Power to Son Macià

Si la capitalitat de Quíbia –país que abraça la zona del Llevant mallorquí– estigués compartida entre Felanitx i Manacor, el seu Organyà seria, sens dubte, Son Macià. Poblat de la Gàl·lia resistent, protegit per la serra de Llodrà, que conserva l’essència quíbera i que la projecta en les seves festes, per la Mare de Déu d’agost. El programa encarna aquesta mescladissa de trets llevantins, d’humor rural i d’iconografia global. De vegades, com més petit és el poble, més originals en són les festes. El fet de no tenir ajuntament propi, el caràcter rural del lloc i el fet de ser pocs i conèixer-se entre tots s’imprimeixen en el tarannà del conjunt de celebracions.

El poble comanda

Son Macià és un poble d’interior del terme municipal de Manacor. Però, segons apunten els macianers, la metròpoli els tracta “com un llogaret o com un barri més”. Aquest no-reconeixement emfasitza el seu sentiment de poble i l’espai on això es plasma és en les seves festes. Amb bon humor, inventiva i molt bon ambient despleguen, també, l’antiimperialisme manacorista i la revolta.

‘Power to the poble’ i ‘República independent de Son Macià’ són alguns dels eslògans escollits els darrers anys. Tot i que no s’ha de prendre gaire seriosament, hi ha quelcom implícit i previ a això: l’organització corre totalment a càrrec del poble. Hi ha una comissió de festes que les coordina, però són dotzenes de persones les que hi col·laboren, aportant-hi coneixements i logística. L’Ajuntament no hi posa problemes, que ja és molt, i hi fa una minúscula aportació econòmica.

Aquest sentiment col·laboratiu, altruista i solidari l’he percebut tant en els actes als quals he assistit com durant l’entrevista que vaig fer a prop d’una vintena de macianers, una de les més divertides de totes les realitzades. I aquest bon ambient previ es trasllada als actes del programa.

Humor rural

El llibret del programa és magnífic: complet pels actes i eficaç per la presentació. És obra del dissenyador Toni Febrer, qui, a més d’aportar-hi els seus coneixements tècnics, dota les festes d’una temàtica i es genera tot un univers discursiu any rere any.

Els macianers es riuen de tot perquè saben riure’s d’ells mateixos, d’una ruralitat que pega colzades a l’era de la comunicació instantània. Per això, no hi ha res estantís ni postís. Una ruralitat ben entesa i no provinciana. No hi trobareu laments, nostàlgia, autoodi o enveja. Són difícils de distingir el que hom associaria a la tradició de les noves incorporacions festives.

L’'Agrotardeo', la Festa Pagesa, el partit de futbol fadrins vs. casats i el Campionat mundial d’estràngol –un joc de tella endèmic– són algunes de les cites d’entre una trentena d’actes repartits en deu dies. Hi ha molt de dinamisme edició rere edició i això és el secret per mantenir vives les festes; l’essència d’aquestes és el canvi constant. “No hi ha límits, qualsevol cosa que ens faci ganes la feim”. Hi ha actes nous i actes que desapareixen sense crear trauma. D’altres sí que mantenen una aposta forta, com la Festa Pagesa, que volen que sigui central en el programa de festes. Aquesta es duu a terme un capvespre i desborda autenticitat. Sonen mateixes i jotes de llevant mentre un 'speaker' ruralista atempta amigablement contra l’honor dels participants, 'quillos' que s’ho miren i pensen si competir-hi, cadires plegables i para-sols de promoció a mode de graderies... i al tros de terra escollit, joves i adults participen de jocs populars, com fer clots, el concurs de menjar síndria o el tir amb bassetja a Donald Trump, Pablo Iglesias o Luis Fonsi, entre altres personalitats.

Un altre dels plats forts és la festa temàtica, que s’inicià fa aproximadament una dècada i que té un fort caràcter carnavalesc. Un dels anys que més enrenou generà fou el 2015: la Festa Mangallufa, patrocinada per Parxà Ervissa. Es volia fer una paròdia de “totes els desastres” que passen a Punta Balena, però no caigué en gràcia a l’Ajuntament de Calvià.

Generació Arale

Les festes de Son Macià van en paral·lel al naixement del poble, ara fa un segle. La dècada dels 70, amb el final de la dictadura feixista, agafen un impuls. Hi ha una generació amb ganes de fer coses, de construir. Festa i democràcia. A partir de l’any 2000 és quan les festes comencen a adoptar el caire actual –temàtic, per dir-ho d’alguna manera–, d’ençà que Febrer s’hi incorpora com a dissenyador. Amb ell i els anys subsegüents, capitaneja la festa una generació que és filla d’aquell dinamisme dels 70 i 80. Una generació que ha estudiat en català, que ha crescut amb 'Arale' i 'Bola de Drac' i que ha adquirit capacitats organitzatives anant a l’esplai i jugant al carrer. La comissió de festes és una institució estructurant en el si de Son Macià i una ambaixadora de portes enfora. “Si no fóssim a la comissió, no sabríem què hauríem de fer!”.

Tot i que els seus membres afirmen que sorgeix tot de manera molt improvisada, no hi ha res fora de control. Existeix una complicitat i un rigor naturals. I un bagatge d’anys acumulat. Des del moment en què hi ha molta gent que té consciència que allò ha de sortir bé, s’hi implica. I surt bé. Finalment, vull reafirmar-me en el paper de les festes de Son Macià com a dispositiu integrador de generacions, de sensibilitats i de personalitats. La festa la fa el poble i és per al poble. Això és, potser, una definició senzilla de la idea de festa popular.