Victorina Ferrer, l’escriptora caiguda en l’oblit

PalmaA Victorina Ferrer, poca gent la recorda, tot i ser la primera escriptora coneguda de la història d’Eivissa. Potser és perquè la seva obra no va quedar recollida en cap volum concret, sinó escampada entre les diverses publicacions en què col·laborà. Potser és perquè ningú no va voler reconèixer la feina que va fer. Encara que va viure gran part de la seva vida lluny de la seva terra natal, va dedicar a l’illa un gruix important de la seva obra. Sense anar més lluny, és l’autora d’una de les llegendes més enigmàtiques i vigents, la de la Creu d’en Ribes, en què conta la història de com el diable va escapar per l’ermita del poble de Santa Eulària després que un llenyataire l’espantàs amb un rosari que duia penjat al pit.

Nascuda el 14 de març de 1847 al barri de la Marina de Dalt Vila en el si d’una família burgesa, Ferrer va créixer en un ambient culte, ja que el seu pare -l’advocat i periodista Josep Ferrer i Cirer-, a banda d’engegar una impremta, va ser l’encarregat de començar la primera publicació periòdica d’Eivissa, El Ebustiano. La seva obra no es pot entendre sense les seves vivències, sobretot les dels primers anys de vida. La seva mare, Antònia Saldaña Biguer, es va casar amb el soci del seu pare tot just morir ell -als porxos de l’època, es comentava que l’havien enverinat- i varen començar a viatjar arreu d’Europa amb els diners de l’herència. Victorina no entrava en aquests plans i va ser per això que la varen internar en col·legis de Venècia i Suïssa. La mort prematura del seu germà també va ser una de les raons per les quals va decidir no tornar a Eivissa.

Una escriptora precoç

Deia Baltasar Porcel que Victorina Ferrer era “una primera glòria insular: el primer literat nascut a la vella terra de les blanques cases que adquirirà notorietat enllà la mar”. L’eivissenca va publicar la seva primera obra, Un sueño, a catorze anys en una revista de Madrid, i a partir d’allà va continuar escrivint per a diverses publicacions tant de l’estat espanyol com de l’Amèrica Llatina, per la qual cosa la seva obra va ser tota en castellà. A Eivissa, els seus escrits arribaren gràcies al fet que diversos fullets i revistes, com el Diario de Palma i Almanaque Balear, també els publicaven.

A devuit anys, tot just tornada dels viatges per Europa després que s’esgotassin tots els doblers, es va casar amb un advocat valencià i va partir de l’illa per no tornar-hi. Qui l’ha estudiada diu que se’n va anar a causa de les seves experiències, però enlloc no ha quedat documentat. De fet, no se sap ben bé quin any va morir, només que ho va fer a València. La poca informació que hi ha sobre Victorina Ferrer també diu que es va dedicar a ser mestressa de casa quan va canviar de ciutat, però no per això va deixar d’escriure. A la ment hi tenia poder portar dos llibres seus a impremta: Recuerdos de mejores días i Tradiciones y leyendas de Ibiza. Mentrestant, escrivia contes, llegendes i poemes que giraven al voltant de dos temes: l’enyorança i la nostàlgia d’Eivissa i l’amor. De vegades, tots dos s’entrellaçaven.

Ferrer, però, no va escriure sobre amor com se solia fer en l’època. En els seus versos, les dones no eren objectes passius, que esperaven. Al contrari, ella entenia l’amor com l’apropament entre cos i ànima i la seva conjunció amb la natura, i als poemes eren les dones les que prenien la iniciativa, les que vivien l’amor sent subjectes. De la seva illa, en va parlar a través de les seves tradicions i els seus costums, sobre els quals va escriure contes i llegendes, que l’escriptor Manuel Fernández González va voler recollir en el volum titulat Tradiciones y leyendas de Ibiza. Aquest volum no es va arribar a editar mai i només se’n té notícia a través de les seves referències. El novel·lista volia que quedàs constància de l’obra completa de Ferrer, ja que ni ella es recordava de tots els articles que havia publicat.

L’eivissenca també va deixar per escrit a l’article ‘Dos palabras para las mujeres’ la seva posició envers l’educació que rebien les al·lotes de l’època i el paper de les dones en la societat. En aquelles línies, per exemple, destacava que “molts homes han escrit contra les dones, just és que alguna dona les vindiqui a totes, escrivint per elles”.

De Victorina Ferrer, contemporània d’altres personatges reconeguts com l’arxiduc Lluís Salvador, no se n’han pogut recopilar gaires dades. De fet, encara ni se n’han pogut recopilar els escrits. Tot i ser la primera escriptora d’Eivissa i haver plasmat els costums i la vida quotidiana a l’illa a finals del XIX, la manca d’informació s’ha traduït en manca de reconeixement. La filla de “l’encantada i solitària illa major de les Pitiüses”, que diria Porcel, encara no ocupa el lloc que li correspon, al costat d’aquells escriptors que també estimaren l’illa.