Noves festes, nous sants

Deu del dematí del tercer diumenge d’agost. Música a fort volum a la plaça. Un castell inflable, una piscina feta de bales de palla, una barra amb la bandera de Mallorca i una pancarta que resa ‘Benvinguts a la festa de la garrova’. Som a la Garrovada, a Costitx. L’ambient és tranquil, familiar. Desenes de persones berenen a les terrasses dels bars, observant la llavor del trull que més tard vindrà.

Passades les deu i mitja, una comitiva de gent emprèn la marxa pel carrer Major. Es dirigeix a una finca que hi ha a la sortida del poble (a la carretera cap a Sencelles). Allà es repartirà el berenar a prop d’un centenar de persones. Aquest entra amb el preu de l’abonament, que també inclou la polsera identificativa, el capell, la camiseta i el dinar. Com en moltes altres festes, l’edició de marxandatge serveix per finançar la festa, però també per atribuir, a través de la vestimenta, corporativisme a la diada. La camiseta com a metallenguatge. Si tothom va igual, vol dir que tothom és igual o, més bé, que tothom és allà per fer el mateix. Continuam.

Després d’un berenar rural i comunitari sota l’ombra de pocs garrovers, s’inicien els jocs populars, nova incorporació d’enguany. Duren uns quinze minuts i hi ha segregació per sexe-gènere. En una finca de l’altra banda de la carretera hi ha una figura peculiar, d’uns dos metres d’alçada. És sant Garroví. Una garrova antropomorfa feta de fibra de vidre i paper de diari, coberta amb betum de Judea, descansant sobre un baiard. La nit anterior, es fa un pas pel poble acompanyat de tambors i cornetes. Quelcom similar també passa a la Mucada i potser no s’ha d’entendre tant com una paròdia sinó com un manlleu a les processons de Setmana Santa. Això perquè, moltes vegades, aquestes són llegides com a actes culturals més que no religiosos. Llavors, un grup de joves ‘reinterpreta’ això i ho transforma en un acte de religiositat civil i popular. El pas, la música i el sant donen, sens dubte, aquest toc més èpic que apel·larà les nostres sensibilitats. És a dir, que l’adopció i recreació d’aquest ritual tindria una funció emocionalista més que no satírica. Continuam.

Quan acaben els jocs populars, arriba un carro amb una mula. Llavors s’alça el sant i es torna a la plaça, sense cap escorta municipal. Enfilant per amunt una altra vegada el carrer Major, ja n’hi ha alguns que duen bosses de supermercat plenes de garroves. Les llencen amistosament mentre d’altres, armats amb pistoles d’aigua, es ruixen. La sana picaresca empeltada de líquid i sòlid es comença a percebre. Segons el protocol, quan s’arriba a la plaça es beneeix el sant i es diu el pregó. No debades, a l’edició d’enguany això no ha estat possible. El nou rector no deu ser devot de l’humor i tampoc no s’ha trobat pregoner. Però això no espenya la festa, que continua fins a l’hora de dinar omplint d’alegria el centre neuràlgic costitxer. Nins, joves i no tan joves es disparen aigua i es llancen a la piscina. D’altres s’encarregaran de començar a posar taules i cadires per a la paella popular.

Després del dinar, la plaça continuarà amb la festa. Arribaran sacs carregats de garrova estrucada –per evitar fer-se mal!– i, a poalades, la gent se’n tirarà a dojo deixant el poble perfumat un parell de dies. Llavors els organitzadors, a saber, l’Associació Cultural es Garroví, creada fa tres anys i integrada per joves, s’encarregarà de deixar-ho tot net.

La festa és totalment autogestionada i rep l’ajuda logística justa de l’Ajuntament. Enguany n’ha estat la novena edició i fa quatre anys que apareix sant Garroví.

Festa i element central

A la majoria de festes que visitam, hi ha el que he anomenat elements folk. Són aquells en què se sustentarà la celebració, els que li donaran arguments i hi atribuiran simbolisme a partir d’una idea de passat. La Garrovada té dues reminiscències clares d’altres cites mallorquines estiuenques. Si a les noves festes de Sencelles i Petra hi ha bales de palla o i clovelles d’ametlla, a Costitx hi ha garroves.

El jovent que organitza la Garrovada s’inspirà en l’Embala’t i les Clovelles, pobles propers. Els més gelosos parlaran d’una còpia sense tenir en compte que ens passam la vida copiant allò que ens agrada i ens fa feliços. Tothom vol la seva pròpia festa i bé està que el jovent tingui aquest model com a inspirador i no d’altres totalment despersonalitzats. Llavors és això: parlam de model, d’inspiració; no de còpia. A totes les festes hi ha enginy i ganes de tenir una marca pròpia. Per poder diferenciar-te has de parlar el mateix llenguatge. A moltes festes del Pla hi ha una apel·lació constant a la pagesia. Aquí la garrova és un símbol que encarna la ruralitat.