Vigilat pel seu germà a la presó de Can Mir

EsporlesUna, dues, tres passes. Esporles recorda. Quatre, cinc, sis passes. Els carrers avui estan tranquils, protegits per la Serra. Fa 80 anys, la història era completament diferent. Continuam caminant: set, vuit i nou passes. La casa del poble, construïda llavors, manté la façana original. “Si aquestes parets parlassin...”. Contarien, segurament, cruesa, però també la història des d’una altra perspectiva: aquella que no conten els guanyadors, aquella que no es coneix tant, aquella que comença a veure llum. Guillem Mir Canyelles es planta davant la casa del poble i sosté amb les mans dos marcs amb una foto en blanc i negre cada un: s’hi veu la mirada i el posat del seu padrí, Joan Canyelles Capllonch, una de les 14 víctimes del franquisme que han estat identificades a la fossa de Porreres.

Canyelles va ser el president del sindicat de picapedrers d’Esporles. Mir explica com va ser la seva vida: va haver d’estar amagat mig any en un llenyam després del cop d’estat. El 15 de desembre el van detenir, en una escena dura a casa: només hi havia la seva sogra i la seva filla, de tres anys. Un avís d’una veïna el va delatar. Els falangistes s’hi van presentar, van remoure la casa i l’envoltaren. No el trobaven. El falangista, explica Mir, va amenaçar amb una pistola la sogra i va intentar subornar la nina petita -la mare de Mir- amb un caramel si deia on era son pare. Canyelles no va aguantar, va sortir del llenyam i el van capturar. “El van emmanillar i sembla que tenia molt mal aspecte d’estar tant de temps amagat”, subratlla avui el seu net. “Anava sense afaitar, pel camí va perdre una espardenya...”, hi afegeix. I per al poble, la notícia va ser un “rebombori”, perquè era un dels pocs que quedaven per ser detinguts.

Estada a la presó

A Esporles s’han vist, als informes, 35 noms de capturats pel franquisme. De moment s’han identificat dos cossos a la fossa de Porreres, el de l’antic batle, Tomàs Seguí, i el de Joan Canyelles.

A la presó es va trobar amb dos germans. Un, malalt i que acabà morint a l’hospital militar -en Tomeu- i un altre -en Toni- que van detenir un mes però que van destinar al servei militar i a fer torns de vigilància, precisament, a Can Mir. També hi havia el seu nebot i altres companys. Des del primer dia, ja va enviar una carta a la seva dona. Demanava una manta, tabac i roba. En Toni els proporcionava, d’amagat, menjar i altres necessitats. El 15 de gener de 1937 jugava a cartes amb Mateu Matas. Entrada la fosca, relata Mir, el van fer agafar les pertinences. El seu cos quedaria a Porreres, desaparegut.

Mir seu al passeig d’Esporles. Cerca retornar la dignitat que el franquisme va robar a la seva família. Rebre la notícia de la identificació del seu padrí a la fossa va ser un gran pas. “Vàrem quedar dos dies en xoc. És una sensació estranya: d’alegria, tristor i emoció”, apunta. Diu que pensa, sobretot, en la seva mare i la seva tia, que “malauradament ja no se’n podran assabentar”. També en la seva padrina. Sobretot en elles. “No em cans de dir-ho: les dones són les grans precursores de la memòria històrica. Quan empresonaven els homes, no en sabien res. I havien d’afrontar-ho tot, sense saber les penalitats i l’angoixa que havien de patir”, explica.

En aquest sentit, creu que arriba “massa tard” la identificació, però que és un acte de justícia. Diu que mentre hi hagi un sol cos dins una cuneta, s’ha de treure. Agraeix el treball de Memòria Històrica de Mallorca i, en particular, de Manel Suàrez. “Era gent molt normal, que lluitava per les coses més elementals. Mentre n’hi hagi un de sol, les ferides no es tancaran”, sentencia.

Joan Canyelles