“Psicològicament són més evolucionades”

Palma“Crec que és molt més ric el bàsquet femení que el masculí, perquè elles poden aplicar moltes més coses”. Són paraules de Santi García, l’entrenador de l’equip sènior Jovent sa Indioteria i el coordinador del club. Fa 31 anys que entrena, uns 25 dels quals dedicats a les dones. “Psicològicament [les dones] ens duen un parell d’evolucions. No anys, sinó evolucions! Són molt més intel·ligents”, assegura García. Això les porta a captar millor allò que els indiquen els tècnics que no els esportistes masculins i “poden aplicar moltes més coses”.

El bàsquet és l’esport amb més dones federades (4.362) i, de fet, superen la xifra d’homes (4.078). És un dels pocs esports en què les dones federades són més que els homes. Tot i així, la visibilitat no és la mateixa. La membre de la junta directiva de la Federació Balear de Bàsquet, Chelo Martínez, creu que, malgrat que el tracte que es dona des de la Federació és el mateix per a homes i dones, s’ha de treballar la visibilitat de manera general. Suggereix que, als mitjans, quan surtin imatges d’homes, també en surtin de dones: “Que la visibilitat sigui igualitària”, puntualitza.

Laura Delgado té 23 anys i des dels 5 juga a bàsquet, també al Jovent sa Indioteria, i demostra la passió que sent per l’esport. Assegura que hi ha “bastant” bàsquet femení. Sobre les diferències de tracte, creu que a les Balears no es nota tant. Ara bé, quan fan campionats o viatgen a la Península, explica que, si guanyen algun premi, no surt enlloc, mentre que el bàsquet masculí surt més. “La difusió que té el bàsquet femení no és la mateixa”, diu. De manera semblant s’expressa Martínez, qui lamenta que n’hi ha “menys informació”. De fet, pensa que si el bàsquet femení arribàs a més gent, les grades s’omplirien més.

Problema cultural

García assegura que es tracta d’un problema cultural. “Se’n parla molt, però tot ve d’anys enrere, quan [el sexisme] era més habitual”. “Encara queden generacions potser no per fer-lo desaparèixer, perquè no es farà mai, però sí limitar-lo bastant més”. I, en aquest sentit, creu que a les Balears es viu molt. Posa l’exemple d’un partit del Palma Bàsquet, al qual poden acudir unes 3.000 persones, mentre que a la secció femenina, que juga a la mateixa categoria, només hi van un parell de centenars.

Delgado no entén, però, per què hi ha un problema. En categories base, assegura que el bàsquet femení “mou molta gent” i que omple pavellons. I així com García considera que les dones, psicològicament, estan passes endavant, Delgado diu que “no trob que hàgim d’aportar res. No he de fer res sent dona perquè la gent hagi de venir a veure els meus partits”. Ara bé, sí que adverteix que han de “cridar l’atenció” perquè els facin més cas. Posa l’exemple de la seva germana (Marina Delgado Pontes), que juga professionalment i ha estat subcampiona del món i d’Europa. Explica que han hagut de ser elles mateixes les que s’han dirigit a les portes de la premsa per sortir-hi i recordar que tenen una jugadora d’alt nivell nada a Mallorca. Tot i així, pensa que “no he de fer cap reclam” i que jugarà a bàsquet tant si la van a veure com si no hi van.

Educació

García considera que els pares i els entrenadors estan “mal educats”. Diu que als nins se’ls dona “molta canya”, mentre que a les nines, per tendència, “les veciam una mica més”. Però, realment, sap que “són de la mateixa branca” i que allò normal seria seguir la mateixa disciplina. A més, assegura que el fet que siguin “psicològicament més evolucionades” les porta a ser també “més complexes”. Això és un fet, però, que l’entusiasma com a entrenador, ja que opina que el jugador masculí a vegades arriba a ser més avorrit. “Costa molt més guanyar-te-les”, explica, però també celebra que un cop que ho ha aconseguit, “són més agraïdes”. Diu que els al·lots compleixen “perquè l’entrenador ho ordena”, mentre que a elles els has de donar un per què servirà el que li demanes i què els aportarà.

Pel que fa a l’actitud del públic que assisteix al partit, Delgado explica que com a jugadora mai no ha sentit cap insult masclista. De fet, la majoria acostumen a ser familiars de les jugadores. Així mateix, detalla que no els diuen tant “jugues com una nina” o “això no és jugar, amb els tios sí que es juga”. Sobre la situació actual del bàsquet, considera que el temps és or per poder competir a un nivell elevat. “És difícil que una nina sigui campiona de les Balears entrenant tres dies a la setmana”. Les ajudes que es donen també són mínimes i en categoria base asseguren que “tot són despeses”.