Pérez-Fernández: “Durant la pròxima dècada veurem com es personalitza la medicina de cures intensives”

PalmaJavier Pérez-Fernández, metge especialista en cures crítiques i de pulmons, és el director mèdic del Servei de Cures Crítiques del Baptist Hospital de Miami (Florida). Ahir va impartir a la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears la conferència 'Les cures intensives del futur: Les UCI intel·ligents'.

Com haurien de ser les cures intensives del futur?

Volem crear un ambient en el qual la cura del pacient sigui més automàtica, que arribi a l’hospital amb una malaltia molt greu, entri a la Unitat de Cures Intensives i puguem predir què li passarà, quan i com actuarem amb temps per prevenir aquests problemes. Encara no hi hem arribat, però estam més avançats tecnològicament que fa deu anys. Probablement durant la pròxima dècada veurem uns avenços molt excitants, veurem com es personalitza la medicina d’intensius depenent de la persona.

Heu parlat de personalització de la medicina…

La medicina personalitzada és la medicina del futur. Avui dia en el tractament del càncer, jo diria que el 50% dels tractaments es basen en el que anomenam teràpia personalitzada a cada un dels pacients, depenent de la seva expressió genètica, de la seva expressió fenotípica, les característiques personals de la persona, no del tumor... Estam arribant a uns nivells de personalització grans, i això també passarà en la teràpia d’intensius. Ja hi ha estudis que demostren que el tractament i el pronòstic depenen de com és cada persona.

S’ha avançat molt des del punt de vista tecnològic?

Les unitats de cures intensives modernes d’avui dia s’envolten de molta tecnologia. En medicina, la Unitat de Cures Intensives és una de les que més ha avançat en tecnologia per la seva complexitat. Cal pensar que es caracteritza per pacients que requereixen un tractament ràpid, eficaç i multidisciplinari. Moltes persones (especialistes) aporten alguna cosa al tractament, i tot això en una situació d'estrès, en què s’han de prendre decisions amb rapidesa. En aquest aspecte és on ens ajuda la tecnologia. Una UCI intel·ligent el que farà és prendre aquestes fonts d’informació, ja sigui professional (dels metges i infermeres), ja sigui dades tecnològiques que tenim del pacient, dels laboratoris, ja sigui de les característiques individuals i del passat, i analitzant totes aquestes dades, el sistema operatiu ens donarà les tres opcions del que passarà en un 99,9% de les probabilitats. Guanyarem temps, reduirem el marge d’error i millorarem òbviament l’eficàcia del sistema. Necessitam sistemes que siguin simples, fidedignes, ràpids i que també siguin cost-efectius.

La tecnologia pot acabar substituint el personal mèdic?

No, ningú no ha de pensar que substitueix el professional. De fet, jo fa més d'una dècada que faig feina com a director del servei de cures crítiques i en lloc de reduir el personal, l’hem augmentat. Per tant, no el substitueix, sinó que el guia cap a un tractament més efectiu. Un exemple molt clar és el pilot automàtic. Tots entenem que no substitueix el pilot, però tots els avions en tenen. Entenem que, quan s’està creuant l’Atlàntic, hi ha moments que és el pilot automàtic el que pilota i té cert grau d’autonomia: pot baixar una mica l’avió si hi ha turbulències perquè es guia pel radar, per una sèrie de fenòmens. No substitueix el pilot ni el controlador aeri, però l’ajuda. Fins i tot sabem que hi ha avions que aterren sols, i volem que això passi perquè sabem que dona més fiabilitat a la maniobra d’aterratge. Jo crec que és l’analogia més clara, comparar la tecnologia de l'UCI amb la tecnologia de l’avió.

I en quin punt ens trobam?

Estam molt avançats, cada vegada hi ha més sistemes en aquesta línia. És prest per donar-ne resultats, però les expectatives són bones. En el cas del nostre hospital, estam molt avançats, i també hi ha hospitals a l’Estat on tenen instal·lats sistemes similars. Són sistemes encara “vetusts”. És com si tinguéssim un mòbil antic i estiguéssim avançant per tenir un mòbil amb un sistema més ràpid. He de dir que el que jo dia moc ara em semblava impossible quan estudiava, i ara som tres passos per davant del que jo pensava que era el límit. Mai no em vaig imaginar que arribaríem on hem arribat i per això ara estic convençut que això passarà.

Quin és el principal entrebanc?

El principal problema és administratiu. Falta que la gestió hospitalària, el sistema de salut en el cas de l’Estat, s’ho cregui i estigui diposat a fer-hi una inversió, una inversió inicial sobretot en tecnologia.