29-S: L’ESCLAT EDUCATIU
Balears29/09/2017

Quatre anys i un dia: la lluita continua

Docents recorden la manifestació que va evidenciar el fracàs de Bauzá, però adverteixen que encara no s’han recuperat tots els drets retallats

Martí Gelabert
i Martí Gelabert

Palma“Avui és un dia de lluita, però demà continua!”. Aquesta és la idea del manifest que es va llegir, ahir feia quatre anys, en la manifestació més multitudinària de les Illes. Era un acte a favor de l’educació de qualitat i en defensa dels drets i la cultura balears. L’element que va fer dinamitar la resposta social va ser el Tractament Integral de Llengües (TIL) que el Govern popular de José Ramón Bauzá va voler impulsar a les aules. La lluita continuà dia 30. Però, i avui, prossegueix la lluita? La comunitat educativa té una resposta clara: sí. Si bé la normalitat torna a poc a poc a les aules, encara són moltes les reivindicacions que realitzen els docents al Govern de Francina Armengol i a la Conselleria de Martí March.

Aquell 29-S de 2013 foren més de 100.000 les persones que varen posar ‘verdes’ les polítiques de Bauzá des de totes les Illes i, fins i tot, amb suport des d’altres ciutats com Barcelona. La manifestació va ser la reivindicació més visual, però la crispació venia d’enrere. I, de fet, una setmana abans es va convocar una vaga indefinida -que es donà per acabada el febrer de l’any passat- amb un seguiment del 90% als centres públics.

Cargando
No hay anuncios

“És molt difícil, davant 100.000 persones, i tot el que hi havia darrere, no donar-hi una resposta en positiu per part de l’Administració. I l’Administració no va donar-hi cap resposta en positiu, sinó que va sortir ancorada en les seves posicions”, opina el conseller March. Recorda la manifestació com a “apoteòsica” i “amb emoció, alegria i estranyesa” per la gran quantitat de gent que hi va haver en defensa de l’educació. “És una cosa impensable en la realitat de les Illes Balears”, afegeix.

March entrà en el càrrec fa dos anys i ara es troba a l’equador de la legislatura i davant d’un curs que pot ser decisiu. També creu que “encara queden moltes coses per fer”. Un dels retrets més constants que part de la comunitat educativa fa a les polítiques en educació del Pacte ha estat que encara no hi ha “normalitat” a les aules. Però March no ho entén així: “No vol dir que no hi hagi problemes. Vol dir que hem d’encarar les coses amb diàleg. S’havia de tornar a confiar a través de gestos, de la paraula i de l’acord marc”. És a dir, d’obertura de portes del Consolat, del diàleg amb els sindicats i de l’estabilitat que es volia aconseguir amb l’acord marc.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha normalitat?

La portaveu de la UOB, Antònia Font, opina, però, que la “normalitat” dins les aules és la sobrecàrrega d’hores dels docents, les ràtios elevades i que fa falta més diàleg. “El problema és que això és la normalitat”, apunta. En la mateixa direcció s’expressa el portaveu sindical de la FE-CCOO, Toni Baos. Pensa que hi ha més normalitat, però que encara queden molts elements per recuperar: “Quan comencem a parlar de millores, sí que podrem parlar de normalitat”. És a dir, el Govern fa polítiques de camí cap a la normalitat, recuperant drets, però no s’hi ha arribat encara.

Cargando
No hay anuncios

Per alguns actors sindicals s’ha “evolucionat molt poc”, com assegura Font, i afegeix: “Si en lloc de tenir tendència a vendre èxit [la Conselleria] fos més clara i combativa, trobarien una comunitat de docents al seu costat”. En aquest sentit, lamenta el “cansament”, perquè els “grans canvis que s’havien de produir no arriben”.

Per part de l’STEI, el secretari general d’Educació Pública, Cosme Orell, pensa que “els sindicats docents hem deixat de ser enemics de la Conselleria”, però que, coincidint amb Font, “volem recordar que és necessari un canvi de rumb, amb més valentia i més decisió”. El 2018 farà 20 anys que es va aprovar el traspàs de competències i el Govern hauria de tenir una actitud més directa amb Madrid. Amb els sindicats, Orell considera que hi ha hagut un “canvi de tarannà”, ja que no es governa a cop de decret, però que encara hi ha marge de millora.

Cargando
No hay anuncios

La lluita, per tant, continua “totalment vigent”, afirma Font. I per Baos, “la lluita continuarà sempre. Un mestre que no lluita no ensenya”. El principal reclam de la comunitat educativa és arribar a més de 1.000 milions de pressupost per poder fer front a les mancances del sistema. Una xifra que, per cert, s’ha deixat entreveure que no s’assolirà per als pressupostos de la CAIB de l’any 2018.

Des d’Alternativa, vinculat -com la UOB- a l’Assemblea de Docents, s’apunta que si bé la manifestació va significar “un punt de culminació” i amb el canvi de Govern s’han assolit algunes millores concretes, critiquen que “continuam amb la LOMQE i amb els problemes pressupostaris”. Santos també pensa que, d’inici, el diàleg era una mica més obert, però que cal recuperar-lo més. De fet, Toni Baos troba que cal “més cultura de la negociació. És com si la màquina estigués rovellada”, precisa.

Cargando
No hay anuncios

L’Assemblea de Docents

El paper fonamental de la lluita el va dur a terme l’Assemblea de Docents. Es va mostrar una “força sense precedents”, creu Jero Bonnín, de la coordinadora de l’Assemblea. “Sense mobilització ni nosaltres, avui dia no sabem el Govern que tindríem ara”, exposa. Recorden la data del 29-S com un dia que no oblidaran mai. “Hi vàrem posar tot el cor. Va ser profund i il·lusionant”, prossegueix Bonnín. I aquest esforç, creu, encara no s’ha vist compensat. “Ens esperàvem que les coses anirien d’una altra manera. Ens sentim molt decebuts”, matisa.

I l’Assemblea, quin paper juga ara? Segons Bonnín, el mateix, tot i que la presència en els mitjans i el suport polític han variat. Diu que a l’Assemblea de Docents no la substitueix res -ni el Col·legi de Docents que proposen-, però que és evident que la presència ha baixat. Diu que els partits que usaven els seus arguments per fer oposició ara governen i “ja no agraden tant” les crítiques. A més, Bonnín considera que el Govern viu de l’herència de “les males polítiques” de Bauzá. “Per molts docents, el canvi va ser un alè d’esperança”. Que la reivindicació, ara, no sigui tan sonada no significa, per Bonnín, que l’Executiu hagi complit.