha exercit de motivador i d’acompanyant, però sempre tenint clar qui havia de ser-ne el protagonista. La cooperació ha estat exemplar en aquest sentit. La institució ha servit per crear poder popular. L’Embala’t és una festa que requereix una organització acurada i que no pot funcionar sense una altra cooperació: aquella que trobam entre els joves. És, potser, una de les festes de les aquí explicades que requereixen més feina i més coordinació. Ben prest, el dematí, la comissió es troba després d’haver berenat amb la colla d’amics, ritual imprescindible. Llavors començaran les tasques de preparació al centre neuràlgic de la festa: la plaça Nova. Cal preparar-ho tot, especialment per al dinar, on hi haurà diversos centenars de persones. El Consistori s’ha encarregat de posar plàstics a les façanes per evitar poalades indesitjades, ha cedit material i ha facilitat permisos.

Mobylettes, senyeres i bales

A les dotze del migdia s’inicia el protocol a la plaça de la vila. Comença un petit recorregut amb un carro estirat per una mula, xeremiers, garbejadors i un bon grapat de joves que onegen la bandera de Sencelles, que presideix en tot moment la festa. Amb ells, la pregonera, qui, en ser a la plaça Nova, dirà el pregó davant de desenes de joves que la victorejaran. No hi solen faltar els visques, a l’Embala’t, a Sencelles, a la nostra llengua, a Mallorca i a la Terra. Després hi ha el ball –improvisat– dels garbejadors majors, càrrecs ocupats per les mateixes persones des de l’inici de l’Embala’t. “Són dos homes més grans que des de sempre han fet molta festa. Han de ser-ho fins que ells ho vulguin”. Llavors centenars de mobylettes comencen a omplir la plaça. Es preparen per fer la cursa de cintes –en aquest cas petites polseres amb la senyera–, joc molt popular en moltes altres festes amb la peculiaritat que els participants van a cavall dels motocicles. Gairebé tothom en té un a casa, de mobylette o similar. Aquesta, com ja es va explicar a l’article de la Festa del motoret de Llubí, és una nova icona de les festes populars de ca nostra. Per tal de garantir-hi la seguretat, l’Ajuntament fa un circuit tancat. Aquest circuit és el camí cap a fora vila que es fa en acabar el joc de les cintes per tal d’anar a cercar les bales de palla, fetitxe principal de la festa. Un camió, la policia municipal i una furgoneta amb un remolc carregat de xeremiers acompanyen la comitiva a cercar les dues bales, fetes a posta per a l’ocasió. Són més grosses que les habituals. Es carreguen al camió i es duen cap a la plaça Nova. Roda el món i torna al born. Allà es cobriran de paper de film perquè no es desfacin i de tela de senyera. Això darrer fou incorporat l’any 2012 en plena ràtzia del Govern Bauzá contra la llengua i la identitat mallorquines. I ja hi quedà; Bauzá partí i la senyera seguí. Les bales, ara ja engalanades i preparades, són dutes una altra vegada a fora vila. I, amb això, ja es fa hora de dinar. Centenars de persones degudament vestides amb la corresponent camiseta repetiran de fideus de roter i ensaïmada. Tres vegades en el meu cas.

Ocupem el poble i fora vila!

S’acaba el dinar i es repleguen taules, cadires, plats i estris diversos. L’Embala’t duu una feinada. Toca marxar. Alguns comencen a ruixar-se i d’altres improvisen una ballada al so de les xeremies. Llavors arriba el carro i a les cinc es parteix a cercar les bales. Aquestes resten preparades devora el Pou Major, a un quilòmetre del poble. Mitja horeta de caminada al sol; més lluny, heu d’anar més lluny. Pelegrinatge juvenil a fora vila, amb ulleres de sol, braços tatuats i calçat esportiu. La Mallorca líquida i la Mallorca sòlida gasificades i/o acoblades per la festa; per un objectiu, per un somni: el de recuperar les bales de palla i dur-les al poble. Camins d’anada i tornada, plens d’aventures i –potser– coneixences. O almenys d’aigua, crits i paralització del temps i l’espai. La festa té la capacitat de fer això, de transformar els carrers i les hores, de transgredir-ne els seus usos i concepcions. Les bales avancen cap al poble, sotmeses a ruixades d’aigua (poals, mànegues, pistoles) i acompanyades per l’himne de la festa –creat per Joan Florit bessó–, que els xeremiers no aturen de sonar. L’aigua també té molt de protagonisme a les festes populars actuals. Palla rodant empesa per la força del jovent i emprada com a escenari testosterònic per lluir-s’hi caminant-hi damunt. Això a la bala dels homes. Coneixedors dels problemes de la vella masculinitat, acaparadora d’espais i emborratxada de protagonismes, els membres de l’organització decidiren que hi havia d’haver dues bales per tal que les hormones no suplantassin les dones. Així doncs, hi ha una bala de crits i competició, la dels sencellers, i una de més assossegada i cooperativa, la de les sencelleres. Perquè, això sí, cap extern no pot tocar-la, almenys mentre roda. “La festa és sencellera mentre les bales estan tancades”, diu una montuïrera respectuosa a ca d’altri. I és que el moment d’eufòria màxima i d’arribada de gran part dels externs és quan les bales arriben a la plaça Nova –l’Ítaca repetida de l’Embala’t– ja per quedar-hi definitivament, passades les cinc de l’horabaixa. Allà, a ritme de pomada i cançons de patxanga –i alguna de pop-rock del país–, seran esmicolades. Llavors comença la part més bruta de la festa i la imatge que els de fora poble associen a l’Embala’t: gent esquitxant-se i llançant-se palla. Però això just és el final de tot un dia de tresques i protocol festiu.

De la història i elements de la festa se’n parla més extensament en el recentment publicat Embala’t. 10 anys de festa (autoedició, 2017) d’Antoni Vallés i Joan Sans. Amb l’edició d’un llibre es fan palesos l’interès i estima del poble cap a aquesta nova celebració.

La festa genera identitat

La identitat, diu el brillant antropòleg Ignasi Terradas, té a veure amb les experiències viscudes. Si ens volem referir a la construcció d’un sentiment de pertinença política llavors ens hem de remetre a la idea d’identificació. Està clar que en moltes de les festes que recorrem en aquesta secció existeixen connexions entre la vivència –de la festa en aquest cas– i la ideologia. Múltiples 'inputs' d’allò polític s’insereixen en el protocol festiu. Potser rau aquí, en el discurs i el programa, en la simbologia i els elements, l’aiguabarreig d’allò que es viu i allò que s’acaba sentint.

No resulti curiós que un dels principals impulsors d’aquest sarau sigui l’amic Joan Colom, president de la Comissió Embala’t i coautor del llibre Somnis compartits (Documenta, 2016). Colom, historiador de formació, explica que l’Embala’t és “l’única festa en què participa tothom; és un dels pocs elements que crea orgull de ser senceller”, ja que es venia d’una situació on “no hi havia res” que unís el poble en termes identitaris. “Ha creat identitat allà on no n’hi havia”. Això té una traducció, potser efímera, però preciosa: “Aquest dia t’abraces amb gent amb qui no et parles”.

La festa ha assolit un objectiu: crear un símbol d’identificació col·lectiva. Per una banda, a través de la mobilització juvenil: la Comissió Embala’t té un caràcter assembleari i, com ja s’ha dit, autogestionari; això cal destacar-ho, ja que l’esforç administratiu que hi ha al darrere implica una organització complexa. No tan sols és jovent mobilitzat sinó ben organitzat. Per altra banda, la consecució de l’Embala’t com a símbol local s’ha fet a través de la inserció d’elements de la imatgeria sencellera i mallorquina. En aquest sentit i comparant-ho amb altres festes, a l’Embala’t hi ha bon humor i trets simpàtics, però no hi ha paròdia. És una nova festa del batre, rememorant temps d’economia més diversificada en què identitat i identificació potser coincidien més. Desfer les bales potser és el nou garbeig. Però més enllà de metàfores, l’esforç i la cooperació, el recuperar el contacte amb els veïns del poble en una illa palmacèntrica, és crucial per, a part de generar identitat, caminar cap a una societat menys individualista i amb més armes contra el capitalisme assimilador. Bon rodatge als sencellers, que al seu poble són fidels.

stats