Tots els colors del verd

Són les 14.30 h d’un calorós dissabte de juliol a Petra. Pels carrers pul·lulen grups de joves. Alguns seuen a les voreres, cercant ombra. D’altres dinen a terrasses de bars, molts dels quals han tret les barres defora. Els carrers són plens de paperí i les façanes d’algunes cases estan protegides amb plàstics enormes. Carrers tallats i turistes despistats. Fil musical de radiofórmula amb temes llatins, de la movida madrilenya i d’altres ritmes electrònics. “Que necessaris uns Zoo mallorquins”, pens. Paisatge entintat de camisetes verdes oficials –customitzades per combatre la xafogor i mostrar panxa– i alguna de la plataforma Crida, que mai no fa nosa. Se’n prepara una de bona. Són les Clovelles, festa que enguany celebra el seu desè aniversari. Devers una hora més tard, la deambulació sembla prendre una direcció. Cap a l’estació vella. Al voltant d’aquesta, hi han dinat unes cinc-centes persones que ara ja esperen el toc d’inici de l’horabaixa –el matí hi ha hagut una desfilada amb carruatge pels carrers del poble, però tot en un ambient molt més contingut–. Després d’alguns cops de tambor de la batucada i al so de mitja dotzena de xeremiers, balladors i santa Praxedis fan la primera de les danses que s’aniran fent durant tot el recorregut que es durà a terme. Es tracta d’un ball circular inspirat en els cossiers. Té dues modalitats, el ‘nou’ i el ‘vell’, i la diferència rau en si la santa hi participa o no, respectivament. La idea d’inserir una imatge del santoral en una festa de creació recent i impulsada per jovent no gaire devot té una explicació més localista que religiosa. “No havíem vist mai santa Praxedis i necessitàvem un element per fer festa”. A això s’afegeix que al poble no hi ha cap dona amb el nom de la patrona; es tractava de fer una Praxedis de carn i ossos, encara que tan sols fos per un dia. Per interpretar-la es requereix ser fadrina i major de trenta anys. Els balladors són sis joves de desset anys triats per sorteig. Des del principi tenien clar que hi havia d’haver paritat: són tres mascles i tres femelles. Acompanyats pels sons de la batucada i per un exèrcit de gent que es tira aigua amb poals i pistoles –amb punts de recàrrega do it yourself–, la comitiva avança fins a les escoles velles –actual ajuntament–, on s’insereix un element de la tradició local que preexistia a la festa: el dimoni. Aquest tindrà un paper molt concret –continuarà fent de dolent, això sí– a les Clovelles i la seva aparició és efímera. La història –inventada ad hoc per a la festa– diu que el dimoni havia robat les claus d’un antic calabós on, en temps de la dictadura, es tancaven els joves que no ‘feien bonda’. El local era anomenat ‘les clovelles’ perquè antigament era on es guardava aquest element que servia de combustible per abastir d’energia la casa de la vila. I és aquí cap on, després de recuperar les claus, es dirigeix el jovent petrer. Des dels balcons de l’edifici i amb un carrer estret ple de jovenalla ansiosa i ruixada per l’aigua d’uns aspersors col·locats per a l’ocasió, s’amollen clovelles d’ametla. Brutor i revolta. D’alguna manera, aquest fet vol simbolitzar l’alliberament d’aquell jovent reprimit pel franquisme. El bé i el mal, el jovent i el franquisme, la festa i el dimoni. Aquest és el component reivindicatiu o polític de la festa, tot i que sols apareix en les narratives dels organitzadors i no es percep durant el protocol.

“El jovent dona vida a les festes”

L’any 2008, un grup de joves del poble que té com a referent sa Revolta o l’Embala’t decideix que Petra ha de tenir una festa per a la gent de la seva edat. Un dinar popular i una guerra de clovelles –inspirada en les avellanes de Ciutadella– en serien els plats forts. Es crea l’associació El dimoni s’hi va retre i l’Ajuntament els fa costat en un primer moment. Després, la relació amb el poder n’ha vist de tots colors i s’ha agreujat amb l’arribada de la dreta al Consistori. Ara bé, tenen clar que la festa s’ha de celebrar, sí o sí, i que ha de ser el dissabte abans de Santa Praxedis. Que no cediran. Les Clovelles es converteixen, sense voler-ho, en una festa intergeneracional i d’aigua –“per necessitat”–. “I l’aigua és sempre vida”, cantava Raimon.

El de les Clovelles és un dels moments més esperats de les festes del poble i és quelcom per demostrar l’“orgull petrer”. Aigua, dimoni, ball cossier, tothom de verd, la patrona... Què més es necessita per tenir una festa pròpia? Uns dos mesos abans, l’associació –que aplega una seixantena de joves– es reuneix per comanar marxandatge, demanar permisos, assajar els balls i trobar els balladors i la santa. En els preparatius immediats a la festa es produeix divisió sexual del treball: els homes van a cercar els sacs de clovelles i les dones elaboren els rams i decoren els carros.