“Thoreau considera que on hi ha govern hi ha injustícia”

FilòsofRamon Alcoberro (Pals, 1957) és professor d’ètica a la Universitat de Girona, doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona i diplomat en teologia per l’Institut de Teologia de Barcelona. Ha dedicat gran part de la seva vida a l’ensenyament de la Filosofia a alumnes de batxillerat. A més de la seva tasca docent, destaca per la dedicació a la divulgació de la filosofia a través del seu bloc ‘Filosofia i pensament’, un espai de consulta habitual per al món acadèmic. És membre de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. Ha escrit més d’una vintena de llibres de filosofia sobre els clàssics de la Il·lustració, la història del pensament a Catalunya, l’ètica aplicada i la crisi de la modernitat, entre els quals destacam 'El desordre cívic' (El Llamp, 1983), 'Moments crítics' (El Llamp, 1987), 'Contra Josep Pla' (Barcanova, 1993), 'Expulsats del paradís. De Kronen a Jasp' (Thassàlia, 1995), 'Ètiques per a un món complex' (Pagès, 2004) i 'L’home que mira' (Cossetània, 2007). La conversa amb Alcoberro gira entorn del fenomen de la desobediència civil i, més concretament, de la concepció que en tenia el filòsof nord-americà David Henry Thoreau i de la vigència de la seva proposta en el context de la Catalunya actual.

Què representa Thoreau per a la literatura nord-americana, el moviment pacifista i l’ecologisme mundial?

Thoreau és un dels creadors de la literatura nord-americana moderna. El Walden o la vida als boscos és el llibre que va ensenyar a escriure a moltes generacions de nord-americans. I pràcticament fins a l’època de la Guerra del Vietnam era un llibre de lectura obligatòria a les escoles. Thoreau és un liberal llibertari, una persona amb idees absolutament progressistes, antiesclavista, un protestant radical que una mica més i es fa budista. Thoreau també és l’inspirador de Gandhi i de la lluita pacifista arreu del món. Thoreau recull els grans reptes de la modernitat de manera molt creativa i integradora.

El passat 12 de juliol s’acompliren els 200 anys del naixement de Thoreau, coincidint amb un moment de gran dinamisme editorial, amb edicions i reedicions de les seves obres. Creieu que aquest interès per Thoreau té relació amb la seva condició de clàssic que sempre té alguna cosa significativa a dir?

La fita dels 200 anys del naixement de Thoreau ha estat un gran esdeveniment mundial. Als Estats Units ha estat una data molt recordada. S’han publicat grans biografies de Thoreau. Thoreau és una font de pensament, originalitat i de creativitat per a molta gent. A vegades, pot semblar una mica retòric, complicat i mal de llegir, perquè escriu com un home del segle XIX, d’acord amb la seva condició de predicador radical, com un evangelista nord-americà. Hi ha un acudit que diu que un clàssic és un autor que s’explica a classe. Thoreau és un clàssic perquè és una persona que des del passat il·lumina el futur. En qualsevol cas, Thoreau és un personatge important per l’ecologisme i el pacifisme, d’un radicalisme moral destacat, però també amb una gran humanitat.

Hi ha autors que sostenen que a Thoreau només se l’entén anant més enllà dels seus llibres i passejant pels boscos i paisatges que va visitar, entrant en contacte directe amb la natura.

És molt possible que avui dia caminar s’hagi convertit en una experiència subversiva. Estam tan acostumats a fer funcionar l’automòbil, el motor i la tècnica que caminar gairebé és un acte llibertari. Perdre’s a la natura és una experiència que molt poca gent ha fet i que és imprescindible per descobrir coses de tu mateix. Caminar i reflexionar van molt junts, tenen a veure amb la idea de perdre’s i de trobar-se, de trobar una clariana enmig d’un bosc. Recuperar petits plaers com caminar, perdre’s o pensar té un punt subversiu d’enfrontament amb el capitalisme i ens fa comprendre coses sobre nosaltres mateixos que no sabíem.

Thoreau és considerat un dels pares fundadors de la teoria de la desobediència civil, juntament amb Tolstoi, però, segons heu observat en els vostres escrits, la desobediència civil té antecedents molt anteriors als del segle XIX.

Sí, la desobediència civil té antecedents en l’hinduisme i el budisme i també a l’època medieval, a les revoltes agràries antifeudals europees. En aquell temps, els pagesos simplement deixaven de produir i protestaven a través de formes pacífiques. És evident que la desobediència civil és una forma mobilitzadora que apel·la a la consciència, que pretén fer reflexionar la persona que oprimeix, i demana molt més valenta que agafar les armes.

Què significa desobeir per a Thoreau?

La desobediència civil és un instrument de protesta, conscienciació i mobilització política, que es posa en pràctica quan el poder impedeix el debat públic i democràtic. Per Thoreau, la desobediència civil té un caràcter polític i moral. Thoreau és un personatge radical amb la consciència cristiana que la vida és sagrada i que el que mou la gent és l’estimació i l’amor. I per tant, la protesta es fa en nom de la defensa de la vida i la felicitat.

Quins actes concrets de desobediència va realitzar Thoreau al llarg de la seva vida?

Thoreau desobeeix diverses vegades. Desobeeix perquè es nega a pagar els impostos que financen l’exèrcit. Desobeeix perquè es nega a acceptar l’esclavatge i desobeeix perquè participa en un sistema de transport clandestí que ajuda a alliberar esclaus, traslladant-los en ferrocarril des del Sud de nord-Amèrica fins a Canadà. Thoreau és una persona que intenta ser molt coherent amb si mateix, fins a extrems increïbles. Mai va obtenir el títol universitari, perquè es va negar a pagar-lo. També és conegut que va defensar el capità John Brown, un militar cristià que alliberava esclaus amb l’ajut de grups armats i violents.

Thoreau fonamenta la seva desobediència en l’individualisme radical i en la seva desconfiança en qualsevol ideal col·lectiu o institució estatal? La desobediència civil així com l’entenia Thoreau suposa posar la consciència individual per damunt de la llei i l’estat?

Thoreau ens permet parlar de la diferència existent entre el que és legal i el que és lícit, un tema clàssic de filosofia del dret. El que és legal és el que està escrit en un paper, el que és lícit és el que la meva consciència m’indica que és just. Naturalment, els jutges el que apliquen és la llei, però a vegades hi ha lleis tan radicalment injustes que estan negades d’origen, perquè són inaplicables o provoquen més problemes dels que solucionen. Thoreau té claríssim que l’important és la voluntat de l’home per transformar el món, per viure-hi com un ésser feliç i integrat. Thoreau considera que on hi ha govern hi ha injustícia. És un individualista radical, un liberal llibertari que duu la llibertat fins a l’extrem, sempre amb la consciència que la llibertat no és egoista, sinó una conquesta de la qual cal gaudir entre tots.

Qui practica la desobediència, com Thoreau, no ha de tenir por de les conseqüències de les seves accions, ha d’estar disposat a ser detingut i anar a la presó?

En la desobediència hi ha implícita una denúncia pública que té un valor simbòlic, mobilitzador, exemplificant i pedagògic. Quan algú s’apunta realment a la resistència civil ha de saber que els seus actes serveixen a una causa i tenen un valor multiplicador i d’exemple per a molta d’altra gent, que potser no gosaran desobeir, però que poden ser emocionats i trasbalsats per aquest gest. Bàsicament, la desobediència civil és resistència al poder amb un valor simbòlic de denúncia pública, no violenta. Has de procurar no convertir-te en allò contra el que lluites. Ja hi ha prou violència en el poder. El gran problema dels revolucionaris és que acaben semblant-se massa als opressors contra els quals lluiten.

En quins casos està justificat practicar la desobediència civil i en quins no ho està gens?

La desobediència està justificada quan no hi ha una situació democràtica, quan les possibilitats serioses de ser escoltat per les institucions minven o desapareixen, en situacions en què el gest és mobilitzador i la denúncia pública té un valor simbòlic, en moments en què les condicions estan madures i hi ha molta gent enfadada i no es troba cap altra manera d’expressar la frustració vital. En una situació de democràcia més o menys perfecta, la desobediència civil no seria necessària. La desobediència civil és un gest de denúncia quan alguna cosa no funciona i, per tant, és un símptoma. I la classe dirigent faria bé de no reprimir-la i de pensar per què hi ha gent que ha decidit practicar-la. Moltes vegades la desobediència civil no és revolucionària, sinó reformista. Pensau, si no, en els objectors dels anys 70 i 80 a Espanya, en com aconseguiren fer desaparèixer el servei militar obligatori.

Es pot parlar d’una certa evolució en les pràctiques de desobediència civil des de Thoreau fins a Gandhi, Luther King i el pacifisme contemporani?

La desobediència civil avui dia està modificada per l’aparició d’internet, un mitjà que permet fer campanyes de boicot globals. Primer hem de ser homes i després hem de ser súbdits i ciutadans. La desobediència civil permet recuperar el poder de l’home quan el poder el vol deshumanitzar. Es tracta de despertar la gent adormida. Thoreau planteja la desobediència com un fet individual, d’una petita minoria. Gandhi, que és un lector de Thoreau, va més enllà i converteix la desobediència civil en un acte de masses. En el present hi ha moltíssimes lluites no violentes arreu del món, que mobilitzen i volen ser exemplificants.

A Catalunya, la ciutadania i el Govern català practiquen la desobediència civil?

És bastant evident que el que està succeint a Catalunya és una desobediència civil de masses. A Catalunya ja no podem viure com hem viscut fins ara. Som moltíssima gent els qui pensam que ens han faltat al respecte. Hi ha moments en què si continues sense protestar, et poses el dogal al coll, en què per pura dignitat, cal desobeir.

El govern espanyol ha perdut la seva autoritat amb l’ús de la violència el dia del referèndum de l’1 d’octubre?

En llatí hi ha dues paraules per referir-se al poder, la potestas i l’autoritats. La potestas és el poder polític imposat a la força, mentre que l’autoritas és el poder exercit de manera intel·ligent. El problema del govern espanyol a Catalunya és que ha perdut l’autoritas. Evidentment, la corrupció política del govern de Madrid ha contribuït a aquesta pèrdua d’autoritat, però també la seva incapacitat per negociar. Tenc la sensació que la gent boicotejarà l’article 155 a la pràctica. 10.000 policies són insuficients per imposar la voluntat del govern de Madrid a 2 milions de catalans. La lluita serà llarga i la desobediència tindrà rostres molt diversos. La gent serà valenta en els petits gestos. Al final, la desobediència civil orientada a finalitats concretes, coordinada políticament, on el poder no espera el repte, tindrà un valor d’exemple i serà molt difícil d’aturar, sobretot perquè s’ha perdut la creença que el govern central tingui bona voluntat. La desobediència civil haurà de ser sostinguda en el temps de manera indefinida i no s’aturarà fins a aconseguir l’objectiu polític.

Thoreau va escriure que “sota un govern injust, el veritable lloc per a un home just és la presó”. Com valorau la presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els Jordis?

Ara [31 d’octubre] tenim a la presó els Jordis. Potser d’aquí a un temps hi tindrem més gent. La pregunta és quin mal ha fet aquesta gent a part d’opinar? Els Jordis aturaren actes violents i salvaren la vida a guàrdies civils, posant-se al davant d’una massa molt emprenyada. Els Jordis són mereixedors d’una medalla, no de la presó.

Thoreau o el poder de la desobediència civil

L’escriptor, filòsof i naturalista nord-americà David Henry Thoreau (1817-1862) és considerat, juntament amb el novel·lista rus Lleó Tolstoi (1828-1910), el pare del pensament pacifista modern. Thoreau també va contribuir a despertar la consciència ecologista. El seu pensament polític està exposat principalment a l’assaig 'La desobediència civil' (Proteus, 2012) i en els reculls de textos polítics 'El manantial' (Página indómita, 2016) i 'Desobediencia' (Errata Naturae, 2015) i gira entorn del concepte de ‘desobediència civil. Thoreau defineix la desobediència civil com l’incompliment voluntari d’una norma o llei per raons de consciència o de justícia. La desobediència té un caràcter no violent, implica l’acceptació de la responsabilitat individual i les conseqüències de les pròpies accions, encara que suposin condemnes de presó o la pròpia mort. I només té sentit en la mesura que és fa pública i se socialitza. Thoreau practica la desobediència civil com una forma de resistència econòmica, negant-se a pagar impostos a l’estat per evitar finançar l’esclavisme i altres situacions polítiques injustes com la guerra. La seva concepció de la desobediència està fonamentada en la moral cristiana i en els principis llibertaris que neguen l’autoritat estatal. Thoreau critica els reformistes de l’època per la incapacitat de viure segons els seus principis. Amb Mahatma Gandhi la desobediència es transforma en una estratègia de lluita de masses al servei de l’emancipació de minories i pobles oprimits. L’evolució de la desobediència civil en el segle XX va unida a les lluites polítiques anticolonials, al moviment pels drets civils, l’objecció de consciència, el pacifisme i l’ecologisme. Per seguir l’evolució teòrica i pràctica del concepte recomanam l’antologia de textos 'Desobediencia civil' (Tecnos, 2012) a cura d’Antonio Lastra, a més de l’estudi 'La desobediencia civil a partir de Thoreau' (Tercera Prensa, 2002) d’Antonio Casado da Rocha.