Valèria: “Els abusos sexuals i la violència a casa em varen convertir en una delinqüent”

PalmaValèria pertany a una família ‘normal’. Malgrat això, va estar exposada a la violència des de ben petita. Això i els abusos que va patir en el seu entorn més proper varen marcar el seu caràcter i la varen convertir en una nina ‘conflictiva’. Té clar que si la infància hagués estat d’una altra manera, la seva complicada adolescència hauria estat diferent.

“El meu pare ens ho va donar tot, però no estava per prestar-nos atenció; econòmicament ho vàrem tenir tot, però no ens va saber escoltar mai”, reconeix na Valèria, qui recorda també els episodis de violència que va patir a casa o dels quals va ser testimoni. Tot i així, considera que el que més va marcar el seu caràcter varen ser els abusos que va sofrir. La primera vegada, per part de l’avi d’una amiga: “Em va tancar a l’habitació amb clau, em va tirar al llit, em va aferrar fort i em va fer tocaments. No vaig explicar res a casa perquè em va dir que ningú no em creuria”. A partir d’aquí va tornar una rebel.

Abusos

A només 13 anys, Valèria va tornar a patir abusos per part d’un amic de la família. “El més greu és que em va donar 5.000 pessetes. ‘Això és perquè et compris coses guapes, sempre que estiguis amb ‘l’oncle’ et donaré doblers. Si et fa falta res...’ Em vaig sentir una prostituta”.

Després d’un episodi de violència a casa, Valèria, a només 13 anys, se’n va escapar i va acabar a una casa ocupa de Binissalem. Va ser la primera de moltes fugides, en les quals predominaven l’alcohol i les drogues. “Aquí va començar el meu declivi”, reconeix amb un somriure amarg, sobretot quan recorda que robava joies a la seva mare. Parla ràpidament, amb molta energia, sense voler amagar res. De vegades tremola, potser pel fred o potser per l’emoció. Reconeix que es va intentar suïcidar.

En una de les seves fugides, va anar a Palma. “Per sentir-me protegida anava amb els ionquis de la plaça dels Patins. Eren els únics que no abusaven de mi. Em varen regalar la meva primera navalla”. Precisament a la plaça dels Patins va patir el seu darrer cas de violència sexual, quan va anar a casa d’un home que li havia ofert menjar i que, finalment, la va violar. “Tenia sensació de brutor i de culpabilitat, de sentir que havia nascut per ser abusada. L’home em va donar doblers, havia deixat la cartera i la duia plena. Vaig pensar: si he de ser alguna cosa, que sigui una delinqüent i no una puta”. Li va clavar una forqueta a la mà i va sortir corrent.

Valèria va acabar a un centre de menors, del qual va escapar contínuament i on sent que no va ser escoltada com a víctima. “No trobava ajuda ni en la meva família, ni en la policia, ni en Serveis Socials. Tothom volia tractar-me la drogodependència, els problemes mentals que tenia, però ningú no s’adonava que els meus problemes venien dels abusos”, precisa.

Mentre vivia al centre de menors, entre escapada i escapada, Valèria feia robatoris aprofitant que hi era en règim semiobert i que sortia de 15 a 20 hores. Al centre es va endurir: “Vaig aprendre a ser forta, vaig aprendre que, si no volia que em tocassin, havia de reaccionar amb violència, havia de delinquir”.

Tornada amb els pares

A la fi, va tornar a casa dels seus pares, que preferien tenir-la devora a les seves constants escapades del centre de menors. Va quedar embarassada i va tenir un fill, però la seva vida nocturna va continuar. Un dia, finalment, va explicar a la seva família el que li havia passat de petita i va dir a son pare: “No em feien falta doblers, em feia falta que t’adonassis que abusaven de mi”. Com molts altres infants, no ho va explicar en el seu moment “perquè tenia por de ser considerada la dolenta”.

Han passat els anys. Valèria va aconseguir sortir de la droga i ara és vigilant de seguretat, una feina que l’omple de satisfacció i que li permet ajudar els altres. Fins i tot va ser vigilant al centre socioeducatiu Es Pinaret, on viuen menors infractors en règim tancat. Té clar que els abusos i la violència la varen fer vulnerable a la delinqüència i considera que hi hauria d’haver una altra manera d’atendre els menors infractors, que doni resposta als problemes que puguin estar vivint en el seu entorn més proper.