Quatre experiències per il·lustrar un drama social

“Volem viure com persones normals”

ROSA I SEBASTIÁN

Ara fa tres mesos, Rosa, Sebastián i la seva filla de dos anys i mig varen anar a viure a una casa que el presumpte propietari els llogava per 400 euros mensuals. Al cap de pocs dies, varen descobrir pels veïns que en realitat aquella casa no era propietat d’aquella persona, sinó que ho era de la Caixa. Per tant, segons la legalitat, són ‘ocupes’ d’un pis de l’entitat bancària, expliquen.

“Ens varen estafar i vàrem voler denunciar-ho, però la policia va dir-nos que no podia fer-hi res” perquè la identitat de l’antic propietari era falsa. No han pogut canviar de llar perquè ara mateix no tenen “cap ingrés més que els 60 euros mensuals del lloguer d’un pàrquing de Rosa i els 30 euros al mes que ens paga la Creu Roja”, explica Sebastián.

Fa tres mesos que no tenen llum. De fet, la casa “no ha tingut mai llum”, conten, encara que al principi, quan creien que estaven “de lloguer”, varen dirigir-se a Gesa per demanar que els subministrassin corrent elèctric. “Vàrem contractar-ne, en tenim els papers”, però quan varen descobrir que aquell habitatge no era el que es pensaven, els varen denegar la possibilitat d’obtenir-ne. “Els veïns no ens ajuden gens” perquè “són molt racistes”, apunten, i la clau del comptador només la tenen ells.

Però com alimentar una família i donar-li escalf sense corrent elèctric a l’hivern? “Tenim cuina, caldera de butà i un generador que manté encesos un parell de bombetes, un televisor i potser la gelera”, contesta. No obstant això, a les deu del vespre l’han d’apagar “perquè fa molt de renou i molta olor de benzina”, i ja tenen “molts problemes amb els veïns”. Per tant, a la nit no poden posar el calefactor i passen molt de fred, diuen.

“Per posar una simple rentadora, ho hem d’aturar tot”, expliquen. En total, tenen una “gelera, un microones, una rentadora, una sandvitxera i una tele”, encara que la gelera no pot funcionar de nit. Per tal de resoldre la situació, Rosa i Sebastián conten que “estan intentant negociar amb Servihabitat”, una immobiliària que disposa d’un fons social d’habitatges. Una casa d’aquestes característiques “ens costaria un 30%-40% dels ingressos totals”, assenyalen, però “hi hem telefonat cada dia” i “sempre comuniquen”, assegura Sebastián. “I sense contracte de lloguer, no veim cap possibilitat que ens donin llum”, afegeix.

També han parlat amb l’Oficina Antidesnonaments de l’Ajuntament de Palma, però “ens diuen que l’únic que podem fer és parlar amb el banc” i que sigui aquesta entitat la que acrediti que els permet viure allà. “L’únic que volem és viure com una persona normal”.

Així mateix, s’han dirigit als Serveis Socials de l’Ajuntament. El mes passat els varen donar 150€, però aquest mes no els han donat res: “Com que som ‘ocupes’, diuen que no ens poden ajudar”.

Per saber-ne més: Dossier sobre pobresa energètica

“Ens diuen que ens cerquem la vida”

ANTONIO I SARA

Com cada dimecres, Antonio assisteix a l’assemblea que du a terme la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que aplega desenes de persones amb dificultats més o menys severes per fer front a hipoteques. Així mateix, reuneix persones afectades per les clàusules sòl i també les que, per manca de recursos, no disposen de subministrament d’aigua potable, d’electricitat o de gas.

Antonio viu amb la seva dona i la seva filla petita al barri de Son Gotleu, en un petit pis. Ve acompanyat de Sara, la seva cunyada, que viu en un altre pis amb onze persones més: els seus tres fills, el seu pare, la seva mare, la seva cunyada i els seus nebots.

El pare de Sara cobra una pensió de 600 euros mensuals i la seva sogra rep una retribució de 300 euros al mes en concepte de la renda mínima. Amb això i “amb el que ens anam cercant dia a dia” han de viure ells tres i també tota la família que han de mantenir.

Antonio explica que una persona que necessitava partir d’Espanya els “va traspassar la casa” on viuen: un habitatge que no té ni llum ni aigua. Aquesta és exactament la mateixa situació de Sara. Tampoc disposen de microones, ni de gelera, ni de televisor. “Per a què tenir-ne si no tenim corrent?”, diu. L’únic aparell que poden utilitzar és el mòbil, la bateria del qual han de carregar a casa d’uns altres familiars que, per sort, sí que tenen corrent.

En fer-se fosc, Antonio i Sara fan servir un llum de gas per veure-hi. Per rentar-se i mantenir unes mínimes condicions higièniques, utilitzen una ribella i garrafes que traginen amb el cotxe i que reomplen a les fonts. Tenen butà, això sí, que els permet cuinar i encendre l’única estufa de la qual disposen.

Antonio explica que va intentar “demanar alguna ajuda als Serveis Socials”, però no els n’han concedida cap perquè “ens demanaven que estiguéssim empadronats com a mínim sis mesos, i encara no feia prou temps que ho estava”. Ara, que ja han passat uns mesos d’ençà del primer intent, “tornarà a provar sort”, diu, perquè els concedeixin l’ajuda. L’Ajuntament tampoc els ha ofert cap tipus d’orientació, manifesta, i els diuen que “se cerquin la vida”.

Antonio i Sara assisteixen a les reunions de la PAH amb l’esperança que algú els pugui indicar què poden fer per, algun dia, gaudir d’aigua potable i llum.

“No puc pagar ni 20 euros”

VIRGINIA

Virginia viu amb l’angoixa de no saber si tindrà doblers per poder menjar demà. Té dos fills preadolescents i l’únic sustent que tenen són els 426 euros que cobra el seu marit, amb els quals ha de fer front a un lloguer social de 250 euros, despeses, factures i, fonamentalment, alimentació.

El dia que parlam, Virginia està especialment nerviosa perquè ha de contactar amb la treballadora social per saber si li tallaran el llum. Té el dubte de si el seu expedient serà considerat d’extrema vulnerabilitat i podrà mantenir el subministrament elèctric. “Jo no puc pagar els 20 euros al mes de la factura. Si em donen 30 euros, els faig servir per comprar menjar, perquè és el principal. Jo no sé si demà els meus fills menjaran...”.

Des de setembre, la seva situació ha tornat dramàtica i actualment aprofita qualsevol ocasió per intentar guanyar doblers, ajudant a fer net en cases d’amigues. Virginia es va passar l’estiu fent nets pisos vacacionals, i quan va acabar de fer feina, es va trobar que no tenia dret a cap prestació, ni tan sols a la renda social garantida, perquè el nucli familiar, en aquells moments, tenia uns ingressos mínims. Amb la recent ampliació dels perfils dels potencials beneficiaris, diu que ho tornarà a intentar.

Virginia explica que la parella està cercant feina activa, que han anat a la Creu Roja també amb l’esperança de poder trobar una ocupació, però fins ara sense èxit. Ella té 51 anys i ell, 45. “Li diuen que no té el perfil, un cambrer professional de tota la vida...”, conta Virginia.

També és conscient que el seu cas no és atípic. “Hi ha molta gent que ho passa molt malament i una altra que se n’aprofita, que treballa en negre i demana ajuda”, lamenta aquesta dona.

De moment, la família ha anat trampejant amb els 426 euros, els Serveis Socials i amb l’ajuda de la Creu Roja: “M’han ajudat, tant emocionalment com econòmicament”, diu de l’entitat humanitària.

Virginia té dos fills més grans i família, però no vol dependre de la seva ajuda econòmica. “Moltes vegades et deprimeixes i tens pensaments dolents i t’enfades amb les treballadores socials, i elles no en tenen la culpa”, afegeix.

“Els fa pena la nostra situació”

JOSEFA

Josefa també assisteix a les assemblees que organitza la PAH per rebre l’orientació que troba a faltar als Serveis Socials, diu. No obstant això, assegura que no pot queixar-se, perquè fa uns dies li han concedit una ajuda econòmica i “hi ha gent que està pitjor”.

Cobra una renda mínima de 774 euros al mes. De tota manera, amb aquesta quantitat explica que ha de mantenir el seu marit i els seus quatre fills.

El seu home té problemes psiquiàtrics i una hèrnia discal. Dos dels seus fills pateixen una discapacitat. Un d’ells “té sordesa profunda” i l’únic que pot ajudar-la una mica a fer front a la situació és el seu fill gran, de desset anys.

Tot i que el marit té molt mal d’esquena, la família viu en un quart pis sense ascensor. Llum, sí que en tenen, però no aigua. “Ho pas realment malament i el meu marit també”, perquè sense aigua calenta sovint es fa difícil alleujar-li el dolor que sofreix.

Per fer-se nets, traginen garrafes reomplertes per poder emplenar un ribell. “Jo no puc viure sense neteja i és així com dutx els meus fills”. També fa servir “dues palanganes plenes d’aigua i sabó per escurar els plats”. Per emprar la rentadora, explica que ha d’afegir “l’aigua de quatre garrafes per començar la bugada i, quan la màquina queda sense aigua, hi afegesc la de quatre garrafes més per rabejar-ho”. “Per sort”, diu, té una “eixugadora” que li permet “eixugar bé la roba”.

D’electricitat, sí que en tenen, encara que no la paguen. El corrent que utilitzen és del veí, que no els posa cap impediment per fer-lo servir “perquè els fa llàstima la nostra situació”. La presidenta del bloc de pisos tampoc els posa cap problema “perquè és bona dona”. Si no fos per la bona voluntat del veïnat, segurament tampoc tindrien corrent elèctric.

Diverses vegades han intentat demanar ajuda als Serveis Socials, però no han rebut cap mena de suport pel que fa al subministrament de l’aigua i del llum.

També hi han sol·licitat un habitatge de lloguer social, però “aquests tràmits sempre s’allarguen molt”, lamenta, i de moment no els n’han dit res. “És molt dur, però continuarem lluitant”.