“A la presó no només et priven de llibertat, et priven de tu mateix”

PalmaÉs difícil saber què passa dins els murs de la presó, espai allunyat del món per on transcorre la vida diària. No sol acaparar atencions, potser perquè per a moltes persones ens queda massa lluny; potser perquè, encara que tots suposem que és un entorn hostil, no ens en demanam les causes, les solucions, i tot queda en l’oblit i el silenci.

Montse Gràcia [nom fictici] va ser a la presó dos anys i mig per un delicte econòmic i va passar un any i mig més en tercer grau. Ara s’ha decidit a explicar la seva història, encara que no s’atreveix a donar el seu nom real ni pot amagar la cicatriu que el pas per la presó de Palma li ha deixat a l’ànima. Ha estat anys tancada i, tot i així, no pot evitar mostrar ràbia quan recorda la seva relació amb alguns dels funcionaris del centre: “Sense guanyar res a canvi, et volen complicar la vida”, assenyala.

La llei penitenciària està “ben feta” i “té la vocació d’ajudar i donar oportunitats”, diu, però a la pràctica “només compta l’aspecte punitiu”. Per Gràcia, la feina que teòricament haurien de fer els treballadors relacionats amb les institucions penitenciàries no és real, perquè considera que “no apliquen la llei, sinó que hi van en contra”. Tanmateix, assenyala que una persona que entra a la presó perd la feina, l’entorn, la família, la parella. Amb el tercer grau, una persona pot continuar treballant, malgrat que explica que és complicat que el concedeixin. A preguntes de si la presó rehabilita, fa que no amb el cap i assegura que “la raó oculta d’aquest sistema és destrossar-te com a persona”.

Gràcies a l'associació sense ànim de lucre Equip 25.2, tot això "ha anat sortint a la llum", comenta: "Una organització que no depengui del sistema és el que feia falta". Gràcia és col·laboradora de l'entitat per a millorar la seva situació i la d'altres presos.

Gènere

“Per als homes existeix certa classificació per tipologia de delictes, per tipus de condemna o per edat”, conta Gràcia. “Però no per a les dones”, hi afegeix. Allà dins, l’afecte que una parella pot mostrar-se està “penalitzat”, diu, “però la dona sempre és més castigada que l’home”. De tota manera, “castiguen encara més la dona que té idees pròpies”, i assenyala que “tracten millor les submises i les acusadores”. Per això, considera que, dins el centre, s’hi desplega tot el catàleg de mostres de la violència de gènere.

Montse Gràcia recorda que un director de la presó va reunir totes les dones del centre un Nadal i els va dir que estava molt content de com tenien el mòdul perquè “embellien el centre”, i va afegir que estava pensant a canviar-les cada mes de mòdul “perquè aneu netejant la presó”. Per altra banda, Gràcia conta que els homes al centre penitenciari de Palma tenen dret a un tractament per a la drogoaddicció, a diferència de les dones: “Això és violència de gènere exercida per la mateixa institució”, assevera. També destaca que la maternitat a la presó és un malson, “perquè les mares s’enfronten a la possibilitat que el jutge acabi dictaminant la separació de la dona i el fill”.

Maltractaments

“Amenaces contínues, insults, maltractament moral i psicològic constant: porques, brutes, fareu el que jo vulgui”, assegura que els deien. Gràcia recorda que a vegades tancaven els banys tot l’horabaixa i havien d’anar a les dutxes a orinar. A banda d’aquests fets, diu que no va tenir una sola conversa amb un funcionari i, dins d’aquelles parets, considera que hi regna l’arbitrarietat: “Tot depèn de cada guàrdia: el tracte, les normes i alguns permisos”. Hi falten psicòlegs, afirma, i recorda que una de les professionals del centre un dia li va dir que “el teu lloc és aquí”.

D’altra banda, Gràcia assegura que el nombre de metges també són insuficients, i exposa la seva sospita sobre el mal funcionament de les Juntes de Tractament, en el si de les quals els professionals teòricament convenen quins són els tractaments mèdics que han de seguir els reclusos que en requereixen. També explica que les visites dels metges són escasses: “En un mòdul on hi ha 100 dones, en visita 15 cada dues o tres setmanes”.

Esmenta el cas d’una companya que reclamà assistència mèdica cada setmana durant mesos i la resposta que obtenia era “ets una pesada”. Al final, conta que la varen treure de la presó per morir, perquè tenia un càncer de pàncrees terminal. A tot això hi afegeix: “Hi havia cuques pertot, sarna, polls i hepatitis”. També hi ha “molta droga”, assegura, i es demana com és possible que n’hi entri tanta. Rememora que ella mateixa sempre deia: “A la presó, hi pots entrar cavall [heroïna], pero no coa de cavall”.

D’altra banda, l’alimentació és “terrible”: “patates fregides quasi sempre, salsitxes, hamburgueses i peix un dia a la setmana, que t’has de menjar tapant-te el nas per la ferum que fa”. Així mateix, diu que les vitamines són pràcticament inexistents en la dieta de les internes: “verdures, les mínimes”, “la tomàtiga, passada”. També recorda “haver hagut de dinar, algunes vegades, amb moltes presses”.

Gràcia va sortir del centre “desfeta, amb el cos descol·locat i amb el colesterol pels niguls”. I a tot això cal sumar-hi el “distrès”, l’estrès sostingut en el temps i que condueix la persona a un estat constant de por i angoixa, que va acabar causant a Gràcia un important desajust hormonal.

Dignitat

“No només estàs privat de llibertat, estàs privat de tu mateix”, afirma. “Som la imatge que els altres ens retornen”, però “allà dins el que et diuen a tothora és que ets una merda”, explica mentre se li trenca la veu. “Has de ser molt fort per no morir-te de pena”, hi afegeix.

“A mi m’ha fet molt de mal tot això, perquè jo tenc una cultura, coneixements en diversos camps i habilitats personals, però me n’han privat”, confessa. La formació està mal plantejada, assegura: “No ensenyen a les internes a preparar-se per a una reinserció real”, i a moltes d’elles, que manquen dels estudis més elementals, tan sols els repeteixen que “s’han de treure l’ESO”. Gràcia considera que haurien d’ensenyar-los a fer gestions al banc o a treballar a l’administració, per exemple. A tot això, cal sumar-hi el fet que, si les sancionen, perden el dret d’assistir als cursos.

Desigualtats

“Molta de la gent que és dins la presó, s’hi troba perquè els seus familiars també hi són”, explica, i indica que “aquestes solen ser persones que formen part d’un món marginal: pobres, drogoaddictes, lladres, gent maltractada, forçada, que ha rebut i ha patit molt a la vida”. Però “ningú no ajuda aquestes persones; al contrari, les fan sentir encara pitjor”, lamenta.

“Com pot ser que els interns als centres de menors ingressin a la presó?”, es pregunta. Per Gràcia, aquest fet assenyala que “el sistema no funciona” i que la voluntat de reinserció “no existeix”. “En el fons, tot és un problema de misèria; que n’hi ha molta més de la que ens pensam”, assevera. Tanmateix, considera que “és molt fàcil aprofitar-se d’una persona que no té res”.

Gràcia considera que “la societat mira cap a un altre costat”, encara que pensa que “qui no diu res n’acaba sent còmplice”. Explica que moltes persones li demanen que oblidi tot el que ha viscut a la presó, però afirma que no pot esborrar de la seva memòria tot el que ha patit: “No me’n vull oblidar, no em dona la gana, seria un gran error!”, exclama.