“Vull que les restes de mon pare estiguin amb les de ma mare”

CapdeperaEl 4 d’agost de 1936 a l’hora de dinar, a la casa avui número 9 del carrer de les Penyes de Capdepera, arribava Baltasar Moyà Bauzà, un pare de família de 37 anys que treballava a la pedrera de marès i era vocal de l’agrupació socialista. Poc després d’arribar-hi, quatre falangistes hi accediren i se l’endugueren. “No li deixaren ni rentar-se les mans ni canviar-se de roba. Li digueren que tornaria aviat”, conta la seva filla Catalina, que aleshores tenia dos anys i el seu germà major, Pep, onze. “Llavors, ma mare anà corrent cap a l’alzinar, aquí dalt, des d’on es veu la plaça d’Orient, pensant que veuria on s’enduien mon pare, però no el veié, només va veure gent fermada de mans i peus, tirada dins un camió. Després de dos mesos sabérem que després de romandre al vaixell Jaume I havia estat traslladat a la presó de Can Mir”, relata.

A mitjan gener de 1937 la visita de la mare a la presó es tallà, perquè li asseguraren que l’havien alliberat. Baltasar mai tornà a casa. En una de les tretes -15 de gener de 1937- havia estat conduït amb altres presos al cementeri de Porreres, on fou assassinat. La seva esposa no es cansà de cercar-lo, de demanar a la Creu Roja i de telefonar a Radio Pirenaica per si en sabien noves. Mai trobaren cap pista. “Ens pensàvem que l’haurien matat a Son Coletes. De fet, sempre anàvem al cementeri de Manacor fins que un historiador -Bartomeu Garí- trobà el document que el situava a Porreres”, explica Catalina, a ca seva, envoltada pel seu fill, Baltasar Bonnín Moyà (52 anys), i els seus nebots, Baltasar Moyà Sampol (62 anys) i Miquel Moyà Sampol (58 anys), fills de Pep Moyà (1925-2001). “El nostre pare -Pep- mai ens volgué parlar del tema”, assegura Baltasar Moyà Sampol, qui recorda la seva padrina com una dona forta “però trista, gairebé sempre amb el cap baix”.

Una vegada localitzat el punt on el seu pare va passar els darrers instants de vida, Catalina Moyà visqué amb angoixa l’inici de les excavacions a Porreres. “Hi anava de dos a tres pics per setmana”, comenta. A partir de la troballa dels primers cossos fins que des de Memòria de Mallorca li confirmaren que Baltasar Moyà Bauzà estava entre el primer grup de 14 cossos identificats, Catalina ha continuat fent camí en el seu calvari, ho explica emocionada. La filla, que ha estat 80 anys esperant trobar el pare, només l’ha pogut recordar a través d’una fotografia i guardant dos colls de camisa, les retranques d’uns calçons i una bufanda dins una capsa, també amb un fi vel negre de la mare.

Durant molts dies del novembre del 2016, a Catalina se la podia veure inquieta al voltant de la fossa, sovint amb la mirada trista i perduda entre les mans dels antropòlegs que curosament amb petits estris i pinzells anaven desenterrant els ossos ennegrits pels temps. I també atenent a les explicacions que l’equip d’antropòlegs donava l’horabaixa, amb detalls a vegades escabrosos dels fets, sense amagar la violència i l’acarnissament amb què moltes víctimes foren mortes i amuntegades dins la fossa.

Ara, esperant que un dia des de Memòria de Mallorca se li comuniqui el protocol a seguir per recuperar els ossos de son pare, Catalina Moyà refresca la memòria i recorda la persecució a la família: “A ma mare, l’obligaren molts dies a beure oli de ricí enmig de la plaça de l’Orient i li retreien que el seu home ens hagués abandonat”. “Mai he perdut l’esperança. Havent-hi tants de cossos trobats a Porreres, creia que hi havia possibilitats de trobar-lo”, diu. Catalina també té un record per a 21 víctimes més del poble, igualment obligades a seguir un camí sense retorn.

Catalina Moyà, el 1983, es convertí en la primera regidora socialista de l’Ajuntament. Avui parlar amb ella suposa un viatge enrere, a un temps de lluita, al temps en què era castigada a l’escola per ser filla d’un roig, a un record de la seva mare anant i venint de les vetllaries, les portasses on es reunia la gent que treballava la llata, “era la primera a arribar-hi i la darrera a sortir-ne”. Baltasar Moyà Sampol recorda que, “la repressió, la continuàrem patint els familiars i descendents dels assassinats, a l’escola, al carrer, al servei militar...”.

Ara queda la darrera passa, a la fi sense angúnia: el retorn del pare, del padrí, en una caixa de fusta. “Vull que les seves restes estiguin juntes amb les de ma mare. Voldria que fos un acte íntim, però ens devem un poc a Memòria Històrica i esperarem fins saber el protocol que es vol seguir”, conclou Catalina Moyà, una filla de desaparegut que després de 80 anys d’espera podrà enterrar son pare vora sa mare. En Baltasar tornarà a casa i descansarà al costat de la seva dona.

Baltasar Moyà