Els 10 millors espectacles teatrals del 2024

BarcelonaEl teatre català viu un moment d'optimisme. No era fàcil endevinar que després de la crisi pandèmica i la tristesa de les platees buides el sector es refaria tan de pressa, però aquest 2024 les arts escèniques han assolit un rècord històric als teatres de Barcelona: més de tres milions d'espectadors, més de 92 milions de recaptació, en la temporada 2023-24). L'any ha estat marcat per tres notícies més: el relleu en la direcció del Festival Grec (plega Francesc Casadesús i s'escull per concurs Leticia Martín), la reobertura de tres teatres a la capital (la Sala Atrium, la Sala Muntaner i el Molino) i el comiat de Dagoll Dagom, que marxa per la porta gran, omplint cada dia el Teatre Victòria amb la reposició de Mar i cel.

Entre l'oferta teatral de l'any, que per fi ha comptat amb musicals de nova creació i gran format en català, hi destaquen uns textos brillants plens de profunditat i compromís humà, unes interpretacions magistrals (quina generació d'actors que s'està consolidant!) i algunes dosis de risc estètic. Els nostres especialistes de teatre han escollit els 10 millors espectacles que han passat per la cartellera.

No s'havia vist mai res d'igual en un escenari, i això no és gens fàcil d'aconseguir. Thauma és un viatge captivador cap a un món imaginari en el qual ens retrobem amb la sorpresa, la meravella, on fem volar la imaginació. A mig camí entre el teatre visual, les arts plàstiques i l'animació, aquest experiment obre un espai de joc inesperat, lúdic, fascinant, que no té cap conclusió ni cap finalitat. Un globus rondant un cactus, un nedador fora de l'aigua, un Tyrannosaurus rex aturant un concert de metrònoms, una cursa de cotxes teledirigits. Senzillament, uau.

El repte de portar el judici de la Manada al teatre era majúscul. No només per exposar-se a les crítiques d'oportunisme i sensacionalisme, també perquè —no ens enganyem— a quin sàdic li ve de gust veure tanta violència al teatre? Doncs Jauría té el mèrit de ser una obra fàcil de veure però impossible de pair, perquè exposa com la cultura de la violació i el masclisme més descarnats estan en l'ADN d'uns nois normals, però també en la justícia i en tota la societat. Un espectacle transformador, un engranatge teatral implacable i uns actors magnífics. L'únic que cal lamentar és que ningú la volgués estrenar abans aquí.

Què passa quan has fet tot el que calia perquè la vida et vagi bé, però t'han canviat les regles del joc a mitja partida? Un retrat precís de la degradació vital i moral de la Barcelona actual, que ni cau en tòpics ni busca la grandiloqüència. Pisos llodriguera, feines precàries, veïns fantasmes i cap empatia enlloc. Parlant en termes immobiliaris, un espectacle rodó pel continent (estructura, teatralitat) i pel contingut (intèrprets, oportunitat). Teatre polític que empodera i fa l'espectador més intel·ligent. Torna el juny al Lliure de Gràcia.

Penetrar en la intimitat d'una relació, explicar la dependència, els pensaments inconfessables, les febleses i les contradiccions, el que no voldríem que ningú veiés mai, la ràbia i la passió, les misèries, tan humanes. Les mans aconsegueix una proximitat tan excepcional que incomoda. És passió o és toxicitat? És egoisme o és vulnerabilitat? Preguntes que l'espectador es farà quan superi el sotrac emocional. Un autor, una direcció i dos actors en estat de gràcia: impossible oblidar la veritat en l'actuació de Raquel Ferri.

Després de tot el que hem vist de Baró d'Evel des que van plantar la carpa —fa quinze anys!— al Mercat de les Flors, i amb meravelles com Falaise, ¿encara és possible que ens sorprenguin? Doncs sí. Qui som? és encara més gran, més original, més imprevisible, també més fosca. Pintura, dansa, fang, escultura, objectes, música; aquí hi pot passar de tot. L'espectacle transita per tots els estats d'ànim, i té la virtut de ser delicat i de ser majestuós, de ser dramàtic i esperançador. Deien que feien circ contemporani, però ara ja són un gènere en si mateixos.

Oriol Pla no només té un talent fora mida per a la interpretació, sinó que té el valor de posar-se en risc sempre que està al darrere d'una creació. Gola es viu des del gaudi de veure una exhibició de talent exuberant, però amb el desassossec que produeix aquest clown cínic i insaciable que vol menjar-s'ho tot. Un espectacle inclassificable, profund i crític, amb dosis de clown, acrobàcia, teatre físic i comèdia, que justifica que el Teatre Nacional li cedeixi "espai". Esperem que després d'exhaurir entrades tingui una vida molt llarga.

Victoria Luengo ja havia demostrat a bastament que és una actriu excel·lent amb espectacles com Una gossa en un descampat i pel·lícules com Chavalas i Suro, però aquest any ha fet un nou salt endavant. I quin salt! Luengo és la veu, el cos i l'ànima de Prima facie, un monòleg de gairebé dues hores sobre una jove i eficaç advocada que treballa defensant agressors sexuals. Patir una agressió capgira l'evolució de la història i serveix perquè l'actriu desplegui tota la seva potència escènica en un espectacle necessari i que deixa marca.

Abans d'estrenar-se ja sabíem que Ànima seria un espectacle important: va inaugurar la temporada del TNC i venia amb la motxilla de ser el primer musical amb llibret i música original d'aquest teatre, i un musical de gran format en català auspiciat per una nova línia d'ajudes públiques. El repte era majúscul, i la companyia l'ha superat amb escreix. Protagonitzada per Paula Malia, la trama narra una història fantàstica (d'acord, massa nord-americana), amb una direcció acurada, una partitura brillant i unes interpretacions generoses. En volem més!

En la tendència dels darrers anys de traslladar a l'escenari obres literàries remarcables n'hi ha que arriben a bon port i d'altres que hauria estat millor que es quedessin en el format original. Malgrat la complexitat de la novel·la, El día del Watusi és de les primeres. Iván Morales capitaneja una marató de quatre hores de durada molt ben travada que flueix a la perfecció. L'adaptació i les interpretacions, especialment la d'Enric Auquer, fan que aquest retrat amarg de la cara fosca de Barcelona, de la Transició a les Olimpíades, s'hagi alçat com una de les perles teatrals de l'any.

Oriol Broggi es torna a endinsar en la força poètica i dramatúrgica de Wajdi Mouawad i ens regala un altre espectacle catàrtic: tràgic, bonic, dolorós, complex, incòmode, commovedor. Era una obra arriscada, perquè confronta un conflicte que avui està sagnant i perquè combina poètica i violència, llengües i espais conflictius i contraposats. Miriam Moukhles (la revelació de l'any!) i Guillem Balart enamoren en el paper d'aquests Romeu i Julieta, mentre que els veterans sostenen el pes del passat, de la religió, de la guerra, el llegat que ha de ser enterrat. La Perla 29 ho ha fet de manera esplèndida.