'A walk in the park' i 'Voices in the park'

Al 1977 Anthony Browne (Gran Bretanya, 1946) publicava amb Walker Books el surrealista, introvertit, reflexiu i estrany àlbum A walk in the park, traduït al català per l’editorial Kalandraka sota el títol Una passejada pel parc. La Taca i el Carles són dos al·lots d’edat indefinida –una d’aquelles edats en què no s’és prou gran per poder anar fins al parc tot sol, però sí per poder jugar a fer el mico penjat d’una barra paral·lela– que, un dia qualsevol, un d’aquells dies en què un home passeja un porc i el Pare Noel juga a futbol, es coneixen, es fan amics i s’enamoren.

Taca és la filla del senyor Ferrer, un home d’expressió preocupada però no desagradable. La Taca i el senyor Ferrer són els amos d’Albert, un gos blanc i negre. Un matí tots tres surten de casa per anar a fer una volteta pel parc. D'altra banda, el Carles és el fill de la senyora Ferreries, una dona altiva i desagradable. Tots dos són els amos d’una cussa de raça de nom Victòria. El mateix matí, ells tres també surten a fer una volta pel parc. Com que el senyor Ferrer està massa preocupat i la senyora Ferreries és massa altiva es passen el matí asseguts al banc mentre els seus fills, la Taca i el Carles, començen la seva particular aventura entre els secrets del parc i l’Albert i la Victòria juguen a encalçar-se, mullar-se i espenyar les flors del jardiner.

Dit així no sembla res de l’altre món, ja ho diu el títol: una passejada pel parc. Un fet, en principi, massa convencional, rutinari, fat, insípid, mundà per despertar cap atenció. Però llegit amb precisó, la mateixa que necessita un cirurgià per fer una operació o la mateixa que necessita un dibuixant d’anatomia, veurem com aquest passeig, com gairebé tot allò convencional, destapa secrets, desvetlla allò l’estrany, ens convida a navegar per la màgia, com una obra de Magritte o com una cançó d’Antònia Font.

L’atenció pel detall, aquella atenció que posava Anthony Browne en les seves creacions durant els tres anys que va passar com a dibuixat d’anatomia, és la que permetrà al lector descobrir en les imatges allò que el narrador amaga, de manera que és només a partir de la lectura de les il·lustracions que ens podem fer una idea global d l’estatus social dels protagonistes, del seu estat d’ànim o d’allò que passa als llocs on ningú mira. Però l’estranyesa no deriva de la narració: un text explicat per un narrador en tercera persona que es limita a contar allò que passa a la superfície i que deixa en mans dels lector la tasca de completar la lectura a partir de l’anàlisi i la interpretació de les imatges.

'A walk in the park' és una de les primeres obres publicades per Browne, publicada només un any després de Through the Magic Mirror, on explora bona part de la temàtica que l’anirà definint durant els anys, com ara l’alienació pròpia del món adult, l’amistat entre desconeguts, la introspecció psicològica o la presència d'un component rar dins la realitat.

Anys després d'Una passejada pel parc, i un cop consolidat i convertit en un referent imprescindible dins el món de l’encara definida com a literatura infantil amb obres com Gorilla (1983), The Tunnel (1989) o Zoo (1992), Anthony Browne publicava al 1998 Voices in the Park, un àlbum amb el qual retorna al tema i als personatges que protagonitzen Una passejada pel parc, caracteritzats ara com a goril·les. Ara bé, aquesta represa parteix d'un punt de vista ben diferent: si al 1977 era un narrador en tercera persona qui contava el fets, ara tenim 4 narradors, un per a cadascun dels personatges, que un rere l’altre conten la seva pròpia versió dels fets amb quatre veus diferents.

La primera veu correspon a la mare del Carles, que amb la mateixa altivesa que a Una passejada pel parc surt de casa, arriba al parc, s’asseu al banc i se’n torna. Ara el lector, gràcies a la narració en primera persona, a les il·lustracions i a la tipografia, percep una altra visió dels fets i es pot endinsar dins la psicologia del personatge: la tipografia ens diu que és freda i distant, el paisatge, amb els arbres plens de fulles marrons, ens recorda la tardor, i les imatges ens donen a entendre que es preocupa molt, potser més del compte, quan per uns instants no troba el seu fill.

La segona veu és la del pare de la Taca, un goril·la preocupat, però no desagradable. La tipografia utilitzada en aquest cas és una font feixuga, negre i pesada, una font que reflecteix a la perfecció la cavil·lació del personatge, que no és altra que la de trobar una feina. El paisatge és de nou essencial per apropar-nos a la psicologia d'aquest goril·la: les fulles que vestien els arbres en la primera veu han desaparegut i el cel lleugerament ennigulat ha donat pas a un cel gairebé fosc. Amb tot, la passejada pel parc contribueix a pujar-li l’ànim,cosa que es fa palesa a través dels llums dels arbres o el King Kong del gratacel.

La tercera veu és la del Carles. La tipografia clàssica i més fina que la de la primera veu ens endinsa en una personalitat insegura. Una inseguretat que, ens conten les imatges, deriva de la presència constant d’una mare massa distant i gens afable. Les il·lustracions que defineixen aquesta tercera veu ens permeten veure com el protagonista passa per diferents emocions, cadascuna plasmada per un paisatge diferent: la tardor i els núvols-capell que l’aombren van desapareixent tan bon punt coneix una petita goril·la amb la qual jugarà a ser nin i ens voldrà demostrar –li voldrà demostrar– que ell, de ser valent, també en sap.

La quarta veu és la més despreocupada i alegre, l’estiu en tot el seu esplendor, la despreocupació que ens fa més enveja. La tipografia que reprodueix l’escriptura a mà, els colors vius i el cel estirat així ho indiquen.

Quatre visions, quatre estacions, quatre perspectives i dinàmiques diferents en la relació ente imatge i text per parlar de quatre personalitats diferents des de les quals endinsar-nos en un mateix fet. Un esdeveniment quotidià convertit en una excel·lent reflexió sobre les capes que conté la realitat, sobre l’existència o no d'aquesta realitat, sobre les realitats múltiples. Tot amb un excel·lent domini del llenguatge propi dels àlbums il·lustrats.