Per què Porreres?

Porreresdurant la Guerra Civil, després dels cementeris de Palma i Manacor, i del front de batalla de sa Coma (Sant Llorenç des Cardassar), l’oratori de la Santa Creu, aferrat al cementeri de Porreres, fou un dels punts en què hi va haver més afusellaments de persones acusades de pertànyer al bàndol republicà. Allà van executar un mínim de 130 persones, originàries de 28 municipis diferents de l’illa, la majoria de les quals procedien de les presons de Ciutat. Però el nombre podria ser més elevat, segons alguns historiadors, perquè hi arribà gent segrestada que no havia estat empresonada i, per tant, no hi ha registre de la seva detenció.

Per què es va escollir Porreres i no un altre indret com a escenari de la macabra operació de terror i d’aniquilació de gent que no combregava amb el regim insurgent? Per donar-hi una resposta, cal analitzar el context sociopolític del poble.

Factors determinants

Segons l’historiador porrerenc, el doctor Tomeu Garí Salleras, hi ha tres condicionants que hi jugaren a favor. “Porreres era un poble molt compromès amb la causa del Moviment. De fet no en trobam d’altre on fossin morts tots els membres del consistori, juntament amb alguns empleats municipals. Està corroborat que això és un fet únic. En segon lloc, hi havia una Falange local potentíssima, lligada a una personalitat de Palma, Lluís Sitjar, casat en segones núpcies amb una porrerenca, antic dirigent del Partit Republicà Regionalista. També hi té a veure la seva condició de terratinent, amb les possessions de Alcoraya (Montuïri) i els Monjos (Porreres). El tercer condicionant és la bona relació i el llaç d’unió amb Palma, lligada al mateix Sitjar i a tot un grup de dirigents colpistes de Ciutat”.

Durant els primers mesos de guerra, els escamots de la Falange dugueren a terme una repressió brutal amb la finalitat de crear pànic entre la gent aliena al Moviment. El desembarcament republicà del capità Bayo a la platja de sa Coma, que desencadenà 20 dies d’enfrontament bèl·lic (del 16 d’agost al 4 de setembre), va engreixar les ànsies de venjança contra les forces d’esquerra. “Mentrestant, aleshores, començà a disminuir el nombre d’assassinats a Palma i Manacor, a Porreres va anar a l’alça, amb el punt àlgid el gener del 1937. Porreres va ser la cortina rere la qual es van voler amagar els assassinats multitudinaris amb què es pretenia alleugerar les presons de Palma”, explica Tomeu Garí. Llavors hi hagué un canvi d’estratègia i de dinàmica repressiva. “Si la primera fase fou segrestar i assassinar deixant cossos a les cunetes i espais públics per donar testimoni de poder, la segona es va centrar amb les tretes de les presons per dir que les posaven en llibertat quan en realitat les duien a Porreres per fer-los desaparèixer. Els dies de funerals no arribaven camions amb presoners. Era una manera de no alarmar la població, tot i que els trets es sentien de ben lluny. Hi ha testimonis de gent que es va enfangar dins llot ensagnat vora el cementeri.

El trimestre de gener, febrer i marc de 1937 fou gravat a foc i sang a Porreres, el lloc preferent per a la Falange per enterrar-hi les víctimes del seu acarnissament i amagar-hi una part de la repressió, que ja s’havia estès a Palma i Manacor. De fet, una quinzena de porrerencs assenyalats per la junta falangista de Porreres foren traslladats i executats a Manacor, no a la seva vila.

Sitjar, un personatge funest

Segons alguns historiadors, els fets apunten Lluís Sitjar, president del RCD Mallorca, com a persona clau perquè l’Oratori de la Santa Creu fos el destí final per a molts presoners i segrestats. “Testimonialment i amb documentació fotogràfica, a Lluís Sitjar se’l veu amb un grup de dirigents colpistes, que van prendre la decisió de dur una operació àmplia d’extermini a Porreres. Segons Garí, a escala de l’illa, l’aparell organitzador de les matances estava format per Lluís Zaforteza Villalonga, antic diputat de la CEDA, el metge militar Emilio Manera, el cap de policia Francisco Barrado, i el governador civil, Bartomeu Torres Bestard, amic personal de Franco. A nivell local les juntes decidien quins “elements” havien d’anar a cercar. “Batles, capellans i caps de la Guàrdia Civil redactaven el llistat dels condemnats a mort”, explica l’historiador porrerenc.

L’escamot sanguinari de Porreres tingué ajuda d’altres pobles com Petra, Vilafranca, Felanitx, Llucmajor i Palma. “Tot estava planificat”, i Porreres havia de convertir-se el punt de desaparició de desenes de persones acusades de ser d’esquerres o d’obstruir el Moviment.

En el temps, Porreres va intentar oblidar la tragèdia. L’aparició de desenes de cossos i la seva recent identificació podrà ajudar a tancar algunes ferides de la Guerra. “Serà així, però sens dubte també gràcies a la pedagogia de carrer, a les conferències i debats, a l’edició de llibres i la feina d’entitats culturals i partits polítics convidant a la reflexió”, assegura Tomeu Garí. Avui, a la vila, la gent encara es rebeca a l’hora de parlar dels efectes de la teràpia social que ha desencadenat l’obertura de la fossa de Porreres. “Emperò hi ha un compromís social que batega en el carrer”, certifica l’historiador porrerenc. Potser la constatació que el rescat de la memòria és imparable.