Silenciades pel masclisme i oblidades per la història: dones

PalmaDir que la història de les dones és la història de la meitat de la humanitat pot semblar una obvietat, però la la de les dones és també una història de silencis, oblits i injustícies sistemàtiques. Des de la matemàtica, filòsofa i astrònoma Hipàtia d’Alexandria fins a l’enginyera Hedy Lamarr passant per artistes com l’escultora Camille Claudel i les poetes i escriptores de la Generació del 27 (conegudes com les ‘Sinsombrero’), les aportacions de les dones a qualsevol disciplina o àrea de coneixement han estat històricament eclipsades per les dels companys homes.

No apareixen en els llibres d’història, tenen proporcionalment menys noms de carrers i són, en definitiva, menys recordades. De fet, es tracta d’un fenomen tan generalitzat que en el cas de la ciència té un nom: l’efecte Matilda, un terme que fa honor a Matilda J. Gage i que s’utilitza per identificar les situacions en què una científica no té reconeixement pel seu treball malgrat que se’l mereixeria si se n’observàs la feina de manera objectiva.

No obstant això, a poc a poc aquestes dones van tornant d’allà on havien estat arraconades i s’incorporen a la imatgeria col·lectiva. “El moviment i la teoria feministes sempre han tingut claríssim que s’havia de construir una genealogia de les dones”, explica Francesca Mas, membre del Lobby de Dones i presidenta del Consell Social de la UIB. “És una qüestió de justícia, però també serveix perquè les dones d’ara ens puguem recolzar en aquelles que ens precedeixen”.

Mas explica que la tasca de recuperació de dones es va impulsar, a l’estat espanyol, sobretot des de la democràcia, amb la creació de l’Instituto de la Mujer, l’any 1983: “És un espai on entren dones de la primera línia del feminisme, i això genera una influència que obliga la institució a moure’s”. És també l’època en què comencen a néixer els estudis de gènere a les universitats, pocs anys després, per exemple, de la despenalització de l’adulteri a Espanya.

Tot i així, la construcció i recuperació de la història de les dones ha hagut de fer-se des de totes les etapes i des de totes les àrees de coneixement. Va ser així com es va reivindicar la figura de Clara Campoamor, la diputada que va aconseguir el sufragi femení durant la Segona Repúlica, les obres surrealistes de Maruja Mallo, el sindicalisme d’Aurora Picornell i la tasca de María Luz Morales, primera periodista a dirigir un diari, La Vanguardia.

S’han produït avanços, però queda molt de camí per recórrer i, en el cas de les Balears, part d’aquesta feina és a la Part Forana. Bel Peñarrubia va ser, precisament, una de les encarregades de fer-ho (prova d’això és el llibre Dones. Reconstruïm la història, que va escriure juntament amb Francesca Mas, Montserrat Marquès i Fanny Tur).

A l’hora d’estudiar la història de la Part Forana, Peñarrubio assegura que “un xip cultural, no intencionat, que va passant de generació en generació”, ha provocat, per exemple, la invisibilització de les dones pageses, que han tingut sempre “un paper fonamental”. Les arrosseres de sa Pobla, les sabateres d’Inca, les treballadores a les fàbriques de perles de Felanitx i les segadores han desaparegut de la història, i ha estat gràcies a les fotografies, els quadres d’època i les litografies que s’ha visibilitzat la seva presència.

“Als llibres no s’hi fa especial esment i, de fet, quan apareix una fotografia plena de dones, es xerra dels ‘treballadors’, en masculí”, explica Peñarrubia. Una manera de retrobar-les ha estat a partir de la imatgeria col·lectiva, ja que es conserven nombroses gloses que parlen de les segadores. “Sembla que, per a la història, la feina de la dona es veu com a subsidiària, com si servís d’ajuda a l’home quan ell no pot amb tot”, denuncia. Per això, “si no vas amb una mirada de gènere, aquestes coses no les veus: has d’anar a cercar-les, perquè hi ha treballs i estudis que continuen invisibilitzant les dones”.

Aquest silenci no es dona només en l’àmbit laboral; Peñarrubia explica que es produeix també en la vida social, ja que “no es diu, per exemple, si les dones sortien al carrer en mobilitzacions. El sindicalisme femení va ser més tardà, però perquè a les primeres associacions de socors mutu no les deixaven associar-se”. A més, si bé eren propietàries de les terres gràcies al dret civil balear, “les madones no decidien res pel que fa als contractes d’arrendament”.

Peñarrubia explica que és molt difícil reconstruir biografies de dones concretes i que recuperar el femení plural de col·lectius com les sabateres és més senzill que fer-ho en singular. En qualsevol cas, és una feina que no acaba, perquè actualment la invisibilització sistemàtica continua produint-se. “Ara els mecanismes del patriarcat són més subtils”, assegura Francesca Mas, “però els homes encara s’apropien de la feina intel·lectual i de les idees de les dones i costa posar en valor les aportacions femenines”.

Això s’explica, en part, perquè “hem passat d’un patriarcat de coacció a un patriarcat de convicció: abans se t’impedia fer coses i ara es genera un procés d’alienació que et fa creure que allò que fas com a dona no és tan important. En canvi, als homes, la situació de privilegi els ve donada i la seva feina cobra importància”, assegura.

El masclisme discursiu és una altra de les eines d’invisibilització i es produeix quan, durant una conversa (o una reunió de feina, per exemple), un home repeteix una idea anteriorment exposada per una dona i, en donar-li un to més emotiu, se la fa seva, tot i haver estat plantejada cinc minuts abans per un altre membre del grup.

Aquesta tasca de recuperació i de reconstrucció històrica és, segons Mas, fonamental, i no només “per la convicció feminista”, sinó també per la importància que té per a les dones com a grup reconèixer-se mútuament la feina feta i establir referents que permeten mirar enrere i continuar avançant.

Queda feina per fer perquè, com diu Peñarrubio, “tothom vegi que som la meitat de la història”, però Francesca Mas ho té clar: “Fa poc més de 100 anys que les dones podem anar a la universitat i en aquest temps ja som majoria entre els alumnes i obtenim millors notes. Que ens donin un poc més de temps...”.